El barceloní Pol Fuentes presenta el nou disc 'Arcàdia' (Picap, 2024), un treball monogràfic que reflecteix la seva experiència personal amb la separació i la curació. Abans de la seva sortida, demà 1 de novembre, n'estrenem en primícia un dels seus temes, "Estels i monstres", i parlem amb Fuentes de la seva evolució personal i creativa, de la presència de la natura a la seva obra i la relació amb el seu fill

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales.

Cal reconèixer que ets un 'boomer'. Després de 'Saturn negre', un altre disc monogràfic. Dos discos conceptuals en temps de senzills…
I i no només això. Amb Rosa-Luxemburg estem gravant paral·lelament una cançó per celebrar els 20 anys, que durarà 20 minuts. El que passa és que per temes de salut s'ha aturat. Ja veurem quan ho podem treure.

Parlem d’'Arcàdia'. Per què un altre disc monogràfic?
A diferència de Saturn Negre (Picap, 2020), en aquest cas no em vaig proposar fer un disc conceptual, sinó que la pregunta era ‘de què he de parlar ara mateix?’. Un dels motius que tinc per fer música és deixar un rastre del meu pas per la vida, i el tema que més m'ocupava era la meva vivència de separar-me. Trencar el model de parella amb la mare del meu fill i alhora que en aquest procés el meu fill no en sortís malparat. Com que això és prou fort, ho tenyeix tot. En un acte creatiu fet en aquesta època havia de parlar d'això, si vull ser honest.

Parlem del concepte musical d'aquest disc en relació amb els anteriors. Com ha anat evolucionant?
L’evolució musical d'aquest disc en realitat és el reflex d'una evolució personal i relacional amb dos amics meus de tota la vida amb qui tinc un feeling fortíssim que són l’Iban Rodríguez i el Berni Sànchez. Jo crec que l'evolució musical és una manifestació d’anar fent-nos grans junts, de saber treballar cada vegada millor en equip i de nodrir-nos de les idees dels uns i dels altres. En comptes de ser una aposta estilística és una conseqüència de maduració relacional.

A les cançons hi ha moltes referències a la natura. Per exemple, a la primera hi ha un flamenc al mig d'una ciutat…
Sí. Aquestes referències a la natura neixen de la complicitat amb el meu fill, que de ben petit es va entusiasmar pels flamencs. Fins i tot vam fer un viatge per anar a veure flamencs. I en aquest viatge d'anar a veure flamencs, el meu germà va posar una cançó que no coneixíem. Era una cançó, amb un so i uns acords i un ambient que sumat a la imatge dels flamencs, va lligar amb el que després va ser la cançó “Arcàdia”. També hi ha moltes imatges que fan referència a jocs que comparteixo amb el meu fill.

A banda són metàfores per explicar més coses.
Les meves lletres, tant amb Rosa-Luxemburg com en solitari, tenen un punt d’assaig, en el sentit que hi ha molta reflexió política, filosòfica, etc. En canvi, aquest disc neix sacsejat per emocions més properes, més personals i més íntimes. I em vaig trobar estrany escrivint sobre això. Un dia, a casa de Gerard Quintana, vaig compartir amb ell aquest dubte. Amb qui millor que ell que fa tants anys que escriu cançons? Li vaig dir que la manera que em surt natural d’aproximar-me a aquests sentiments no és utilitzant directament la paraula ‘amor’ o ‘estimar’ sinó que em venien unes imatges poètiques al cap i que em feia por que fossin massa ambigües. No sabia si el que estava fent era no enfrontar-me amb les meves emocions. Em va dir que el que em passava era genial i ho havia d’abraçar. Diu que, de vegades, quan escrius coses d’aquestes, no les acabes d’entendre, però que quan passen uns anys, entens les teves lletres i entens coses que no eres conscient de sentir. Em va animar molt a fer-ho i és molt guai. Ara, quan sento les cançons d’Arcàdia no em sembla que les hagi escrit jo; sembla que les hagi escrit algú altre que em coneix millor que jo mateix. És una experiència nova per a mi i molt interessant.

Hi ha una cançó en què plantes un pi sobre el cos de la persona...
El mèrit d’aquesta imatge és d’Inés Macpherson, escriptora i narradora oral. Junts vam fer un espectacle on em va fer descobrir l'escriptora Patrícia Highsmith. Hi havia un conte d'un assassinat que em va inspirar aquesta imatge per parlar de la gelosia. És a dir, del fet d'haver-te desconnectat d'un cos. Jo mai no havia parlat d'aquestes coses a les lletres i ara que ho estic explicant em fa certa vergonya. Racionalment, t'has d'apartar d'algú i has de fer un dol i acomiadar la corporalitat que no hi serà mai més. Dius que el pi es nodreix del plor, que cau un llamp i que el cor torna a bategar, neixen flors... Això és un cicle?
Sí, exacte. Dius que t'has de desconnectar d'aquest cos perquè neixi una cosa nova. Plantes aquest pi, el regues amb les llàgrimes... Hi ha un llamp. Ara estic analitzant perquè cau el llamp. Hi ha una recaiguda o busques tornar-ho a recuperar. I aquest llamp, com una imatge frankensteiniana, desperta el mort i tens la conversa amb el mort. Després, hi ha la segona oportunitat amb la la teva parella i tampoc no funciona. És una mica Quim Monzó, aquest final.

