La Pegatina és un dels grups catalans amb una major projecció internacional. La seva música parteix de la rumba catalana i s’endinsa per diferents camins fins a oferir una proposta pròpia i intransferible

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Òscar Penelo i Ismael Boldú.

La pandèmia mundial els va sorprendre a punt d’enregistrar el novè disc, si comptem el directe i el recopilatori, titulat Darle la vuelta (Warner, 2020), que aquesta vegada inclou un sol -però sensacional- tema en català, "La guspira". Un complement a la cançó que van gravar aquesta primavera el vocalista Adrià Salas i la cantant Clara Fiol, "Lluna de vent". La gravació ha anat d’una manera ben diferent del que havien previst però el resultat els ha deixats del tot satisfets, tot i que han hagut de suspendre la gira prevista per l’Estat. Els primers bolos seran per la gira europea del març del 2021, que també han hagut d’ajornar. Avui l'àlbum veu per fi la llum i en descobrim algunes claus amb el grup.



Després de celebrar 15 anys amb el recopilatori Un secreto a voces (Warner, 2019), es pot considerar que obriu una nova etapa?
Adrià Salas: Em sembla que sí... Noto que hem tornat als orígens, a la part rumbera de La Pegatina de sempre, però el Tato Latorre ha fet una producció més pop. Vam fer el disc recopilatori perquè vam notar que, sobretot els dos últims anys, ja estàvem incorporant molts seguidors nous, segurament perquè sonàvem més a la ràdio. Ho vam posar fàcil per al nou públic presentant d’una tacada el millor del nostre repertori. Així no s’havien d’escoltar els set discos sencers!

Cap a on ha d’anar aquesta etapa?
A.S: No ho sé ben bé... Ja tenim una llarga trajectòria i em sembla que som al principi d’una època més expansiva, de sonar més a les ràdios i fer que la nostra música no quedi només a l’escena de la música alternativa. A Catalunya es veu diferent perquè ja hi fa molts anys, però és així a nivell estatal. Ho podríem resumir dient que la nova etapa de La Pegatina serà més mainstream. 



La gravació va coincidir amb la irrupció de la pandèmia i tot el confinament. Com ha condicionat el resultat del disc?
Rubén Sierra: Ens ha afectat de diverses maneres. La primera en la preproducció, perquè la major part s’ha fet des de casa. Anàvem enviant pistes al productor i després ho comentàvem via Zoom. També ens ha condicionat a l’hora de gravar, perquè hem hagut d’anar passant per l’estudi d’un en un. Cadascú sabíem què havíem de gravar, teníem una hora assignada i anàvem a l’estudi sols. I també ens ha capgirat la presentació en directe. Hem hagut de cancel·lar la gira que teníem prevista i no farem cap concert fins al març de l’any vinent. La irrupció de la covid-19 ens ha influït almenys en aquests tres sentits.

Heu estrenat productor amb el sabadellenc Tato Latorre, que ja havia treballat en tres cançons del recopilatori. Per què?
A.S: Ens va agradar molt treballar amb ell. Nosaltres necessitem un productor que ens sàpiga portar a cadascú i ens dirigeixi: tu has de fer això i tu allò altre... perquè són molts instruments. A més, el Tato ens dona un toc pop que ens funciona molt bé, perquè alhora mantenim l’essència rumbera. Fem la nostra música de sempre, que ens agrada molt, però ara volem entrar a la radiofórmula, cosa que ens va molt bé per fer nou públic. Aquest disc en confinament no l’hauríem pogut fer sense ell. Tal com hem dit, li enviàvem propostes, ell decidia i el resultat mola molt. Al disc hi ha unes quantes col·laboracions. Qui han estat els convidats?
R.S: Els col·laboradors sempre són gent amb qui tenim bona relació. Mai no ens hem plantejat demanar-ne cap a algú amb qui no tinguem bon feeling.

A.S: A les cantants madrilenyes Delaporte i Travis Birds les vam conèixer al concert de final de gira de Tu Otra Bonita, i allà ja va sorgir la possibilitat de col·laborar. I, de fet, vam anar a Madrid a gravar-les. PJ Sin Suela és un raper porto-riqueny molt conegut, que va tocar de teloner de Residente (Calle 13). Hem coincidit un parell o tres de vegades i hem tingut molt bon rotllo. Ell és metge i va haver d’enregistrar el tema a Puerto Rico just amb l’arribada de la covid-19, i per això li va costar una mica trobar el moment adequat. El malagueny El Kanka també va patir perquè tenia el pare malalt. Li vam enviar el tema i li vam dir que tenia un mes per fer el que volgués, i que si no podia no passava res. Al final ho va gravar des de casa. I l’altra és el duet barceloní Arnau Griso, que coneixem des de fa temps i ja ho teníem pendent.



Ja fa prop de dues dècades que funciona La Pegatina però seguiu connectant amb la gent jove. Quin és el secret?
A.S: No el sé. Ho hauríem de preguntar al Lluís Gavaldà, perquè Els Pets sempre es van renovant i hi ha molta gent jove als concerts. Nosaltres som en aquell punt en què aviat ens vindran seguidors amb fills. Els primers fans que vam tenir eren de la nostra quinta i nosaltres ja comencem a tenir fills… Hem fet molt de públic nou gràcies al fet de sonar a les ràdios. A Barcelona hi toquem un cop l’any i sempre hi ha gent de 15 o 16 anys que ens ve a veure per primera vegada perquè abans no podia. D’aquí a poc ja serem clàssics. Encara som joves però ja comencem a tenir molts seguidors que no havien nascut quan vam debutar. Suposo que quan venen i ens veuen, flipen i s’ho van dient els uns als altres.

R.S: Jo crec que són molt importants els festivals. Som un grup que gira pels festivals de tot Catalunya i d’Europa, i avui aquests espais s’han convertit en llocs per anar de vacances amb els amics a descobrir grups. Són com una llavor, perquè el públic que hi va flipa i ho explica als seus amics.