Des de les profunditats de l’inconscient, Angeladorrrm debuta amb un EP que parla de les dualitats, 'Res dura gaire estona' (The Indian Runners, 2023), que bascula entre el son i la vigília, la dolçor de la veu i la ràbia de les guitarres. El grup barceloní es pregunta en sis cançons què hem somiat a la nit

Text: Helena Martín. Fotos: Juan Miguel Morales.

Com va néixer el projecte Angeladorrrm, que remet als somnis i al son?
Fa temps que componc pel meu compte i em vaig adonar que el que més m’inspirava eren les escenes que ofereix l’inconscient de nit. Per això vaig ajuntar el meu nom amb el concepte de dormir: la part del ‘dorrrm’ té a veure amb els meus orígens, un projecte inicialment de ‘pop de dormitori’, en què produïa les cançons que escrivia per plaer. Les tres erres estan incloses de manera intencionada, dificultant la pronúncia per fer explícita la meva fascinació pel soroll i pel moviment riot grrrl.

Què t’atreu del món dels somnis? 
Els hauríem de tenir més presents. Igual com acostumem a conversar diàriament sobre el clima, podríem preguntar-nos: “Què has somiat avui?”. Els somnis poden ser surrealistes, perquè són una finestra a un món oníric ple de símbols on juguen un paper clau els records i la memòria. Jo em sento molt lúcida a altes hores de la nit i crec que és perquè de cop es genera un silenci absolut al meu voltant, barrejat amb una sensació estranya d’estar activa en un moment en què no tocaria, mentre tothom dorm.



L’EP que heu gravat conté moltes cançons que, d’alguna manera o altra, parlen sobre el son i la vigília. 
La intenció amb les lletres és suggerir significats amplis. Per exemple, la cançó “No em cal” comença dient ‘no em vull despertar’ i, tot i que d’entrada pot semblar que és algú que no té forces per afrontar el dia, també pot evocar l’escena d’estar enmig d’un somni plàcid i no voler llevar-se perquè això comportaria acabar-lo. O al tema “Un malson més” em pregunto ‘com t’ho fas de nit per dormir?’. Es tracta d’una necessitat bàsica que hem de satisfer, però alhora moltes persones tenim problemes amb la nocturnitat.

Quan somiem també tenim malsons. El vostre inconscient és més ple de somnis dolços o de malsons? 
Sembla que sigui contradictori, però de fet quan dormim, tot i l’estat de repòs, és quan tenim la intuïció més desperta i el cervell ben viu, fent-nos circular per laberints de somnis. Per defecte, els somnis haurien de ser plàcids, per facilitar-nos el descans. Però quan no ho són en diem malsons i solen marcar-nos molt més intensament. I en aquest estat poden haver-hi moments de molta paranoia, com cantem per exemple a la segona cançó del disc, “Un malson més”. També m’han deixat petjada els somnis que són terapèutics, en què em reconcilio amb gent del passat amb una senzilla i tranquil·la abraçada, sense conversa pel mig. Aquests somnis m’aporten sensació de pau o de tancar un capítol.



La sonoritat és dual com el món dels somnis, combinant la veu dolça de la guitarra i la distorsió. Com lligueu el pla líric amb el sonor?
Ha estat un dels grans reptes del disc. Intentem respectar la dolçor i la fragilitat de la veu, però hi hem afegit una ràbia que eleva en decibels la potència del missatge. En diem pop rabiós, que és la nostra particular manera d’entendre el noise-pop. També va ser decisiu quan Albert Rams ‘Ret’ va entrar a la producció per guiar-nos a l’estudi. No havíem tingut mai aquesta oportunitat i amb ell vam poder experimentar encara més.

En el pla de l’inconscient també hi té cabuda la mort, a la qual també dediqueu el tema “On anirà el cel”. 
De manera natural obrim i tanquem els ulls constantment, però només els tanquem del tot en algun moment de plaer, per exemple escoltant música o prenent el sol, o quan dormim o morim. En diferents lletres apareix l’acció de mirar, com a “No em cal” o “On anirà el cel”, on algú pregunta: ‘On anirà el cel quan tanqui els ulls després de la tempesta?’. I és que aquesta última és una metàfora que té a veure amb parpellejar. Qui t’assegura que quan els tornis a obrir la persona hi continuarà sent? Aquesta incertesa està relacionada amb la mort i com d’efímer realment és viure, el concepte que dona nom al disc. 



El títol del disc és també l’última cançó. 
De fet, és l’última frase que se sent repetida com un mantra. Creiem que emmarca molt bé el concepte de temps líquid que perseguim amb les lletres. És una cançó que podria haver estat pensada per meditar, però l’hem treballada de manera que hi ha una estridència sonora, com a representació del pensament intrusiu. Cap al final apareixen un cúmul de veus amb tocs fantasmagòrics, com d’invocació, apel·lant a un passat i a una herència.