El granollerí Albert Marquès és pianista de jazz i activista social i, des de fa anys, resideix a Brooklyn (Nova York), on treballa com a professor de música en un institut públic de secundària. Des del 2020, ha centrat els seus esforços musicals en el projecte 'Freedom First', que reclama llibertat i justícia pel poeta estatunidenc Keith LaMar, condemnat a mort el 1993 i tancat des de fa més de 28 anys a una cel·la d'aïllament al corredor de la mort de l'estat d'Ohio

Text: Sergi Núñez. Fotos: Arxiu Albert Marquès.

El resultat del projecte, fruit del treball conjunt entre Marquès i el mateix LaMar, ha estat un disc, Freedom First (Say It Loud Records, 2022), i un espectacle que combina el jazz amb la poesia de LaMar, que relata la seva dura experiència a través d'una trucada des de la presó. Ara l'espectacle arriba a Catalunya, de la mà del Taller de Músics i Say It Loud Records, amb quatre concerts diferents: el primer serà l'1 de febrer al Centre Cultural La Mercè de Girona dins del Black Music Festival; el segon serà l'endemà a la sala Paral·lel 62 dins de l'Irídia Fest: el tercer tindrà lloc al Teatre Auditori de Granollers, l'1 de març; i el darrer, a l'Ateneu Santfeliuenc de Sant Feliu de Llobregat dins del cicle ContraBaix. Parlem amb Marquès del projecte i d'aquests futurs concerts a Catalunya.



Com vas conèixer el cas de Keith LaMar?
El vaig conèixer durant l'inici de la pandèmia. En aquella època, vaig organitzar-me amb diferents músics per fer concerts al carrer per la gent del barri, sota la plataforma 5pm Porch Concerts, que posteriorment es va acabar convertint en una escola de música al carrer gratuïta per a nens. En aquest context, vaig sentir d'en Keith pel meu veí i teclista Brian Jackson —conegut pels seus discos amb el cantant i poeta Gill Scott Heron—, amb qui ens vam qüestionar per què protestem contra aquest tipus d'injustícies quan ja és tard i no per a evitar que passi.

Aquest pensament el vau tenir arran del moviment 'Black Lives Matters'?
Sí, justament aquell moment va coincidir amb les manifestacions de Black Lives Matters contra l'assassinat de George Floyd. Va ser un moment històric als Estats Units perquè és excepcional que hi hagi protestes diàries al carrer. La cultura de la manifestació no està arrelada com ho està a Europa: les grans ciutats europees és relativament fàcil trobar cada dia una manifestació diferent, però aquí, aquesta cultura de la protesta no hi és. 

I com vas engegar el projecte 'Freedom First'?
Vaig contactar amb en Keith i com que ell encara no recitava poesia en públic, li vaig demanar que em digués deu textos que l'havien ajudat durant aquests trenta anys en una cel·la d'aïllament. No va ser fins al segon concert que li vaig demanar que recités un poema seu. Poc a poc, he intentat ajudar-lo a que es cregués un artista. Ha estat un procés que en Keith comencés a recitar poemes.

Fa 30 anys que es va signar la seva condemna a mort, però en canvi en fa 28 que és presó... 
Això és completament normal als Estats Units. La mitjana d'espera per a la pena de mort és de 30 anys, ja que s'han d'esgotar tots els recursos legals. Com que la pena de mort és una condemna irreversible, fins que el màxim òrgan judicial de l'estat federal no tomba tots els recursos possibles, no es pot aplicar.
  Ha estat difícil perquè hi havia buits legals sobre certes comunicacions des de la presó. Però una cosa bona del món anglosaxó és que consideren vital la llibertat d'expressió, molt més que a Catalunya, per exemple. Per descomptat, casos com els de Pablo Hasel o Valtònyc serien impensables, però, a més, a la gent empresonada també se'ls permet comunicació amb l'exterior. Sempre que no sigui amb càmera, pots comunicar-t'hi mentre respectis els horaris interns de la presó i paguis. Als Estats Units tot es paga; tot és un negoci, tot està privatitzat i, mentre paguis, no tindràs gaires problemes. 

