La revista digital setmanal d'Enderrock
- 606
La de Sant Esteve Ses Rovires ha presentat aquesta nit el Lux Tour en la segona cita a Barcelona
Rosalia il·lumina el Palau Sant Jordi amb un concert dedicat a l'àvia
Hi ha artistes que s’allunyen del panorama musical estatal. Que pugen al cel d’una manera completament inhumana i que es converteixen en estrelles. Normalment, això passa amb cantants o grups anglosaxons, però darrerament ho hem pogut veure també amb aquells que canten en altres llengües. I a casa nostra hi ha un cas: Rosalia.
Text: Maria Folqué. Fotos: Arxiu.
La sortida de Lux (Sony Music, 2025) va sacsejar l’escena musical global, generant tant clams d’admiració com crítiques, més o menys justificades. Al disc l’ha acompanyat una gira, el Lux Tour, que, de la mateixa manera, ha dut molt rebombori.
La gira va començar el mes de març a Lió, i ja ha passat per París, Zúric, Milà —tot i que un mal de panxa va impossibilitar que la de Sant Esteve Sesrovires acabés el xou— Madrid i Lisboa, i aquesta setmana, per fi, ha sigut el torn de Barcelona. Dilluns Rosalia va tornar a casa, emocionada i entregada al públic, i aquesta nit els 18.000 espectadors que han acudit al Palau Sant Jordi l’han tornat a rebre amb els braços ben oberts. Entre ells, el President de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, però també l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i diferents representants dels partits polítics, que tampoc s’han volgut perdre el concert.
Des de primera hora, ja s'han pogut apreciar rastres blancs i celestes —els colors que llueix la portada de Lux— que pujaven cap al Palau Sant Jordi i esperaven impacients que passessin les hores per començar l’espectacle. L’estampa que s’apreciava davant de les portes del concert no podia ser més diferent del que es va veure durant la darrera gira de la baixllobregatina, el Motomami Tour. On abans hi havia xupes de cuir, ara hi ha vestits de monja. En lloc de vermells i negres, regnaven el blanc i el blau cel. S’hi han pogut veure halos i vels als cabells. Però també aquells que ho han mantingut més simple i han decidit apostar per peces blanques i colors més pàl·lids per mantenir-se en la línia del concert. Tots ben uniformats seguint l’estètica de Lux. Perquè avui dia, els concerts porten codi de vestimenta i la gran majoria de gent es desviu per trobar alguna peça de roba que recordi l’essència del disc, o fins i tot es fan outfits expressament pensats per aquest moment.
Com tot el que ha envoltat Rosalia d’ençà que va anunciar Lux, l’arribada de la gira a Barcelona també ha estat marcada per la polèmica. Els fotoperiodistes han denunciat la impossibilitat de poder fer fotografies al concert, perquè no s’admeten fotògrafs que no siguin els oficials. Això ha aixecat un gran enrenou, ja que aquesta mesura fins a la data només l’havien imposat artistes internacionals i, tal com relaten, suposa un trencament del dret a la informació i un problema per a aquells a qui els suposa la manera de viure. Per això, aquesta peça conté molt poques fotografies, i són les mateixes que utilitzen tots els altres mitjans.
Però totes aquestes polèmiques han quedat fora de les portes del Palau, que ha anat rebent la gent amb una mescla de flamenc i música clàssica, molt diferent del que es va poder escoltar abans dels concerts del Motomami Tour i un preludi del que es viuria a l’escenari aquella nit. Una barreja entre fe i art. Una adoració genuïna i sincera del públic a la figura de la cantant, com si es tractés, ben bé, d’una deessa. I també davant d’una mostra d’art total: música i dansa, sí, però també pintura i escultura. Un conjunt liderat per la veu harmoniosa de Rosalia, que no ha decaigut en tota la vetllada, i per —ara sí— una orquestra en viu, l'abscència de la qual s’havia criticat molt de la passada gira.
