Millor disc català de l'any 2013 i millor disc de folk

EDR: Quina devoció heu volgut transmetre amb el títol i la cançó "Santalegria" i amb altres que fan bategar com "Potser" o "La pregària"?
JOAN GARRIGA: En aquest disc preguem a la Santalegria. Té la conya de santificar l'alegria, que és un estat d'ànim. Com que som una mica pagans... I és un antídot contra la por, contra la repressió i contra la tristesa. Però sobretot contra la por. És un tema de necessitat, com quan tens gana i pregues per un tros de pa, o quan tens set i santifiques l'aigua. La vida és un gran misteri. Estem de viatge, no som res, i això pot acollonir molt. L'alegria et fa ser fort i valent, i donar el millor que tens als altres. Preguem a l'abraçada quan tenim fred. A l'oliva quan no hi pugui haver setrilleres als restaurants. I a la Santalegria que no ens deixi ni de nit ni de dia.

EDR: Santalegria ha estat elegit Premi Enderrock al millor disc del 2013 i millor disc en la categoria de folk. Una valoració?
J.G: N'estem molt contents. És com quan et diuen coses maques de la feina feta. Un disc és molta feina, i agrada quan es valora, vol dir que a algú li ha arribat, i el fet que hagi agradat a la gent que s'hi dedica penses que està bé. També ho relativitzes, perquè ara hi ha molta gent que fa coses bones, però mola el reconeixement per la feina, és un elogi.

EDR: La producció del disc va ser complicada, amb onze músics a l'estudi?
J.G: De fet, aquest disc, tot i que pot semblar el contrari, ha estat més lleuger de producció. Perquè les cançons estaven més tancades abans d'entrar a l'estudi. Va ser un treball més d'execució del disc, segons les cançons maquetades. Amb els músics feia temps que havíem treballat, fins i tot amb Pep Pascual, que també hi ha col·laborat.

EDR: Com heu anat incorporant a La Troba estils tan diversos com la rúmbia, el vallenato... Voleu que el ball sigui una suma de cultures populars?
J.G: Hi ha un intent de recerca d'un llenguatge propi, que elabores amb les músiques que t'agraden, perquè fan ballar o perquè t'emocionen. Busquem incorporar-les al nostre repertori amb més o menys fortuna, perquè hi ha el perill de caure en la paròdia, però l'intent és que formi part del llenguatge, que hi pugui casar bé. Juguem per exemple amb l'acordió diatònic i el ventilador de la rumba, fem equilibris rítmics perquè casin i bateguin junts. Però també s'ha de dir que res és nou, totes les músiques populars, fora de les etiquetes i dels referents, no paren d'evolucionar, de mutar. Una porta a l'altra. En el fons és un camí on fas experiència, dius coses i intentes ser el més efectiu dient-les.

EDR: Heu tingut reaccions a lletres compromeses com "La Moreneta" o "La prima de riesgo"?
J.G: No gaires... El que ha passat és que el disc el vam treure a l'estiu i no hem tingut gaire feedback. Hem tingut molt de públic, però no ens fa la impressió que la gent hagi escoltat massa les lletres. A algunes persones els ha sorprès aquest punt de conya amb l'actualitat, un llenguatge que hem utilitzat poc. Els comentaris que ens han fet de "La Moreneta" m'han fet gràcia... per això em sorprèn el premi al disc, perquè pensava que no hi havia hagut reacció sobre el contingut del disc en si.

EDR: A les postals vallesanes que s'encarten amb el CD, hi ha imatges com la de la Marededéu del Camí. Què us heu trobat en aquest camí de concerts?
J.G: Encara som en el camí de Santalegria, i de moment ha estat força lleuger. Hem fet una feina de por, amb molts concerts, però tot i que hi ha molts músics i la producció és força gran, ha anat molt bé. Vam parar els concerts a l'octubre, i d'aquesta primera tanda hi ha dos moments que són un bon reflex del que hem passat: Un va ser al Circ Cric, amb el qual arrencàvem la gira, que va ser molt màgic, un dels grans tresors que ens hem trobat; m'agrada com bateguen les cançons amb el circ. I l'altre dels grans moments va ser el concert a la plaça de Catalunya de Barcelona per les Festes de la Mercè; va ser molt més gran, però també va ser supermàgic.

EDR: L'associació cultural No Music No Life prepara un documental sobre la història del teu anterior grup, Dusminguet. Tornareu a tocar junts?
J.G: És un documental en què està implicat el que era el nostre tècnic, Ferran Aromí 'Ferris', i m'han fet una minientrevista. És fantàstic, tot i que això d'explicar batalletes és una mica de dinosauri. Primer penses 'quina mandra', però a la que t'hi poses és fantàstic perquè ens estimàvem molt i està bé retrobar-nos... en una calçotada. Potser farem un concert, però en tot cas no ho direm a ningú [Riu]. No estic en el procés de la realització, però ens han ensenyat el guió i cal fer difusió del micromecenatge a la xarxa perquè busquen finançament per a la producció [fins al 25 de gener està actiu a la plataforma Projeggt].