En una cançó parles de refer-se després d’una tempesta.
La tempesta és un batibull, és una confusió emocional. És a dir, en aquest cas la cançó és la imatge d’algú que construeix un palau sota de la tempesta és algú que normalitza una anomalia psicològica o emocional. Aquest és un procés molt comú. Algú que s’instal·la amb una posició de confort en un lloc que en principi no és de confort. Hi ha una frase que sempre tenim molt present amb el meu germà. Nosaltres som molt racionals, d’intentar buscar l’objectivitat, i ens fotem d’hòsties amb un món per al qual la coherència no és important. I sempre diem que el cervell no és un òrgan dissenyat per assolir la veritat, sinó per a sobreviure. Hi ha molta gent que no té cap problema a instal·lar-se sobre la incoherència i sobre la mentida.

A “El cercle de foc” hi ha un fragment on se sent la veu de la princesa d'Astúries.
Això és del Berni, que quan mescla sempre hi posa alguna sorpresa. En aquest cas va ser aquesta. Li van dir 'que el Pol no voldrà' i a mi em va semblar fantàstic. Ara podria donar-vos un titular i dir que m'he tornat una mica monàrquic. Però citaré una frase de l'Oriol Tramvia que en una cançó diu ‘diguem sí a la monarquia revolucionària’. A més, estic convençut que la princesa de Girona té un català més correcte que bona part de la població de Catalunya.

A “Ella i el llac” parles obertament de la separació i la superació del dolor.
Estic supercontent de com ha quedat aquesta cançó. És el tema on més llibertat d'imatges hi ha. Per mi, escoltar-la, és com llegir una poesia escrita d'algú que no soc jo, però que parla de com em sento. Estic molt còmode amb les imatges que hi surten. M’agradaria connectar un USB i poder-te-les passar tal com les veig. Les tinc claríssimes. Recull moltíssimes sensacions agredolces de la separació.

I de la curació?
Potser encara no arriba a parlar del tot de la curació, però l’encamina. Fa uns dies, parlava amb una amiga i intentàvem posar nom a aquesta sensació que molts tenim, per exemple amb els aniversaris, en què el que es viu és una barreja d'alegria i nostàlgia per ser el dia que és. Si ets una persona una mica més sensible o que dones voltes a les coses, és fàcil caure amb aquest sentiment que no sé si té nom. Si algú el coneix, que me’l digui. I si no existeix, convido els lectors i lectores d’ENDERROCK a posar-li nom. No és tant buscar l’oposició entre tristesa i optimisme, potser les emocions poden conviure totes alhora i això és la vida. Això que estic dient no és una reflexió que jo tingui apresa, és una cosa que m'ha sortit ara a l’entrevista, com qui va al psicòleg. Quan tens una època trista no només estàs trist, sinó que a més et sents culpable per estar trist.



Quina és la cançó preferida del teu disc?
Com que em costa molt decidir-me, eh, et diria que “Arcàdia”, simplement perquè és un regal per al meu fill i ell ho sap. Com que és el pilar absolut de la meva vida i la cançó es diu gairebé com ell…

Fa uns anys ens vas explicar que faries una gira pels Estats Units, que no s’ha dut a terme. Què ha passat?
Va ser una presa de pèl. Era el moment en què jo m'estava separant i hi va haver una persona que em va fer creure que a través de la seva empresa em podia muntar una sèrie de concerts i que podia aconseguir un patrocinador per vestir-nos superbé a mi i a la gent del grup. En aquell moment, tots els del grup, que som homes de 40 anys que toquem per una qüestió romàntica, vam pensar que finalment estàvem rebent allò que ens mereixíem després de tants anys de picar pedra. Ens ho vam creure perquè sentíem que era el que havia de passar per una mena de justícia i per premiar el nostre esforç. Però quan van començar a arribar les dates dels concerts, per motius s’anaven cancel·lant. Finalment, vaig començar a fer trucades i correus a les empreses dels llocs on s'havia de tocar i ningú no en sabia res. I es va descobrir que aquesta persona havia muntat una gran mentida. Veure un problema de dissociació de la realitat molt heavy amb algú proper espanta molt perquè et fa pensar que tu t’ho has cregut i et fa dubtar de tu mateix. A més, va ser un any en què no vaig buscar ni un sol concert perquè ja ho teníem tot resolt. Quina és la part bona d'això? Doncs que em va permetre agafar distància del món de la música en directe i vaig pensar que potser ja estava bé tocar poc, perquè, un cap de setmana sense concerts vol dir que podia estar amb el meu fill.