Superficial és un disc sense més pretensions que fer ballar, una reivindicació de la festa i la música com a valors indispensables de l'ésser humà; un treball que du Manero al so disco dels 80 i a l'electrofunk, avançant des dels analògics 70 fins als digitals 80. Com els grans solistes i grups de soul i funk, que van fer evolucionar el seu so en aquest canvi de dècada, la Fundación presenta deu cançons plenes de sintetitzadors àcids, pianos digitals, caixes de ritmes primitives i rifs de vent secs i tallants, mantenint el toc Manero que aporten en Miguelito i en Paquito Sex Machine com a cantants de la banda.