Perquè, com s’ha remarcat des del principi, aquest tour té poc a veure amb el que havia fet la cantant anteriorment, i també amb el que s’ha pogut veure d’altres artistes de la seva talla. L’escenari està reconvertit en el d’un teatre, en forma de semicercle i fet de fusta, amb una pantalla a dalt que va mostrant les traduccions de les cançons a l’idioma del lloc on es troba —en aquest cas, al català, tot i que amb alguna falta d’ortografia—. I, enmig de la pista, dos passadissos col·locats formant una creu cristiana amb l'orquestra situada just en la interesecció.
Durant les dues hores i escaig de concert, dividides en quatre actes, Rosalia ha repassat gairebé totes les cançons de Lux, i ho ha fet pràcticament en el mateix ordre en què apareixen en el disc—excepte algun reajustament entre el segon i el tercer acte—. Interromput només, però, per Motomami (Sony Music, 2022), com si volgués demostrar l’evolució entre un i l'altre, i una aclucaca d'ull a Los ángeles (Universal Music, 2017), amb “El redentor”. Però res d'El mal querer (Sony Music, 2018), i això s’ha trobat a faltar. Alguna de les cançons del disc que la va catapultar podria haver trobat el seu lloc entre el setlist del Lux Tour.
El detall especial del concert, però, ha sigut el també polèmic confessionari, del qual tant s’ha especulat i en què avui ha intervingut Guitarricadelafuente. Aquest moment és el que s’ha inventat Rosalia per donar al seu públic quelcom únic per recordar. Igual que avui dia els grans artistes o grups internacionals canvien una cançó a cada concert per fer sentir al públic que viuen un moment únic i irrepetible, la de Sant Esteve Ses Rovires ha creat el confessionari.
Deixant de banda aquesta estètica religiosa —tot i que crec que aquest moment s’ha materialitzat com un confessionari cristià per congeniar amb tota l’estètica del disc i de la gira, però que realment podria haver tingut una altra forma—, ella sap qui és el seu públic, sap el que volen els gays i les girls, i amb aquest confessionari s’adreça a ells. Per molt que els més crítics ho jutgin, per molt que ho titllin d'ultrareligiós, i per molt que no ho entenguin, ella sap per què ho fa. I és divertit, clar que sí. Un break entre tota aquesta tensió emocional del concert. Per respirar, agafar forces pel tram final i, perquè no, riure una mica amb les històries tragicocòmiques de les nostres celebritats preferides, que expliquen aquella anècdota que ja li agradaria a la premsa del cor haver descobert abans.
Una capsa de música ha aparegut a l’escenari, de la qual Rosalia ha emergit com una nina, i des d'on ha començat a cantar l'inici de Lux, “Sexo, violencia y llantas”. L'han seguit “Reliquia”, que el públic ha corejat eufòric —posant especial èmfasi a 'Crecí y el descaro lo aprendí, por ahí por Barcelona'—; “Porcelana”, moment en què els ballarins l'han tret de la caixa i la cantant ha ofert un recital de ballet digne d’admirar en una persona amateur —sobretot aquestes puntes que manté quasi tota la cançó—, i “Divinize”, que va evidenciar els problemes en la sonorització del Palau Sant Jordi, i que al final s'ha fusionat amb una versió de “Thank You”, de Dido.
Aquest acte l’ha conclòs amb un petit parlament, exposant com “jugar a casa és la millor sensació del món” i també ha aprofitat per explicar que la seva família era al Palau aquesta nit veient el concert, la seva àvia Rosalia i també el seu pare i les seves cosines. “M’agradaria dedicar la següent cançó, “Mio cristo piange diamante” a la meva família, que està avui aquí, i a tots vosaltres que heu vingut” ha explicat just abans de començar el tema, que ha deixat els vocals més ben servits de la nit —i deixant clar que tots els rumors de playback no eren res més que rumors—, i una sensació d’impacte entre el públic, que l'ha aplaudit fins a quatre vegades al llarg del tema.