Llavors, la comunicació era fàcil i senzilla?
No ben bé... La majoria de problemes no deriven dels sistemes i mecanismes de l'Estat, sinó dels guardes de la presó, a qui els molesta molt que en Keith faci soroll. Per exemple, el primer article que va sortir a la premsa va ser en una doble pàgina al New York Times, i quan va arribar a la presó, el director el va cridar per preguntar-li per què el feia quedar malament davant de l'opinió pública. També, en algunes entrevistes o concerts, els guardes han cancel·lat, posposat o interromput les trucades d'en Keith de forma totalment arbitrària. En Keith ha de navegar en aquesta microsocietat que és la presó i lidiar amb els guardes perquè el deixin en pau.  

Com ha estat el procés de creació de les cançons?
Hem col·laborat en tot el procés creatiu. Algunes vegades jo he escrit primer la música i ell després el poema, i d'altres, al revés. Això també comporta desavinences, és clar. Per a mi, és molt important destacar que és una col·laboració perquè la majoria de vegades que es fan projectes solidaris es fan 'en nom dels altres' i no amb 'els altres'.



Reprodueix una mica la idea del despotisme il·lustrat: tot per al poble sense el poble.
Exacte. Sovint es crea un grup de música, o un festival impulsa un projecte de recaptació de fons per una causa concreta, però en l'activitat no hi estan involucrats mai les persones desafavorides. Per exemple, Bono (U2) impulsava molts concerts contra la sida a l'Àfrica, però mai hi va haver ningú africà amb la sida sobre l'escenari! Tot i que està bé que existeixin aquestes iniciatives, jo no vull fer això, sinó que vull donar un altaveu real perquè pugui expressar-se en primera persona. Per això, en Keith cobra com a músic principal igual que jo, i alhora també destinem part dels beneficis a la campanya de justícia per en Keith, per a pagar advocats o qualsevol altra cosa que necessiti.

En els concerts, Keith LaMar pot participar en rigorós directe o ha d'enregistrar les pistes una mica abans i us les envia?
Ell és en directe i, per això, els concerts són a les vuit del vespre, ja que quadra amb els horaris permesos a la presó des d'Ohio. Tot i això, no prometem mai que en Keith estigui en directe perquè a vegades això no funciona. Per exemple, en un concert a Chicago, un guarda va trencar la càmera perquè no volia que es fes la conferència. 

Els concerts tendeixen a ser fidels al disc o hi ha un alt grau d'improvisació?
És jazz i tot és molt improvisat. Fins i tot, també parla el públic entre peces. Al final, el que fa en Keith és narrar la seva vida: tota la seva poesia és autobiogràfica i, segons el concert, pot explicar què li ha passat aquella setmana al corredor de la mort o si hi ha hagut una novetat en el cas. 


 

JAZZ AMB CONSCIÈNCIA SOCIAL

La teva consciència social no ha començat amb aquest projecte sinó que ve de lluny. Com eren els teus anys d’adolescència en què militaves en entitats anticapitalistes?
He estat vinculat a diversos moviments socials des que era un adolescent. Soc de Granollers, i com que és una ciutat molt industrial, sempre hi hagut força moviments socials. Als quinze o setze anys, vaig formar part de l'esquerra independentista i el moviment okupa fins que, quan cursava segon de batxillerat, em van arrestar. Això m'hi va fer desvincular una mica durant l'any que va durar el procés judicial, tot i que finalment em van absoldre. 

Després vas tornar a involucrar-t'hi?
Sí, tant a Granollers com després quan vaig anar a viure a París, on vaig estar amb el moviment 'Els insubmisos', que és més o menys la versió francesa del moviment 15-M. També he seguit altres moviments quan vaig venir a viure a Nova York, però no m'he casat mai amb ningú perquè mai he militat més d'uns quants mesos en una mateixa organització. Però certament, he participat activament de molts moviments i entitats socials.

