Dia rere dia els artistes ens demostren com el confinament es pot aprofitar per estimular la creativitat i les associacions més dispars. Cantant a una mateixa lluna plena s'han ajuntat les veus i ànimes creatives d'Adrià Salas (La Pegatina) i Clara Fiol (Marala), un català rumber i una mallorquina de música d'arrel, component i cantant a l'uníson. Rere la creació de “Lluna de vent”, per això, són encara més els artistes que s'han unit per posar-hi el granet de sorra: en Miki Florensa (La Pegatina) amb la guitarra, en Ferran Samper (Brincadeira, Nil Moliner) a la percussió, Mario Patiño (La Atlàntida Estudio), endolcint la cançó a la mescla final, Aina Crespí vestint la portada i Marta Mas (@leentrelineas) plasmant la màgia del tema en un vídeo que avui estrenem en prímicia.


Tot va començar de la manera més “random”, com diria Clara Fiol: “Vaig pujar una foto d'unes pilotes a l'Instagram story, l'Adrià em va respondre a la història i així vam començar a xerrar. Aquell mateix dia vàrem acabar decidint fer un tema plegats”. La mostra primigènia va ser una melodieta amb guitarra que Adrià Salas va enviar a Fiol, a través de notes de veu de Whatsapp, en una llengua inventada. “Cadascú anava fent una coseta i ens ho enviàvem, i així vam anar construint l'estructura”, explica Salas. “Ho vam debatre tot: la portada, el vídeo... i tot es va anar fent gran. Vaig dir a la Clara de proposar al Miki que ens fes la guitarra, i ell ens va dir de passar-ho també al Ferran perquè ens hi fes les percussions”. Així de fàcil i de fluïda va ser la creació del tema, expliquen, “crec que és aquesta energia sense pretensions”, afegeix Salas, “la cançó és superbonica i ha sorgit del no-res, de manera molt fluïda. Em sembla de les cançons més guais que he fet a la vida”.

“Fa mitja por des de fora”, opina Fiol, “ha estat molt senzill, jo quasi ni me n'he assabentat. És en gran part gràcies a l'experiència de l'Adrià: em deia de provar de fer unes guitarres i el dia següent ja les tenia fetes. Clarament, ho té molt per la mà i jo veia com la cançó s'anava envalentonant sola”. I és que, realment, Salas compta amb una experiència de més de deu anys en un grup de nou persones tan exitós com és La Pegatina, que li ha aportat una destresa que ara té ganes d'experimentar més enllà de la pròpia banda. “Fa prop d'un any que faig cançons que no són només per a La Pegatina, estic component per a altres artistes i veient com funciona treballar amb més gent”, relata Salas, “perquè al final surten coses que sol no saps fer i que t'ho aporta l'altre: en sorgeixen resultats que ningú no imagina”.

Aquesta, explica el músic, és la seva solució personal per fer front a la realitat actual de la indústria musical, en què cada vegada es funciona més per senzills i els discos s'escurcen perquè la gent ja no els consumeix sencers, sinó que es queda amb les cançons que més li agraden i les altres queden en l'oblit. “Aleshores es tendeix cap a fer-ho tot en format single, cosa que és súper difícil, perquè a més, com a artista, el que vols és posar cançons una mica de tots els estils al disc. Per a mi una de les solucions és poder fer temes que a mi m'agradin, independentment de si ho han de 'petar' o no, amb artistes que m'agraden i treure-les quan vulgui. De la mateixa manera que ara acabo de publicar el llibre Salsa (Rosa dels Vents, 2020). Em fa molt feliç”.

Fiol encara se sorprén de com va ser tot el procés, confessant-se nerviosa en un principi, es declara “súper agraïda”: “Evidentment tinc controlada La Pegatina des de fa molts anys i de petita cantava rumbetes. Em sento molt agraïda de descobrir una manera de fer tan dinàmica, que compta amb una experiència que no tenc, i que forma part d'un altre circuit, però dins d'un mateix món”, explica la música, “ha estat un regal d'eines i d'informació, un súper aprenentatge caigut del cel. A part que la cançó, ja és per si mateixa un súper regal”.

El projecte va començar fa tan sols un mes i la gravació ha estat, evidentment, d'allò més casolana. Fiol ni tan sols tenia un micròfon de qualitat, però a base de solucions inventives aconsellades per Salas -com tapar-se amb una samarreta per evitar que el micròfon captés els cops d'aire- i la màgia de Mario Patiño n'ha acabat sortint un resultat que sembla enregistrat en estudi.

“El moment de posar-nos d'acord amb la temàtica va ser mig estrany perquè no sabíem què teníem en comú i, de fet, no sabíem ni en quina llengua fer la lletra”, explica Fiol. “Jo vaig començar el confinament bastant enfadada perquè havia d'anar a Londres i, és clar, no vaig poder-hi anar, i de sobte estava fent-ho tot en anglès -cosa que no havia fet mai-”. Però, amb el germen de la primera melodia a guitarra i llengua inventada de Salas, tots dos músics van anar a petar a un mateix imaginari: “jo vaig fer-hi a sobre una lletra en anglès i ell una en català i totes dues tractaven sobre la lluna”. “Havíem parlat també de 'bodas de sangre' -segueix Fiol-, un escenari de turment, màgia, misteri i nit”. Poc a poc, i al voltant de la imatgeria de la nit, la lluna i el misteri, van anar creant col·laborativament, i de manera successiva i simultània tota la cançó: primer la tornada de Salas, després l'estrofa de Fiol, seguida de l'estrofa de Salas i una nova proposta de tornada de Fiol. “Va ser com un cadàver exquisit”, jutja Adrià Salas. “A mi el que més m'agrada és que la cançó ens anava sorprenent a nosaltres: ha fet allò que ha volgut. Quan ja començàvem a tenir els resultats de so del Mario, em posava “Lluna de vent” cada nit abans d'anar a dormir, l'escoltava en bucle i no me'n cansava. I no em sol passar. De fet, encara no me n'he cansat”, afegeix el rumber.

El vídeo de Mas
La decisió que fos Marta Mas (@leentrelineas) qui creés l'audiovisual va ser tan natural, fluïda i improvisada com la resta del procés de creació. Adrià Salas va preguntar-li, com qui no vol la cosa, si tenia vídeos de flors i llunes i si els podria muntar un vídeo per a la cançó. De seguida la fotògrafa s'hi va sumar: va anar a passejar el gos una tarda i va aprofitar per gravar les preses. I, a més, va plantejar la idea que fos també el públic qui, a través de les xarxes, enviés vídeos de la lluna. Responent al mateix procés col·laboratiu que ha definit la cançó, les llunes que apareixen al videoclip han estat enviades fins i tot des de l'altra punta del món “però al final amb la mateixa lluna plena, la mateixa nit”, comenta Salas, “érem gent de moltes parts del planeta veient la mateixa lluna: tots estem a casa però tots veiem el mateix quan mirem el cel. Em sembla molt bonic”. Mas, fent màgia amb les imatges, i coneixent ja prèviament a tots dos artistes, ja que ha fotografiat tant a La Pegatina com a Marala, “ha sabut plasmar perfectament l'ambient de la cançó en un vídeo fet al costat de casa”, valora Salas, que conclou que “tot ha sortit molt fàcil, tots estàvem amb una mateixa energia i això ha fet que fluís molt tot”.