I és impactant de veure com la mateixa persona que ha cantat 'saoko, papi, saoko', havia començat el concert exhibint una sensibilitat i uns vocals sublims. Perquè aquest segon acte significa una cosa completament diferent del primer. Aquella divinitat que ens havia meravellat al començament, ha baixat a un pla terrenal; i tot i ser igualment diví, ha canviat radicalment l'energia del concert. L'acte s'ha tancat amb “De madrugá”, una de les cançons que cantava durant el Motomami Tour i que va trobar el seu lloc entre les 15 peces del disc Lux.
I tot seguit, una de les cançons més esperades i corejades de la nit: l’exitosa “La perla”. “Per a totes les perles, que segurament n'hi ha més d’una aquí aquesta nit”, ha dedicat la cantant. Aquest concert busca ser una forma d’art total, incloent també les arts plàstiques a l’equació, i al llarg del xou, es poden apreciar referències i recreacions de diferents pintures i escultures dalt l’escenari. És el cas de la Venus de Milo, que es materialitza a “La perla”, amb una coreografia firmada pel col·lectiu La Horde i el grec Dimitris Papaioannou, qui també s’ha encarregat del moviment de tot el concert.
Aquest tercer acte ha conclòs amb la interpretació de “Sauvignon blanc”, sobre el piano de Llorenç Barceló, i “La yugular”, que han tornat a portar l'emoció al concert, aquesta tensió palpable d’estar presenciant una obra d’art. I, de fet, aquesta part artística també ha tingut el seu espai en l’entreacte amb una Art Cam, que enfocava i convidava el públic a recrear una sèrie de quadres que s'anaven mostrant en pantalla.
Aquest intermezzo ha donat lloc al moment final, que ha seguit amb el ritme de Motomami entonant “Bizcochito” i “Despechá”, amb Rosalia lluint unes ales d’àngel a l’esquena i donant-ho tot amb el seu equip de ballarins. Abans d’interpretar una de les cançons exclusives del disc en físic, “Focu ‘ranni”, ha aprofitat per adreçar-se al públic una última vegada, donant les gràcies a tothom i amb un “T’estimo Barcelona” que el públic ha acollit entre crits. Diferenciant-se una vegada més dels seus contemporanis, Rosalia no ha volgut acabar el concert amb un tema ballable o mogut, sinó que ho ha fet amb “Magnolias”, la cançó que també tanca el disc. Amb aquesta balada ha posat la pell de gallina una última vegada a tots els presents.
Amb aquestes paraules, he intentat explicar el que s’ha viscut aquesta nit al Palau Sant Jordi, però la veritat és que res del que s'escrigui pot fer justícia al concert que ha ofert Rosalia. Tantes emocions ha recollit en només dues hores de concert que hi ha hagut temps de plorar, que la pell s'ericés, de riure i de ballar. Tot en un. Un espectacle que val la pena des del primer segon fins a l’últim.
La gira va començar el mes de març a Lió, i ja ha passat per París, Zúric, Milà —tot i que un mal de panxa va impossibilitar que la de Sant Esteve Sesrovires acabés el xou— Madrid i Lisboa, i aquesta setmana, per fi, ha sigut el torn de Barcelona. Dilluns Rosalia va tornar a casa, emocionada i entregada al públic, i aquesta nit els 18.000 espectadors que han acudit al Palau Sant Jordi l’han tornat a rebre amb els braços ben oberts. Entre ells, el President de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, però també l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i diferents representants dels partits polítics, que tampoc s’han volgut perdre el concert.
Des de primera hora, ja s'han pogut apreciar rastres blancs i celestes —els colors que llueix la portada de Lux— que pujaven cap al Palau Sant Jordi i esperaven impacients que passessin les hores per començar l’espectacle. L’estampa que s’apreciava davant de les portes del concert no podia ser més diferent del que es va veure durant la darrera gira de la baixllobregatina, el Motomami Tour. On abans hi havia xupes de cuir, ara hi ha vestits de monja. En lloc de vermells i negres, regnaven el blanc i el blau cel. S’hi han pogut veure halos i vels als cabells. Però també aquells que ho han mantingut més simple i han decidit apostar per peces blanques i colors més pàl·lids per mantenir-se en la línia del concert. Tots ben uniformats seguint l’estètica de Lux. Perquè avui dia, els concerts porten codi de vestimenta i la gran majoria de gent es desviu per trobar alguna peça de roba que recordi l’essència del disc, o fins i tot es fan outfits expressament pensats per aquest moment.
