Ja fa quatre dècades que Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres són Els Pets. La banda més longeva del pop-rock català ha volgut commemorar l’aniversari amb una celebració especial

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Arxiu.

D’una banda, ha recollit en un LP doble les 20 cançons més significatives del seu repertori. De l’altra, a partir de l'1 de febrer oferiran una singular gira en què s’han preparat el repertori íntegre dels que consideren que són els seus quatre discos fonamentals: Calla i balla (DiscMedi, 1991), Bondia (DiscMedi, 1997), Agost (DiscMedi, 2004) i Som (RGB Suports, 2018). Així, en algunes localitats els han contractat per fer els dos primers i en altres, els dos darrers. I també hi haurà poblacions privilegiades que tindran dos dies de concerts i podran veure i sentir les cançons de tots quatre discos. De tot plegat n’hem parlat amb el cantant i alma mater del grup, Lluís Gavaldà.

Celebreu 40 anys, que són molts. És massa temps?
Jo crec que sí. Algú ens ho hauria de dir, ens hauria d’asseure en un despatx i dir-nos ‘xiquets, ja està bé d'emprenyar tant la gent, que ja esteu fets molt servir i esteu molt vistos'. Però es veu que encara ens volen!

I com us hi veieu vosaltres? Encara manteniu la il·lusió?
Sí, però no té gaire mèrit mantenir la il·lusió fent la feina que fem. Si fos un altre tipus de treball, potser sí que ja buscaríem quin dia ens toca la jubilació, però aquesta feina és molt agraïda. I s'ha de ser una mica obtús per no adonar-te que això que fem és un regal, un miracle i que s'ha d'aprofitar.

Quin és el secret d'aquesta longevitat?
Jo no el sé. Si tu el saps, digues-me’l perquè tindré la vida assegurada fins als 80 anys. Això s'hauria de preguntar a la gent que ens escolta. Nosaltres fem el que podem i la resta ja depèn de tenir públic.



Segur que un dels secrets ha de ser que entre vosaltres us porteu més o menys bé, perquè si no us aguantéssiu ja hauríeu plegat…
Sí, això queda clar i és bastant important. Ens portem bé entre nosaltres, la qual cosa no vol dir que no ens barallem molt, eh? Tenim prou confiança per no haver de callar res. I em sembla que això ajuda bastant a fer que la relació continuï. Hi ha una amistat de molts anys, fins i tot anterior al grup. No solament ens avenim, sinó que sobretot ens sabem portar, que això gairebé és més important. Almenys, en el cas en el que té a veure amb mi, per saber-me portar cal tenir molta experiència. En Joan i en Falin han aconseguit el miracle de suportar les meves obsessions, fòbies i febleses.

Això encara és més destacable si ho comparem amb els altres grups de la vostra generació, que tots han parat en un moment o altre i alguns definitivament: Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït, Umpah-Pah, Lax’n’Busto… En canvi, Els Pets sempre us heu mantingut.
És que aquesta és la normalitat. Els que som anormals, en aquest sentit, som nosaltres. La història del rock està plena d'artistes que tenen una vida d'entre vuit i deu anys, i després el públic demana altres coses. En el nostre cas no ha passat i ho estem aprofitant, però m'agradaria desdramatitzar que els grups pleguin: és llei de vida. Quan comences amb el grup sou una colla i ho feu tot plegat, i després la vida et porta per camins diferents i arriba un moment en què tu ja no ets el mateix de quan tenies 20 anys i tens altres prioritats. Tampoc no hauria de passar res.

En el transcurs d’aquests anys, alguna vegada us ha passat pel cap deixar-ho estar?
No puc parlar pel Joan i pel Falin. Personalment, jo em menjo molt el cap amb moltes coses i he tingut èpoques de dubtes. Però no són pensaments gaire fundats ni molt que tinguin gaire arrel. Hi ha dies que t'aixeques una mica creuat i ho engegaries tot a cagar per petites ximpleries. Però després, quan ens ajuntem, ens ho passem bé, riem, i em passa tot. La qual cosa no vol dir que, potser, al final d’aquesta gira diguem que pleguem i que els 40 anys és una bona manera de fer un punt final. Però de moment no ens ho plantegem.

Per tant, no ho heu tingut sobre la taula.
No, no ho hem tingut sobre la taula. Però Els Pets no som gens amics de fer plans de futur. L’experiència ens ha dit que normalment el futur t'arriba per camins diferents dels que tu et pensaves. Qui ens havia de dir que Marc Grau deixaria El Último de la Fila per estar amb nosaltres? Qui ens havia de dir que se n’aniria tan aviat i d’una manera tan tràgica? Qui ens havia de dir que després ens produiria Brad Jones, que era un americà que hi havia Nashville… La història dels Pets està plena de happy accidents, que diuen els anglesos, coses inesperades que ens han marcat el camí cap a un cantó i cap a l'altre.
  És especial perquè no hem anat a buscar la cançó inèdita per fer d'esquer i que la gent se l'hagi de comprar si la vol tenir, sinó que són les cançons tal qual les vam fer. L’hem ordenat cronològicament perquè era l’única manera de presentar-lo i que et permetés veure l'evolució del grup. Penso que, de tots els grups de la nostra generació, Els Pets som els que hem canviat més, és a dir, els que ens assemblem menys al que fèiem al principi. Pensem que pot ser divertit veure-ho a través de les cançons. A més, tampoc no hem volgut fer un disc de les cançons més conegudes, sinó posar-hi les cançons més representatives, que de vegades no és el mateix. Per exemple “Com anar al cel i tornar” no va ser un hit, però per nosaltres és molt important, i el mateix passa amb “Corvus”. Moltes vegades té molt a veure amb allò que s’hi explica, amb el moment en què es va fer, o si va servir de trencament amb una època anterior.

