Discos
10 milles per veure una bona armadura
CD (DiscMedi / Warner, 2011)
WE833
pop-folk
15/03/2011
El principal problema que es troben ara Manel és el soroll ambiental, una paradoxa sent un grup que en fa tan poc, de soroll, i que produeix una música tan discreta i serena. Manel lliura una proposta artística que corre el perill de ser més discutida que escoltada, i qualsevol poca-solta es veu amb cor de sentenciar que els barcelonins “estan sobredimensionats”, que “el fenomen és excessiu” i que “no n’hi ha per tant”. Com si cada dia sortissin en aquest país –o en qualsevol altre– cançons com les que omplen 10 milles per veure una bona armadura. Doncs sí que n’hi ha per tant, senyors. És admirable que un grup que no fa música per impressionar el gran públic provoqui aquest efecte; que ho faci amb un material sonor tan minuciós, laboriós i insinuant, que arriba al cervell i al cor. Si tu requereixes ‘més canya’ i ‘més mala llet’ a la música em sembla molt bé, però una cosa són les necessitats de tipus personal i una altra el reconeixement del talent allà on es manifesta.
Era tan fàcil que Manel es dediqués a exagerar el trets identitaris del seu debut, Els millors professors europeus (DiscMedi, 2008), per assegurar-se la jugada, que alleuja trobar-se amb un exercici de maduresa i radicalitat com aquest. Podrien haver buscat tornades senzilles i repetitives, o diàlegs que exigissin la participació del públic; podrien haver potenciat l’ukelele i inundat el disc de relats quotidians de parelles que prenen el cafè amb llet suspirant per l’esdevenidor...
Però 10 milles per veure una bona armadura no cedeix davant la seva pitjor amenaça, la del populisme. És un disc-riu on el component narratiu alimenta dinàmiques melòdiques subtils i poderoses; amb poques tornades i menys ukeleles. Cançons que plantegen, de vegades jugant amb l’equívoc, metàfores i paràboles allà on l’oient les vulgui veure; històries que fan salts temporals i juguen amb la fantasia.
Les deu cançons del disc dibuixen un laberint d’instrumentacions frondoses i tractaments rítmics imaginatius. Les percussions són cabdals per mantenir la tensió de peces com “Benvolgut” i “El gran salt”, en què entren en joc anguloses seccions de vent i línies de banjo. “La cançó del soldadet” desplega tot un relat somiador esquitxat per bombes i vaixells enfonsats; “Boomerang” seria el més semblant a una cançó convencional si no fos per aquest text amb doble lectura. El disc va agafant més gruix amb el relat vagament fatalista de “La bola de cristall” i la festa màgica d’“Aniversari”. I pren un rumb victoriós que culmina amb “El Miquel i l’Olga tornen” (resposta feliç a una cançó del cantautor Espaldamaceta, “Al Miquel l’ha deixat l’Olga”) i l’havanera passada per Nova Orleans “Deixa- la, Toni, deixa-la”, que dóna pas a una fanfàrria estrepitosa que tanca el disc amb ànim de festa. És el punt i final d’un disc cabalós, potser massa subtil per ser un producte de masses. Però aquest ja és un altre debat, i després de tot, estem parlant de música, oi?
Era tan fàcil que Manel es dediqués a exagerar el trets identitaris del seu debut, Els millors professors europeus (DiscMedi, 2008), per assegurar-se la jugada, que alleuja trobar-se amb un exercici de maduresa i radicalitat com aquest. Podrien haver buscat tornades senzilles i repetitives, o diàlegs que exigissin la participació del públic; podrien haver potenciat l’ukelele i inundat el disc de relats quotidians de parelles que prenen el cafè amb llet suspirant per l’esdevenidor...
Però 10 milles per veure una bona armadura no cedeix davant la seva pitjor amenaça, la del populisme. És un disc-riu on el component narratiu alimenta dinàmiques melòdiques subtils i poderoses; amb poques tornades i menys ukeleles. Cançons que plantegen, de vegades jugant amb l’equívoc, metàfores i paràboles allà on l’oient les vulgui veure; històries que fan salts temporals i juguen amb la fantasia.
Les deu cançons del disc dibuixen un laberint d’instrumentacions frondoses i tractaments rítmics imaginatius. Les percussions són cabdals per mantenir la tensió de peces com “Benvolgut” i “El gran salt”, en què entren en joc anguloses seccions de vent i línies de banjo. “La cançó del soldadet” desplega tot un relat somiador esquitxat per bombes i vaixells enfonsats; “Boomerang” seria el més semblant a una cançó convencional si no fos per aquest text amb doble lectura. El disc va agafant més gruix amb el relat vagament fatalista de “La bola de cristall” i la festa màgica d’“Aniversari”. I pren un rumb victoriós que culmina amb “El Miquel i l’Olga tornen” (resposta feliç a una cançó del cantautor Espaldamaceta, “Al Miquel l’ha deixat l’Olga”) i l’havanera passada per Nova Orleans “Deixa- la, Toni, deixa-la”, que dóna pas a una fanfàrria estrepitosa que tanca el disc amb ànim de festa. És el punt i final d’un disc cabalós, potser massa subtil per ser un producte de masses. Però aquest ja és un altre debat, i després de tot, estem parlant de música, oi?
Jordi Bianciotto
Cançons
1 - Benvolgut (Guillem Gisbert) 
2 - La cançó del soldadet (Guillem Gisbert)
3 - El gran salt (Guillem Gisbert)
4 - Boomerang (Guillem Gisbert)
5 - La bola de cristall (Guillem Gisbert)
6 - Aniversari (Guillem Gisbert)
7 - Flor groga (Guillem Gisbert / Martí Maymó)
8 - En Miquel i l'Olga tornen (Guillem Gisbert)
9 - Deixa-la, Toni, deixa-la (Roger Padilla)
Crèdits
Guillem Gisbert - veu, ukelele
Martí Maymó - baix, veus
Roger Padilla - guitarra, veus
Arnau Vallvé - bateria, veus
Josep Carreras - flauta, flautí
Enric Tudela - oboè
Camilo Motta - clarinet
Pepa Fuster - fagot
Bru Maymó - saxo baríton
Jordi Guasp - trompa
Arnau Maymó - trompeta
Pol Padrós - trompeta
Isidre Palmada - trombó
Joan Palacio - trombó baix
Eduard Ruano - tuba
Esther Piñol - arpa
Berta Ros - clavicèmbal
Carles Pedragosa - clavicèmbal, acordió
Gabriel Graells - violí
Borja Mascaró - violí
Laura Resina - viola
Maria Bou - violoncel
Violeta González - violoncel
Jan Jofra - contrabaix
Clara Molins - veus
Gisela Fullà - veus
Cor Arsinova - cor
Pere Lluís Biosca - direcció cor
Manel - producció