Com tot el que ha envoltat Rosalia d’ençà que va anunciar Lux, l’arribada de la gira a Barcelona també ha estat marcada per la polèmica. Els fotoperiodistes han denunciat la impossibilitat de poder fer fotografies al concert, perquè no s’admeten fotògrafs que no siguin els oficials. Això ha aixecat un gran enrenou, ja que aquesta mesura fins a la data només l’havien imposat artistes internacionals i, tal com relaten, suposa un trencament del dret a la informació i un problema per a aquells a qui els suposa la manera de viure. Per això, aquesta peça conté molt poques fotografies, i són les mateixes que utilitzen tots els altres mitjans.
Però totes aquestes polèmiques han quedat fora de les portes del Palau, que ha anat rebent la gent amb una mescla de flamenc i música clàssica, molt diferent del que es va poder escoltar abans dels concerts del Motomami Tour i un preludi del que es viuria a l’escenari aquella nit. Una barreja entre fe i art. Una adoració genuïna i sincera del públic a la figura de la cantant, com si es tractés, ben bé, d’una deessa. I també davant d’una mostra d’art total: música i dansa, sí, però també pintura i escultura. Un conjunt liderat per la veu harmoniosa de Rosalia, que no ha decaigut en tota la vetllada, i per —ara sí— una orquestra en viu, l'abscència de la qual s’havia criticat molt de la passada gira.
Perquè, com s’ha remarcat des del principi, aquest tour té poc a veure amb el que havia fet la cantant anteriorment, i també amb el que s’ha pogut veure d’altres artistes de la seva talla. L’escenari està reconvertit en el d’un teatre, en forma de semicercle i fet de fusta, amb una pantalla a dalt que va mostrant les traduccions de les cançons a l’idioma del lloc on es troba —en aquest cas, al català, tot i que amb alguna falta d’ortografia—. I, enmig de la pista, dos passadissos col·locats formant una creu cristiana amb l'orquestra situada just en la interesecció.
Durant les dues hores i escaig de concert, dividides en quatre actes, Rosalia ha repassat gairebé totes les cançons de Lux, i ho ha fet pràcticament en el mateix ordre en què apareixen en el disc—excepte algun reajustament entre el segon i el tercer acte—. Interromput només, però, per Motomami (Sony Music, 2022), com si volgués demostrar l’evolució entre un i l'altre, i una aclucaca d'ull a Los ángeles (Universal Music, 2017), amb “El redentor”. Però res d'El mal querer (Sony Music, 2018), i això s’ha trobat a faltar. Alguna de les cançons del disc que la va catapultar podria haver trobat el seu lloc entre el setlist del Lux Tour.
El detall especial del concert, però, ha sigut el també polèmic confessionari, del qual tant s’ha especulat i en què avui ha intervingut Guitarricadelafuente. Aquest moment és el que s’ha inventat Rosalia per donar al seu públic quelcom únic per recordar. Igual que avui dia els grans artistes o grups internacionals canvien una cançó a cada concert per fer sentir al públic que viuen un moment únic i irrepetible, la de Sant Esteve Ses Rovires ha creat el confessionari.
Deixant de banda aquesta estètica religiosa —tot i que crec que aquest moment s’ha materialitzat com un confessionari cristià per congeniar amb tota l’estètica del disc i de la gira, però que realment podria haver tingut una altra forma—, ella sap qui és el seu públic, sap el que volen els gays i les girls, i amb aquest confessionari s’adreça a ells. Per molt que els més crítics ho jutgin, per molt que ho titllin d'ultrareligiós, i per molt que no ho entenguin, ella sap per què ho fa. I és divertit, clar que sí. Un break entre tota aquesta tensió emocional del concert. Per respirar, agafar forces pel tram final i, perquè no, riure una mica amb les històries tragicocòmiques de les nostres celebritats preferides, que expliquen aquella anècdota que ja li agradaria a la premsa del cor haver descobert abans.
