Han passat tres anys des que Stay Homas es van fer virals des de la terrassa d’un pis compartit a l’Eixample de Barcelona, en plena pandèmia. El guitarrista Rai Benet i el trompetista Klaus Stroink (ex-Buhos) i el trombonista Guillem Boltó (ex-Doctor Prats) han gravat un segon àlbum conjunt, Homas (Halley Records, 2023), amb més cançons que mai, menys cubells i joguines, i lletres més madures i honestes que parlen sobre les penes i amors de les seves vides.

Text: Èlia Gea. Fotos: Michal Novak.

Tots els discos que heu enregistrat fins ara els heu acabat a l’últim moment. Amb 'Homas' també us ha passat?
Guillem Boltó (veus): Sí, tot i que l’abril de l’any passat ja vam fer els primers esbossos dels nous temes. Des d’aleshores hem seguit component, i de creativitat no n’ha faltat. El que hem deixat per a l’últim moment ha estat acotar i embolicar els ‘regals’, que hem enllestit just abans que vinguessin els Reis... [RIUEN].
Klaus Stroink (veus): Vam fer un calendari per marcar-hi quan havíem de tenir cada part feta. Però els càlculs no van ser del tot encertats. Hem tingut molt de temps per escriure cançons, però fins al febrer no vam decidir quins entrarien al disc, i aleshores ja quedaven només dos dies de producció per a cada tema.

Ja no compartiu pis. De tota manera us heu trobat per compondre junts, o aquest cop ha estat un procés més individual?
G.B: Hem anat quedant a l’estudi o a casa de l’un i de l’altre. I cada mes i mig, més o menys, hem fet una tancada de tres o quatre dies en altres espais com Collserola, Begur, Granada...
K.S: La composició del disc l’ha patrocinat Airbnb [RIUEN], i això ha estat xulo, perquè com que no hem repetit cap localització tenim molt associada cada cançó amb el lloc on la vam compondre. Entremig hi ha hagut molt de temps perquè cadascú es fes les palles mentals a casa, treballant individualment, i després ho hem acabat a l’estudi o a les trobades per vestir bé els temes entre tots tres, però quan hem fet els temes des de zero tots junts també ha molat molt.

És el treball més llarg que heu enregistrat fins ara. Ha estat perquè heu tingut més temps per compondre?
Rai benet (guitarra): Ha estat perquè ens hem enamorat de totes les idees que han anat sortint, i ens ha costat molt desprendre’ns de temes... Al final, ens ha quedat un disc diferent dels que havíem fet fins ara. No és continuista perquè som més madurs.
G.B: No ho hem buscat expressament, però ens ha sortit així. Mentre anaven sortint les cançons ens anàvem adonant que érem en un punt diferent. No hem pretès anar de seriosos ni profunds, sinó que realment ha estat el que ens venia de gust.
K.S: Fins ara, tant com a grup com en el pla individual estàvem en una fase de més serotonina. Del primer disc, Agua (Sony, 2020), ja en fa quasi tres anys i han passat moltes coses des d’aleshores.



El disc arrenca amb el tema tropical “Quiero más”.
G.B: Va ser el primer que vam compondre, en un balcó de Begur. Vam dubtar si començar així o ensenyar d’entrada que havíem canviat. La lletra parla del principi d’una relació, en què descobreixes una altra persona i la idealitzes, i tot són emocions fortes.

La següent, “Dime”, sembla una balada d’amor, però va d’una relació que ni ha començat, en realitat...
G.B: Sí, parla del que hauria pogut ser... És l’altra cara de la mateixa moneda. Quan coneixes algú, de cop desapareix de la teva vida, i et quedes amb la incertesa de què hauria pogut passar.
R.B: És el típic enamorament al tren, quan veus algú i en el teu cap ja t’hi veus casat. Però baixa del tren, i no li has dit res...

Aquesta cançó la canta només Guillem Boltó. Per què?
K.S: Com que ja no vivim junts, aquell dia el Rai i jo vam arribar tard, i només hi havia el Guillem per gravar a l’estudi... [RIUEN] És broma!
G.B: Fem els temes sense pensar qui els acabarà cantant, i a l’hora de gravar les veus ens ho repartim, segons a qui li ve més de gust.
  G.B: De vegades una mica de tensió, però no ens hem enfadat mai.
K.S: Cada vegada que ens ha fet il·lusió alguna cosa, l’hem pogut fer. Per això “Dime” ha quedat així. Vam pensar que si la feia ell molaria més. A part, també volíem trencar esquemes. No hi ha cap cànon o dogma en els Homas on digui que ho haguem de repartir tot. En pro de la música segur que mola més que aquesta història l’hagi començat, relatat i acabat en Guillem, perquè com a oient pots connectar amb l’experiència d’un tio que t’està explicant la seva epifania.
G.B: Hem volgut ser una mica antisistema amb aquest nou projecte, així que si fins ara havíem fet les coses d’una determinada manera, en aquest disc les hem volgut canviar.