Són les cançons que més us agraden a vosaltres?
Les que ens agraden i les que creiem que són més representatives. No podíem fer un disc recopilatori i no posar-hi “Tarragona m'esborrona”, encara que no sigui una cançó que jo ara posaria entre les deu que m'agraden més. Però és evident que és una cançó que té un pes específic.

Algunes d'aquestes cançons és la primera vegada que surten en vinil.
Probablement, sí. La veritat és que ja no recordem de quins discos vam fer vinil i quins no. El primer, al principi només va sortir en vinil. El Calla i balla va tenir una tirada de CD, però testimonial, perquè en aquells moments de lector de CD només en tenien quatre pijos. El Fruit Sex (DiscMedi, 1992) sí va ser el primer que va funcionar en CD, però encara convivia amb els vinils. I no sabem exactament quan vam deixar de fer els vinils. No ho tenim gaire clar. Crec que d’Agost encara hi va haver vinil, però de Com anar al cel i tornar (DiscMedi, 2007) potser ja no. És curiós, que vam començar amb un disc que només va sortir en vinil i acabem ara amb un disc que només està en vinil.

Acabem?
Vull dir fins al dia d'avui.

Vosaltres sou fetitxistes d'això del vinil?
No, no és que siguem fetitxistes, és que sona millor. Ara ja es pot dir, el CD és una enganyifa. El que van fer va ser fer-nos comprar el mateix disc dues vegades fent-nos creure que sonava millor. Ens el van fer recomprar amb un preu exorbitant. Ens van colar un tros de plàstic que valia dos duros a preu de vinil.

Parlem del directe, que no té res a veure amb el disc. Per què?
El vinil és com una espècie de complement de la gira. Per a nosaltres, el que és important no és mirar enrere, que no som gaire de fer això, sinó la celebració d'aquest quarantè aniversari. Vam descartar fer un 'grans èxits' en directe, perquè més o menys ja ho anem fent. La meva primera idea va ser fer una integral en directe: fer els 13 discos sencers, un cada dia. Però per sort, els meus dos companys van posar seny i em van dir que no, que ja no tenim edat per fer aquestes coses que demanen tant d’esforç físic i psíquic. Al final, jugant amb el 4 del 40, se’m va acudir de triar els quatre discos més emblemàtics per entendre la trajectòria del grup, ajuntar-los per parelles i fer dos espectacles diferents. I aquesta és la idea que presentarem ara.

Això són dos repertoris: un dia se’n fa un i, l'endemà, l'altre. Té mèrit preparar tantes cançons…
És que ens agrada complicar-nos la vida una mica. Potser també hi havia un punt d'inconsciència perquè fins que no ens hi vam trobar, no vam copsar-ne la magnitud. Sabíem que d'aquestes 50 cançons n'hi havia 25 que ja toquem habitualment i pensàvem que no era tan difícil preparar-ne 25 més. Però a l'hora de començar a assajar, vam veure que les que ja toquem habitualment, les volíem tocar diferent. La idea ha estat no fer una fotocòpia del que érem, sinó tocar les cançons de discos antics, però com les entenem ara. Aquest ha estat el gran repte i el que més ens ha engrescat: actualitzar cançons com “No soc un forat” o “Mosquits a l’aixeta”…

I quan s'acabi la gira?
No ho sé. Deixeu-nos fer la gira, primer!

Però estàs fent cançons?
No, no! Jo no soc dels que fa cançons tot l'any, no ho he sigut mai. Només faig cançons quan toca fer-les. Soc així i em distrec molt bé amb la vida quotidiana, amb les coses que faig, amb la ràdio i amb els articles, traient cançons de The Kinks i tocant-les jo solet. Això sí, tinc el mòbil ple d'idees. Però no són cançons acabades. Les últimes que he fet van ser els dos senzills que vam treure amb el Joan-Pau. Ara mateix necessito temps i ganes. Tinc la sensació personal que només he de fer un disc si tinc coses noves a dir. No el vull fer per inèrcia o perquè toca. En aquest sentit, tenim sort perquè no tenim una discogràfica apretant-nos. Per això també espaiem més els discos. Suposo que si ha de venir un disc nou, vindrà. I si no hi ha cap més disc d’Els Pets, tampoc no s'ensorrarà el país.