RETROBAR-SE AMB LA FE
Ara bé, cap de les crítiques disfressades de comentaris ha immutat la gent que entrava al concert. Dins el Palau Sant Jordi, les grades s'han anat tenyint de blanc amb el pas de les hores, i tots els ulls estaven ansiosos i expectants per l’espectacle que sabien que estaven a punt de presenciar. Un xou que ha creat ella mateixa de la mà de la seva germana Pilar Vila, Pili, amb la direcció escènica de Ferran Echegaray i Dennis Vanderbroeck. Amb una puntualitat gairebé anglesa, l’orquestra —a Barcelona han estat tocant una vintena de músics de la Heritage Orchestra— ha entrat a ritme de l'"Angel" de Jimi Hendrix, que dona pas a l’obertura del concert, ja de la mà dels músics. I així ha començat el primer acte, dedicat al Lux més introspectiu, més seriós, més religiós.Una capsa de música ha aparegut a l’escenari, de la qual Rosalia ha emergit com una nina, i des d'on ha començat a cantar l'inici de Lux, “Sexo, violencia y llantas”. L'han seguit “Reliquia”, que el públic ha corejat eufòric —posant especial èmfasi a 'Crecí y el descaro lo aprendí, por ahí por Barcelona'—; “Porcelana”, moment en què els ballarins l'han tret de la caixa i la cantant ha ofert un recital de ballet digne d’admirar en una persona amateur —sobretot aquestes puntes que manté quasi tota la cançó—, i “Divinize”, que va evidenciar els problemes en la sonorització del Palau Sant Jordi, i que al final s'ha fusionat amb una versió de “Thank You”, de Dido.
Aquest acte l’ha conclòs amb un petit parlament, exposant com “jugar a casa és la millor sensació del món” i també ha aprofitat per explicar que la seva família era al Palau aquesta nit veient el concert, la seva àvia Rosalia i també el seu pare i les seves cosines. “M’agradaria dedicar la següent cançó, “Mio cristo piange diamante” a la meva família, que està avui aquí, i a tots vosaltres que heu vingut” ha explicat just abans de començar el tema, que ha deixat els vocals més ben servits de la nit —i deixant clar que tots els rumors de playback no eren res més que rumors—, i una sensació d’impacte entre el públic, que l'ha aplaudit fins a quatre vegades al llarg del tema.
BAIXAR DEL CEL A LA TERRA
Després de projectar un divertit vídeo dels ballarins intentant cantar “Mio cristo piange diamante”, que ha rebaixat una mica la tensió del moment, ha arribat l’hora del segon acte del concert. Crec que no soc l'única que tenia dubtes de com encaixarien en directe les eres anteriors de la cantant amb Lux, perquè ha fet un canvi radical per arribar-hi. I la veritat és que ho ha fet de la millor manera possible: amb una rave. Al final, el remix electrònic de “Berghain” —que ha gaudit d’una posada en escena que recorda a l’actuació als Brit Awards— ha servit a la cantant per presentar els primers temes de Motomami escollits per a aquesta gira: “Saoko”, “La fama” i “La combi Versace”. Ara, però, amb una forma i una estètica completament diferent de la del Motomami Tour, amb l'orquestra i nova coreografia, que ha deixat a tothom bocabadat.I és impactant de veure com la mateixa persona que ha cantat 'saoko, papi, saoko', havia començat el concert exhibint una sensibilitat i uns vocals sublims. Perquè aquest segon acte significa una cosa completament diferent del primer. Aquella divinitat que ens havia meravellat al començament, ha baixat a un pla terrenal; i tot i ser igualment diví, ha canviat radicalment l'energia del concert. L'acte s'ha tancat amb “De madrugá”, una de les cançons que cantava durant el Motomami Tour i que va trobar el seu lloc entre les 15 peces del disc Lux.