Ha estat per sorprendre el públic o com a divertimento?
K.S: Tenim la sort que el que ens mola a nosaltres també fa gaudir la resta de la gent. No ens hem plantejat que una cançó no pugui agradar, perquè fins ara hem tingut el brutal privilegi que tot el que hem fet i ens mola també ha molat al públic.

I al revés us ha passat, fer cert tipus de cançons perquè creieu que és el que agradarà al vostre públic?
R.B: N’hem parlat molts cops, perquè per sort fem teràpia entre nostres [Riu]. La pressió sempre es nota quan estàs exposat a les opinions de la gent, però crec que en general ho portem molt bé, i intentem concentrar-nos en la nostra feina. Òbviament, tenim present el públic en molts aspectes, però no fem res que no faríem de manera natural. Això és important, perquè sinó jo em desencantaria molt.



A la cançó “La nòria” canteu: ‘Ni tu ets per a mi, ni jo soc per a tu’. Plantegeu una concepció oberta de l’amor?
G.B: Cadascú ho pot entendre com vulgui, que és la gràcia de les cançons, però aquesta la vam escriure parlant de la despossessió. Tenir parella no vol dir que siguis seu. Pots fer el que vulguis, mentre hi hagi respecte mutu i no hi hagi encadenament a l’altra persona. A l’època dels nostres avis no es divorciava ningú, i alguns acabaven amargats. Ara, pensar que una parella no se separi mai és quasi estrany. Molts col·legues nostres tenen els pares separats, i ens hem adonat que potser l’amor no és tan per sempre com pensàvem.
K.S: Ens hem hagut d’anar deconstruint de les pel·lícules de Disney, dels pares i del llegat social i cultural que hem assumit com a generació. Però una relació sempre és com una aventura, tant si tries una via d’investigació o una de més conservadora. La clau és preguntar-se què et fa sentir bé a cada moment i entendre que tothom pot canviar, perquè el que ara et fa sentir bé, després potser no ho farà. D’aquesta manera es pot entendre més empàticament que l’altra persona també pot canviar. La gran revolució no és establir un nou tipus de relació ‘millor’, sinó entendre que cal parlar i comprendre’s molt.

En general, l’amor és molt present en tot el disc.
R.B: Sí, i no entenc com ha passat, la veritat [RIUEN].
K.S: Aquest any ens han passat moltes històries amoroses, a tots tres.
G.B: Ha estat un any de canvis. Per això al disc parlem de l’amor des de tots els punts de vista.

Per tant, això vol dir que el disc parteix d’experiències personals. S’ha de viure molt per escriure bones cançons?
K.S: Segur! Hem vist que, després de quedar tretze dies seguits durant tot el dia, hem quedat totalment buits i amb la necessitat que ens passessin coses per poder explicar-ne de noves. Però alhora en aquest disc no hem parlat tant del que sentíem en un moment determinat, sinó de moods que hem recordat de manera nostàlgica.
G.b: Però, al final, tot són experiències pròpies. Parlem del que ens ha passat, ens passa o voldríem que ens passés. Mirem endins a l’hora de fer cançons, i després acabem trobant un discurs unificat de les nostres tres vides, experiències i pensaments diferents.



Una cançó diferent, i molt dosmilera, és “Me da igual”.
R.B: Totalment! Té una sonoritat molt divertida, amb un punt rebel i trapella amb què no havíem jugat fins ara.
K.S: La lletra parla de la nostra adolescència. La maqueta de la cançó es deia inicialment “Blink Homas”, en referència al grup happy punk californià Blink-182. I, a més, era dins una carpeta titulada ‘Two Door Cinema Español’, perquè el patró inicial em recordava la bateria del tema “What You Now” de la banda electropop irlandesa Two Door Cinema Club.

