Jaume Ayats, Anna Costal i Joaquim Rabaseda presenten el llibre 'El cant dels ocells. Una cançó per la pau'

«El cant dels ocells»: polifacètic i universal

Text: Jordi Martí i Fabra. Fotos: Sara Gusteví.
Els musicòlegs Jaume Ayats, Anna Costal i Joaquim Rabaseda van començar a rumiar una obra conjunta sobre "El cant dels ocells" fa més de deu anys. "Som gent sense pressa –va començar dient Rabaseda a la presentació–, això sí, quan ens hi posem, escrivim ràpid". Ara s'hi han posat, i el llibre s'ha publicat en l'any en què es commemora el 150è aniversari de Pau Casals, el músic que tot just acabada la Guerra Civil, invocant amb el seu violoncel des de Prada de Conflent una melodia per ell entranyable i lligada al Nadal, va dotar la cançó d'una aura especial i de noves capes de significat: el dolor de l'exili, el pacifisme, el dol...

Precisament les ressignificacions durant més de tres-cents anys, les amalgames entre variants de lletres i melodies i l'ambient en què es va conformant la cançó són el gran motor del llibre, que se situa volgudament en un punt intermig entre la musicologia que dissecciona partitures, l'etnomusicologia que reflexiona sobre l'oralitat i la història de Catalunya. No hi ha afirmacions categòriques del tipus 'això va ser abans i això va ser després' o 'hem trobat aquest document que demostra que l'origen de tal és exactament qual'. Aquest tipus d'arguments acostumen a quedar desmentits per nous descobriments o teories. Per això a Jaume Ayats, durant les presentacions d'aquest llibre sobre "El cant dels ocells", li agrada parlar de la cançó tradicional com 'un mar fluctuant' amb aportacions diverses i canvis constants. I Anna Costal, per la seva banda, amplia una mica més el focus: "A través de la cançó "El cant dels ocells", el llibre és també una visió de la història i la societat catalanes dels darrers tres segles".

De la mateixa manera que es fa en el llibre, durant la presentació els tres autors van alternar les seves veus per anar trenant un viatge cronològic que arrenca a finals del segle XVII i arriba a avui mateix, quan "El cant dels ocells" és ben viu: les Alosa n'han enregistrat recentment una versió per rumba. A Ona Llibres, el públic va poder escoltar un madrigal preciós de Barbara Strozzi, "Che si può fare" (1664), que comparteix els mateixos dibuixos melòdics que la cèlebre cançó catalana. I també "Els contrabandistes", molt popular a les comarques del Pirineu oriental, que seria com una cosina germana d'"El cant dels ocells", això sí, molt més aguerrida i tavernària. I fins i tot una variant, amb la mateixa lletra però amb una música totalment diferent, que es canta encara avui per Nadal al poble de Queralbs.

Un altre valor del llibre, tal com en van explicar els autors, és que va molt més enllà de Pau Casals, una figura tan poderosa que a vegades pot semblar que ho eclipsi tot. Per això han anat documentant com, abans que el vendrellenc, molts altres músics catalans van intervenir en la projecció i conformació del carisma de la peça: Pep Ventura en va fer una exitosa sardana, Enric Morera i Àngel Guimerà la van fer cantar a una gitaneta desgraciada en una obra de teatre musical, l'Orfeó Català la va passejar pels grans escenaris europeus, Jaume Pahissa la va incloure en un film de propaganda anarquista en plena guerra, etc.

Però ja se sap que, amb aquests temes històrics, en el mateix moment en què s'envia el llibre a impremta sorgeixen nous descobriments, noves línies d'investigació, noves cabòries... Amb l'obra impresa, en Jaume Ayats s'ha fixat en l'adjectiu 'melindrós'. Els ocellets festegen el major lluminar amb sa veu melindrosa... no és un adjectiu gaire comú. Doncs bé, la referència més antiga als melindros que ha trobat és de finals del segle XVII: surt en un diccionari com una menja molt vinculada a l'ambient festiu del Nadal. I aquesta feliç troballa va servir d'excusa perfecta perquè la presentació a Ona s'acabés amb degustació-berenar de melindros.