La gent d'aquests moviments socials coneixeien la teva faceta com a músic de jazz?
No ho sabien i, de fet, també vicevesa: els músics de jazz no sabien de la meva activitat fora de la música. Per això, Freedom First em sembla molt maco perquè per primer cop m'he atrevit a fer casar totes dues facetes. A més, avui dia el jazz no està gaire polititzat...



La música combativa acostuma a fer-se des del punk, el rap, el hip-hop... Com és que no t'has decantat per aquests estils?
Això que comentes em tranporta a un concert d'Inadaptats a Granollers... Inadaptats m'encanta, fins al punt que algun dia que estic de mala llet encara els escolto, ja que és una teràpia meravellosa per a desfogar-te. Però en aquell concert, els vaig dir a uns companys de militància que en el fons el jazz és molt més punk que el mateix punk, perquè al llarg de la història molts músics han donat la seva vida per aquesta música. Als anys 40, a l'època del bebop, la mitjana d'edat d'un músic de jazz eren menys de 30 anys... Ara, en canvi, el jazz s'ha acabat convertint en una música clàssica nord-americana.

Per a tu, això és positiu o negatiu?
Té coses bones i dolentes. Per una banda, és positiu perquè permet que la música d'aquells que històricament han estat més oprimits als Estats Units hagi adquirit un estatus semblant al de Bach o Mozart, tant als conservatoris com a les sales de concerts. Però, per altra banda, això també provoca que perdem el record d'on sorgeix el jazz; i quan ho fem, ho recordem en passat. El jazz d'avui en dia reflecteix molt poc els seus orígens; i un dels objectius de Freedom First és revertir aquesta tendència.



Per què el jazz ha acabat oblidant les seves arrels?
El jazz, com la música clàssica, tenen un nivell de complexitat tècnica molt alta i això provoca que la majoria de vegades necessitis una família que et pagui classes privades de petit o que s'interessi a apuntar-te en una escola de música. Això provoca un filtre tan gran que la majoria de músics que van apareixent actualment venen de classes socials concretes. Tot això ha tingut un gran impacte en el jazz, no en tinc cap mena de dubte. Jo mateix, quan estudiava al Liceu, o quan vaig arribar a Nova York, no era conscient d'aquest fet. Sense anar més lluny —i potser a Europa no s'és realment conscient—, la immensa majoria de músics de jazz als Estats Units al 2023 són blancs, i el motiu és estrictament de classe!
 

MÉS ENLLÀ DE L'EDUCACIÓ MUSICAL

'Freedom First' no és l'únic projecte musical amb un rerefons social en què estàs involucrat. Treballes com a professor de música en un institut públic dins d'un projecte de transformació social. En què consisteix?
Vaig començar aquesta feina fa sis anys i la veritat és que no m'esperava que m'agradés tant. Nosaltres ensenyem música negra (jazz, hip-hop, funk...) i oferim instruments, classes d'instrument i classes de conjunt gratuïtament. Això suposa molta feina, però alhora crec que és molt important la tasca que duem a terme, ja que sovint els programes de música estan subjectes a proves d'accés i altres criteris que poden fer que només hi pugui accedir una elit. El nostre projecte va més enllà d'ensenyar música, perquè la realitat de molts alumnes és complexa i necessiten ajuda. Aconseguiu ajudar-los normalment? 
No sempre. L'any passat, dos alumnes es van suïcidar i aquest any hi ha hagut un intent. També hi ha situacions molt bèsties, que potser existeixen a Catalunya, però que aquí agafen una dimensió molt més més gran. Tinc una alumna a qui li van matar el germà d'un tret al carrer i, a partir d'això, la mare es va tornar addicta a les drogues i fa poc ha mort de sobredosi. Ensenyar música a aquesta nena no és gens fàcil: té problemes molt més importants que aprendre a tocar un saxo. Explico això perquè tot i que és important parlar dels casos en què funciona i es millora la vida de la gent, també hi ha casos en què no funciona. Crec que no es pot entendre el que faig amb en Keith sense tenir en compte aquesta experiència. Al final, no pots "salvar" a ningú, simplement pots intentar ajudar-lo sabent que no sempre ho aconseguiràs.