Els vostres referents musicals són les bandes de punk-rock nord-americà de principi del segle XX?
K.S: En general, la música punk-rock yankee que hem escoltat, sobretot el Rai i jo, ens ha servit de referència per fer aquesta cançó. A més, la vam gravar en un estudi de Cànoves i Samalús, al Vallès Oriental, amb el nostre tècnic de directe, Carles Puntí, que és amb qui hem fet tots els discos i té molta idea de bateries i guitarres rockeres.
R.B: Va ser brutal perquè la meva experiència va ser com poder jugar en un ‘xiquiparc’, amb el propietari també encantadíssim de totes les provatures. Vam gravar amb totes les guitarres que hi havia a l’estudi, a més de les que havíem portat nosaltres.

El títol de “Rade Blunner” té un joc de paraules molt Stay Homas en referència a la pel·lícula Blade Runner, però la lletra està repleta de metàfores. Què s’hi amaga a darrere?
K.S: Sí, va ser un joc molt Homas [RIU]. Amb aquesta cançó vam anar molt pillats de temps; ens agradava molt, però la lletra no ens acabava de sortir. Vam haver de demanar socors creatiu a una amiga nostra, Mireia Pujol, per acabar-la. És l’única vegada que ho vam fer en aquest treball, i ja ho havíem fet en un tema de l’anterior.
R.B: Va ser molt poc abans de l’entrega del disc. Vam quedar amb ella tot un matí, i la veritat és que ens va ajudar molt.



Com us heu sentit interpretant la lletra d’una altra persona?
G.B: Estem megaencantats de totes les idees que ens va aportar, perquè estàvem realment encallats. I, a més, està bé que en aquest tema cantem en un llenguatge diferent.
R.B: Estàvem drenats. Havíem de pensar una frase junts des d’on estirar la lletra, i, en lloc dels cinc minuts que trigàvem fa dos anys, hi dedicàvem una tarda i sortíem sense estar-ne convençuts.
K.S: En el pop mainstream hi ha gent que escriu cançons, gent que les produeix, gent que fa les melodies... i gent que sap cantar i actuar en un escenari. Tot està més dividit. Nosaltres tenim la dèria de fer-ho absolutament tot, i gràcies a això hem après un munt de coses, però també està bé no rebutjar cantar lletres que no haguem escrit.
R.B: La música és música, i ens agrada al marge de qui l’ha escrita.
 

ADEU A LES ‘TROMPETETES’

Tot i que Guillem Boltó és trombó i Klaus Stroink és trompeta, en aquest disc només hi ha vents a “Morir viviendo”. Per què?
G.B: En general hem fet temes que no demanaven vents. Alguna vegada els hi hem posat expressament perquè pensàvem que els estàvem abandonant. Per exemple a “Let It Out” no és que siguin gratuïts, perquè són increïbles, però potser no calien.
K.S: L’altre dia parlava amb la meva psicòloga sobre com és d’important la trompeta per a mi. Durant tota la vida l’havia tocat i ara ja no ho faig tant... Ella també em va preguntar per què no l’ha posàvem a més cançons. I la resposta és que partim d’un bagatge de música catalana mestissa en què els vents eren un element necessari en l’estructura de la cançó, on sempre hi havia una part corejable i melòdica que havien de fer els ‘pitos’. Com a trompetista és molt guai fer notes llargues en una banda de soul però també és molt divertit fer la part corejable de la tornada. Per això a Buhos ja vaig intentar reformular el rol que tenien els vents en els grups de pop-rock festiu.

I al final vas fer cas a teva psicòloga?
K.S: La veritat és que “Morir viviendo” neix d’una maqueta que havia fet per a Buhos, el 2018. Ho hem canviat tot, però aquells ‘pitos’ que proposava ja eren diferents i més de brass band americana. A més, ho vam gravar amb un helicorn, que també és un instrument visualment gruixut. Hem intentat fugir del rol tan ‘cantable’ dels ‘pitos’.



