El barceloní Lucas Bun debuta amb 'Por empezar' (YEYO, 2023), un primer disc de dotze temes que recull els seus senzills més celebrats. Amb aquest treball, Bun consolida un projecte que, tot i emergent, apunta alt, amb una proposta que uneix pop amb cançó d'autor, i deixos flamencs amb reggaeton

Text: Èlia Gea. Fotos: Arxiu.

Debutes amb un primer disc llarg, amb 12 temes.
Sí, perquè fa bastant temps que treballo aquest disc. Ara que han passat dos anys i escaig des que vaig treure el primer senzill, tocava publicar un conjunt més dens. Hi he inclòs pràcticament tot el que he fet des d'aleshores, quasi no ha quedat res fora. Al final, són quatre els temes que són inèdits. És cert que hi anava a entrar més temes, però he pensat guardar-me’ls per no treure-ho tot de cop. El públic no vol un volum tan gran de cançons noves d’un cop, ho vol en compta-gotes: un senzill nou cada dos mesos.
 
I com empasten les diferents cançons en el disc?
Com no ho vaig plantejar com a un disc des d’un inici, es podria dir que és més aviat un recopilatori, en realitat. Són cançons independents, però que, si les escoltes una darrere l’altra, també funcionen. Sí que tenen una temàtica comuna, perquè al final, totes parlen d'amor passional, d’una manera poètica i abstracta, i amb certa nostàlgia, però sense cap fil conceptual com a tal; cada cançó té la seva història i el seu propi món. El primer i l’últim tema sí que tenen un caràcter més conceptual.


 
En quin sentit?
Els dos parlen del temps. "Por empezar" és més derrotista. Tracta d’un camí que no arriba mai. És el moment en què penses que has fet molt camí, però mires enrere i, en realitat, encara està tot per començar. Jo tinc aquesta sensació en la música: d'haver fet molt camí, i molta feina en aquests dos últims anys, però realment està tot per començar! [RIU]. "El tiempo me esperará", és la cançó que tanca el disc i també parla del temps, però amb més optimisme, esperança i il·lusió pel que vindrà. És com un repte al pas del temps.
 
Entenc que el disc es diu 'Por empezar' precisament per això.
Exacte. Em va semblar un títol molt adequat per a un primer disc. "Por empezar" és l'única cançó del disc amb la lletra de la qual no he tingut res a veure. És una cançó que em va presentar Luís Troquel, un periodista amb qui treballo, i quan me la va ensenyar, m'hi vaig sentir superidentificat, i li vaig dir de gravar-la. Ell em va ensenyar una maqueta gravada amb guitarra, i vaig fer una nova producció que, la veritat, ha quedat brutal.
 


És interessant la imatge d’“El tiempo me esperará”: el temps t’esperarà, tot i que ets conscient que no para de córrer.
El vaig fer també amb Luís Troquel. Jo li posava pressa dient-li que em faria gran mentrestant i el temps no m'esperaria... I em va dir de fer una cançó que es digués "El tiempo me esperará", i va sortir així, com un repte al pas del temps, però vist des de la il·lusió que el que ve serà bo.

Com deies, el tema principal del disc seria l'amor. 
Sí, però és un amor molt passional, amb foc. No és un amor cursi, tot i que soc molt romàntic. De fet, sempre m’ha agradat la música romàntica, com la d’Armando Manzanero. Soc molt fan dels boleros. És el gènere que més he escoltat al llarg de la meva vida. I el bolero és per definició música romàntica.



"Hermanita" no parla en realitat d'un amor fraternal, oi?
No, és totalment passional. No parla d'una germana [RIU]: "Hermanita" és un amor, molt i molt fort. Un amor que m'ha salvat quan estava perdut; d'això parla la lletra. L’amor construeix de la mateixa manera que pot matar.
 
La cançó de "Caída del cielo" té moltes imatges romàntiques...
"Caída del cielo" és un poema que va escriure la parella de la meva mare per a ella. Me’l va enviar i li vaig posar música. Va ser la primera cançó d'aquest projecte.
 


A nivell estilístic, ets bastant eclèctic: al disc hi ha pop, flamenc, electrònica, reggaeton...
Els gèneres avui dia s'han fusionat tant, i els artistes s'han allunyat tant del gènere pur, que costa etiquetar-se. Jo quan vaig a l'estudi, és tot experimentació i espontaneïtat. Normalment, no hi vaig amb una idea específica, sinó a buscar-hi sons i mirar què és el que més em tira en aquell moment. Hi ha temes més comercials, com "Quién lo diría" o "Sollozando", però m'agrada molt aquest costat més experimental: buscar un punt simfònic i orquestral, i combinar elements electrònics amb coses més acústiques...



"La maliciosa" és un exemple de cançó experimental?
Sí, potser és la més experimental del disc. La lletra em va sortir d’una manera totalment espontània, perquè jo normalment no m'assec a escriure d'un tema, sinó que he d'estar improvisant per sobre de la música, sense pensar gaire sobre què escric. En part, per això no m’agrada explicar massa les lletres. També prefereixo que cadascú les rebi a la seva manera i en tregui les seves pròpies conclusions. Crec que hi ha més màgia d'aquesta manera. Alejandro Sanz deia "yo no soy nadie para contarle a la gente de qué van sus canciones, porque son suyas"...

Com t'apropes, com a barceloní, a tot el folklore més flamenc del qual es tenyeix la teva obra?
La meva mare escoltava flamenc i, des de petit, jo també. Ho porto dins. I quan canto, i quan faig melodies, em surten certs deixos més flamencs, però d'una manera natural i instintiva. Però no vull fer flamenc com a tal: tot i que m’encantaria, no estic preparat.
 
No t'hi atreviries?
El flamenc és massa complex. Per un cantant que no ha viscut o estudiat des de petit, és molt difícil, perquè té molts detalls, moltes coses rítmiques... Moltes coses que cal saber dins del gènere per poder-lo defensar bé. A mi m'agrada moltíssim, i he fet molt de temps cant flamenc amb una professora molt bona, Alba Guerrero, però ho feia per a mi, no de manera professional. Però estic segur que quan canto m'ajuda a tenir aquests matisos. 



Has estudiat cant, a part del flamenc?
Sí, he estudiat cant contemporani i líric també, a l'Aula de Música Moderna i Jazz del Liceu. Després vaig anar a Berklee, i hi vaig acabar la carrera amb el cant com a instrument principal, tot i que realment hi estava fent orquestració i performance. 

I com planteges els directes?
Aniré amb dos músics -un guitarrista i un teclista-, i el meu tècnic, que tirarà les bases de tot allò que no podem tocar en directe. I estic plantejant també anar amb dues ballarines, a més de visuals. Vull que sigui bastant potent a nivell visual.