Cançons 2011
CD (DiscMedi, 2011)
DM 4950 02
pop-folk
29/11/2011
Els Catarres corrien el lògic risc de decebre moltíssim amb el seu primer disc. Havent parit un fenomen de les proporcions de “Jenifer”, amb més d’un milió de visites a YouTube i que fins i tot ha estat emprat per Jordi Pujol per retratar la Catalunya actual, era complicat que no fos així. I bé: és impossible omplir un primer CD amb onze “Jenifers”. Però sí que entrava dins el possible presentar un bon disc, on el gruix no fos un farcit per tal d’acompanyar l’èxit en qüestió. En aquest sentit, Els Catarres se n’han sortit prou bé. Cançons 2011, al marge d’haver estat batejat amb el pitjor títol adjudicat a un disc català en molts anys, inclou dotze peces –a més de “Jenifer”– que es deixen escoltar i no desmereixen gens el conjunt. Podríem resumir-ho afirmant que Els Catarres són un foc de camp en clau de pop (‘pop de camp’ seria una etiqueta desfortunada?). Contextualitzem-los en aquesta nova generació de grups pop-folk, amb unes melodies bàsiques, guitarra acústica, percussió senzilla i acordió diatònic. Admeten, però, un punt més festiu que els seus coetanis –aparqueu les cites a Herman Düne i busqueu referències en Pomada, La Carrau o Dusminguet, que serà més fàcil i més veritable–. Entre el millor, “Nou Barris”, “Caramelles” i “Me’n vaig al camp”, amb lletres iròniques i generacionals. Si superen la ‘síndrome Jenifer’, Els Catarres no seran flor d’un dia. En aquest primer disc posen la primera pedra per aconseguir-ho.
Roger Palà