Parlem amb el trio forjat a l’'underground' de Barcelona sobre el primer disc ‘Desencaje’
Las Búfalo: «Els nostres primers escenaris van ser desnonaments»
Després de donar-se conèixer en els seus projectes en solitari, el grup format per La Kurda, Oli i Nyest estrena el primer disc com a Las Búfalo: Desencaje (Kasba Music, 2026). En aquest treball de debut, el trio ajunta temàtiques que van des de la reivindicació del barri a l’anticapitalisme més sincer.
Text: Anna Darby. Fotos: Berta Miró.
D’on surt la idea de fer un grup i treure un disc les tres juntes? Nyest: Quan vam començar, cadascuna tenia el seu projecte personal; però ens coneixíem, érem amigues, cantàvem a vegades les tres... i un dia vam pensar en fer música juntes. En un cap de setmana van sortir sis temes i vam dir: “potser hauríem de fer un grup, no?”. Oli: Poder fer, per fi, alguna cosa en col·lectiu és molt potent. I poder prendre'ns-ho tant seriosament, dedicar-li tant de temps i amb tantes ganes. Molts cops passa que aquestes coses són secundaries, per la vida i la precarietat. La Kurda: A més les tres ens hi hem pogut implicar de la mateixa manera i hi hem posat totes les energies. Tot i els nostres moments personals, ens hem esforçat encara més perquè sabíem que era cosa de les tres.
Parlem del títol, ‘Desencaje’. En què desencaixeu? O: En el disc hi ha molts estils, molts extrems; però al final tot lliga. Juguem amb que no volem encaixar en una escena, que ens volem sentir lliures i sense motlles, però que després quadri cada peça. LK: Nosaltres veníem d'una escena del rap combatiu, del boombap, on tot segueix una mateixa línia. I en aquest disc hem volgut sortir del rap i fer el que ens ve de gust, sense voler encaixar en cap lloc concret.
Precisament transiteu per molts gèneres dins de l’àlbum. Teniu alguna referència específica? LK: Crec que no et podria dir que seguim els passos de cap artista en específic. Totes tenim referències diferents i hem fusionat molt bé les nostres visions. N: Nosaltres fèiem rap, però no perquè fóssim les més fans del rap; sinó perquè era el que ens sortia a l’hora d’escriure, com poesia. Ara bé, escoltem tanta música d’altres gèneres que hem volgut provar de fer una mica de tot i agafar el millor de cada casa. A més, sento que com cadascuna ja tenia el seu projecte personal, som la nostra pròpia referència.
Abans de treure el disc heu publicat temes com “Modernitas” i “Arrebato”, dos senzills de denúncia. Creieu que la vostra música ha de partir d’aquesta mirada crítica? O: A la nostra vida ens travessa la política. Per nosaltres és molt difícil no parlar d’aquests temes que ens afecten individualment i com a societat. N: No hem anat a buscar ser un grup de crítiques socials; sinó que ens neix perquè és inevitable parlar de les nostres vivències.
Un altre exemple és “Cortisol”, en la qual parleu de la «benzosocietat». LK: Vivim en una societat on tothom clarament té estrès i ansietat. I, en comptes de prevenir-ho, el sistema ens dona pegats en forma de benzodiazepines. És una cosa que tristament està molt normalitzada en les nostres vides. O: Es tracta com un problema individual i realment és estructural. D’aquí la brometa de: 'n'hi diuen cortisol, però realment és capitalisme'.
També reivindiqueu el vostre origen a l’escena alternativa del barri. LK: A Ciutat Vella és on va començar tot. Ens vam conèixer a través de mogudes veïnals del barri. Per nosaltres és la nostra essència, els nostres inicis. N: Al final, els nostres primers escenaris van ser desnonaments, un altaveu amb rodetes i cantar als carrers.
Per altra banda, hi ha cançons com “Canta-li”. A qui li canteu? N: Quan vam decidir fer el disc, cadascuna va portar una proposta de tema més personal. Aquest és el meu. Li canto a tothom que es vulgui desfogar; eliminar allò que s’espera d’una persona i la pressió que comporta.
Quines són les altres dues cançons introspectives? O: El meu tema és “Extrema”; que és un homenatge a les que ja no hi són, però sobretot un homenatge a la vida a través d’un recull de frases mítiques d’Extremoduro. LK: La meva cançó és “Sold Out”. És una crítica a tot el que està passant a Barcelona. Ja no hi cap ningú més i sento que el meu voltant ha de marxar per la precarietat en què estem submergides.
Què podem després de la sortida del disc? O: Esperem que una gira! De moment, ara estem molt focalitzades en la presentació que farem al gener a Barcelona.