UN ART QUE COBRA VIDA
El tercer acte l’ha obert l’única peça de Los ángeles del concert: “El redentor”, una cançó que ha cobrat vida en directe per primera vegada en aquesta gira. L'ha seguit “Can’t Take My Eyes off You”, una versió de Frankie Valli que interpreta emmarcada com si fos un quadre, una obra d’art, exposada davant d’uns fans escollits per pujar a l’escenari, o per entrar a la sala del museu que s’ha creat sobre l’escenari. Aquest tema ha donat pas al moment de la nit: el confessionari. Rosalia ha fet pujar a l’escenari Guitarricadelafuente, que ha detallat, tot en català, la primera vegada que “va tastar un home”.I tot seguit, una de les cançons més esperades i corejades de la nit: l’exitosa “La perla”. “Per a totes les perles, que segurament n'hi ha més d’una aquí aquesta nit”, ha dedicat la cantant. Aquest concert busca ser una forma d’art total, incloent també les arts plàstiques a l’equació, i al llarg del xou, es poden apreciar referències i recreacions de diferents pintures i escultures dalt l’escenari. És el cas de la Venus de Milo, que es materialitza a “La perla”, amb una coreografia firmada pel col·lectiu La Horde i el grec Dimitris Papaioannou, qui també s’ha encarregat del moviment de tot el concert.
Aquest tercer acte ha conclòs amb la interpretació de “Sauvignon blanc”, sobre el piano de Llorenç Barceló, i “La yugular”, que han tornat a portar l'emoció al concert, aquesta tensió palpable d’estar presenciant una obra d’art. I, de fet, aquesta part artística també ha tingut el seu espai en l’entreacte amb una Art Cam, que enfocava i convidava el públic a recrear una sèrie de quadres que s'anaven mostrant en pantalla.
L’ASCENSIÓ FINAL
Abans d’acabar el concert, Rosalia encara ha tingut temps de fer un intermezzo en què ha baixat de l’escenari i ha caminat entre el públic cantant “Dios es un stalker”, amb petites intervencions de fans, fins a arribar al mig de l’orquestra, des d’on ha interpretat “La rumba del perdón” —instant a la gent a cantar la tornada amb ella—. Des d'allà també ha cantat “CUUUUuuuuuute” —de Motomami—, que ha acabat barrejant amb una versió de “Sweet dreams” d’Eurythmics, amb què ha convertit el Palau Sant Jordi en la seva pròpia discoteca. L’orquestra i el públic han embogit amb ella mentre un encenser es movia de costat a costat de la pista traient fum i llums estroboscòpiques cegaven el públic. Una barreja entre la festa i la tradició que tan caracteritza aquesta era de la cantant.Aquest intermezzo ha donat lloc al moment final, que ha seguit amb el ritme de Motomami entonant “Bizcochito” i “Despechá”, amb Rosalia lluint unes ales d’àngel a l’esquena i donant-ho tot amb el seu equip de ballarins. Abans d’interpretar una de les cançons exclusives del disc en físic, “Focu ‘ranni”, ha aprofitat per adreçar-se al públic una última vegada, donant les gràcies a tothom i amb un “T’estimo Barcelona” que el públic ha acollit entre crits. Diferenciant-se una vegada més dels seus contemporanis, Rosalia no ha volgut acabar el concert amb un tema ballable o mogut, sinó que ho ha fet amb “Magnolias”, la cançó que també tanca el disc. Amb aquesta balada ha posat la pell de gallina una última vegada a tots els presents.
Amb aquestes paraules, he intentat explicar el que s’ha viscut aquesta nit al Palau Sant Jordi, però la veritat és que res del que s'escrigui pot fer justícia al concert que ha ofert Rosalia. Tantes emocions ha recollit en només dues hores de concert que hi ha hagut temps de plorar, que la pell s'ericés, de riure i de ballar. Tot en un. Un espectacle que val la pena des del primer segon fins a l’últim.