N’heu fugit per l’estigma de les trompetes en la música catalana, o perquè n’heu format part i us en volíeu diferenciar?
K.S: Ha estat una evolució natural, perquè ja consumia música catalana abans que els vents tinguessin aquest rol. Vaig seguir grups valencians que van introduir la dolçaina, i m’encantava. I després vaig formar part, per la tangent i de molt jove, d’un grup que formava part de la seva evolució. A més, he tingut la sort d’estudiar en moltes escoles, grups i combos, i d’haver tocat en diversos formats... Hi ha tot un món més enllà del trombó i la trompeta fent melodies que la gent pugui cantar. Ara em fliparia tocar en una banda de versions de La Gossa Sorda i tocar aquells ‘pitos’... però no com a Stay Homas.
G.B: No és una cosa que haguem fet només nosaltres. La música actual no té res a veure amb l’ska i el rock del qual mamava abans dels grups de fusió catalans, més aviat sona antic.
K.S: Hi ha grups que intenten actualitzar-se i encabir una nova sonoritat en la mateixa estructura amb pitos, i de vegades mola. Però d’altres no tant, perquè no cal, i se n’ha de modular la funció.
R.B: Els pitos han de trobar el lloc, perquè la música està en constant evolució. Tots hem mamat ska, rock i mestissatge. Quan escoltes The Tyets, que fan reggaeton, també tenen reminiscències i melodies que t’hi porten. Tots bevem d’allà, encara que fem una altra cosa...
 

TORNAR-HO FER

“Ho tornaria a fer” sorprèn per la honestedat de com expliqueu sense pèls a la llengua el fenomen Stay Homas.
G.B: La idea era parlar de la nostra experiència a la seva manera, amb les seves paraules i des del seu prisma. Fins i tot cadascú va cantar la tornada de l’estrofa que acabava d’escriure.
R.B: Ens emociona molt. Jo ploro tota l’estona quan l’escolto. Ho vam escriure per separat i vam trigar molt a ensenyar-nos-ho. Però quan vam gravar-ho i ens vam escoltar, vam flipar.



Expressa la muntanya russa que heu viscut?
G.B: Teníem la necessitat d’explicar que no ha estat un camí de roses. La gent es pensa que tenim una vidorra, amb una gran casa davant del mar i un Mercedes, però vivim en un pis i tenim un cotxe normal. I dins la bogeria que hem viscut, també hi ha hagut moments de patir, d’atabalar-nos, d’estar tristos... Però fent balanç, ho tornaríem a fer.
R.B: Cantar amb Rubén Blades al festival Cruïlla va ser increïble, però alhora va ser un dels bolos dels quals menys he gaudit a la vida. Estava completament superat. Ell era allà al costat de l’escenari, assegut, mirant-nos! [Riuen]. Al principi de Stay Homas tot anava tan ràpid que no teníem temps de processar-ho. Ho vèiem tot passar, flipant, però com en caiguda lliure. Aquesta cançó m’ha servit per fer introspecció sobre el que ens ha passat, perquè també ho he passat molt malament, han estat anys complicats. Han passat coses bastant dures en l’àmbit personal de cadascú. Però, tot i així, haver pogut viure aquesta experiència ha estat impagable.
K.S: És una mica naïf fer cançons sobre passar-ho bé, estar guai o enamorat, i pensar que la vida només va d’això. Hi ha tot un ventall emocional increïble, en què cadascuna de les emocions valida la contrària. I qualsevol cosa que et faci viure parts d’aquest ventall és una experiència per abraçar, perquè la vida és així. Si tens el que vols o ets sempre a la zona de confort, no ets gaire feliç. Segurament la felicitat es troba quan vas saltant d’un lloc a l’altre. I gràcies a Stay Homas hem vist algunes emocions extremes. I això també s’ha d’agrair. Ha valgut la pena haver nascut en aquest món només per haver-ho viscut, ens hagi anat més bé o més malament. Fa la sensació que al principi vau passar un moment de ruptura amb la terrassa però que ara hi heu fet les paus.
K.S: Hi ha hagut moments en què ens ha flipat tot el que va passar a la terrassa, i altres en què ens ho hem mirat amb més recel. Hi hem anat fent les paus a mesura que hem après a ser un grup. Hi ha hagut etapes de tot, però en el fons sempre hem fet el mateix, ja fos més viralitzable i amb cubells, o amb quatre guitarres en un estudi.

Tots heu deixat les respectives bandes. Stay Homas dona espai a les inquietuds artístiques que teniu a tall individual?
R.B: Una cosa guai de ser músic i no artista és que fas mil bolos diferents, no només per estil o expressió artística sinó per la gent. Però no arribes mai a la dedicació completa que ara tenim amb el grup.
K.S: En tots els projectes dels quals he format part havia estat un ens individual que no prenia ni havia de prendre decisions. Estava disassociat. En canvi amb Homas hi ha la individualitat de cadascú però alhora una de conjunta com a grup. I això mola moltíssim.