La prolífica pianista palafrugellenca Clara Peya presenta avui el nou àlbum, 'Nuca' (Hidden Track Records, 2026): setze temes amb quinze col·laboracions de luxe. A més, aquest és el primer disc que publica desvinculada de Spotify des que va decidir treure tota la seva discografia d’aquesta plataforma.

Text: Èlia Gea i Helena Martín. Fotos: Roc Pont.

 
El nou àlbum de Peya, com sempre, dispara al cor i estimula el pensament. O viceversa. Els setze temes de Nuca recorren amb deteniment aquests centímetres que separen el cap del cos i que es dilaten al llarg de quasi una hora. Al disc, l'artista explora la tensió entre el jo i la col·lectivitat, entre la soledat i el desig, entre l’acceptació i l’anhel. Abraça amb compassió el dolor propi i aliè, amb una intensitat i pes que es van transmutant, que unes vegades s’alleugereixen i en altres es tornen més profunds. I també en la producció, que tant sona minimalista i orgànica com es mostra plena, juganera i electrònica. “La veritat és que en aquest disc hi ha un gran anhel de desitjar. Quan faig cançons parla el meu inconscient, de manera que es mostra una part del que existeix i una part del que vull. Penso que, tot i fer cançons tristes i dramàtiques, no són històries fosques. A les meves composicions hi ha intensitat i pes, però també transparència i claredat. Faig música per curar-me i en aquest procés segur que hi ha algú a qui la meva música el pot ajudar. L’art quedaria molt petit si només el visqués en primera persona. Ha de néixer de mi mateixa i m’ha de sobrepassar”, admet Peya.
 


“El disc parla d’unir-nos en la diferència, per tal que la diferència sigui un motor d’unió i no de separació —reclama—. Estem atomitzades i això ens aïlla, no ens deixa mirar l’altre. En l’auge de feixisme que creix de manera absoluta, l’única opció que tenim és el lloc de trobada. Per tant, comptar amb quinze veus que venen de llocs diferents, de recorreguts, procedències i edats diverses, té tot el sentit del món perquè parteix de la idea de pluralitat.” I és que a l’altra banda de la solitud que explora Nuca hi ha les quinze veus que acompanyen el seu piano amb sordina, artistes plurals que posen la seva sensibilitat al servei de les lletres poètiques de Peya, de metàfores intricades, pintant quadres romàntics plens de dramatisme, bellesa i patiment.
 
Col·laboracions com les d’Anna Andreu, amb qui conjuguen els seus respectius universos a “La pedra i el camí”; Judit Neddermann, amb qui es retroba a “La llum blanca”; Rita Payés; Mar Pujol, o els vocalistes dels últims projectes, Henrio, qui cantava Perifèria (Vida Records, 2021) i Carmen Aciar i Aina Zanoguera, que posaven veu a la gira de Corsé (Vida Records, 2023). També Xarim Aresté, el palestí Ahmed Eid, l'argentí Juan Quintero, Niño de Elche, Will Mas, Nora Navarro, Soca i Alan de Silva. I al final, “La nuca”, cantada per la mateixa Peya, materialitza la proposta de estar units davant el desastre.