QuicoLabora
CD (Temps Record, 2011)
TR1246-GE11
Cançó-blues
01/11/2011
Quico Pi de la Serra és, juntament amb Raimon, el cantautor català en actiu amb més carrera al darrere; un fet paradoxal si tenim en compte que tant l’un com l’altre es mantenen amb una proposta desacomplexadament moderna a nivell artístic. En aquest disc, Pi de la Serra recupera alguna de les velles cançons i les recicla en clau de blues. Així, l’àlbum comença amb una peça del seu primer àlbum, “Sóc Francesc Pi de la Serra”, a la qual ha enganxat el “Guitar Shuffle” de Big Bill Broonzy. A poc a poc va desgranant les peces –algunes de més conegudes i altres no tant–, només interrompudes per unes descàrregues blueseres instrumentals com “Blues My Chauffeur”, “Blues Boogie” o “Striliqui”. A la tria de cançons n’hi retrobem de grans com “Blasfemari”, “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, “Cançó en i”, “Passejant per Barcelona” o “Fernanda”, l’únic tema cantat que no signa ell mateix sinó que és una adaptació de Georges Brassens. El disc s’acaba amb “Cançó conjuntural”, l’única peça nova del repertori, dedicada als indignats i en la qual l’autor es torna a definir ideològicament. Acompanyat només de Amadeu Casas i de Joan Pau Cumellas, Pi de la Serra ens mostra probablement la seva millor versió discogràfica. Amb la senzillesa de la formació de trio i el blues amarant unes tonades rodades en desenes d’escenaris, les cançons de Pi de la Serra reprenen nova vida i mostren la seva millor faceta discogràfica: fresca, directa, clara i contundent.
Joaquim Vilarnau