El cantant i guitarrista d'Els Pets Lluís Gavaldà i el teclista de la formació Joan-Pau Chaves formen una dupla musical plena de complicitat. L'any passat ja van oferir diversos concerts en format de duet, com el del Palau Robert l'abril passat amb motiu dels 30 anys d'Enderrock. Aquest 2024, l'activitat del duet continuarà ben activa degut a l'aturada que Els Pets farà enguany i, per ara, ja tenen diverses dates tancades com a La Massana (Andorra) el 20 de gener, al Morell l'1 de març, a Vilablareix el 17 de març, a Montblanc el dia 23 o a Banyoles el 20 d'abril. Avui, el duet ha decidit anar un pas més enllà i ha publicat la seva primera cançó com a duet: "Meva". En parlem amb ells.



Lluís, el primer concert en solitari que vas fer l’any 2009 a l’Acústica de Figueres amb Joan-Pau Chaves als teclats acompanyant-te. Per què vas decidir començar a actuar en solitari paral·lelament a Els Pets?
Lluís Gavaldà: Mai he buscat començar una carrera en solitari i la veritat és que tampoc m'ha fet excessiva falta. Amb Els Pets sempre he tingut llibertat per poder expressar-me com volia i sentir-me ben acompanyat. A vegades les coses les trobes quan menys les busques, i en aquest cas, és el que ha passat. Sempre he tingut una complicitat molt especial amb en Joan-Pau. Des de l'inici [Chaves forma part d'Els Pets des del disc Respira (Discmedi, 2001)], ens vam entendre i ens han apassionat les mateixes coses. Som uns malalts de la música i de compartir cançons.

Quan neix el projecte com a duet?
L.G: Durant la pandèmia, se'ns va donar la possibilitat de fer un format de duet i a mi em va engrescar molt, sobretot perquè era amb en Joan-Pau. Jo sol em sento una mica desemparat, i, en canvi, quan estic amb ell, em dona tranquil·litat i complicitat per poder treure molts complexos i pujar a l'escenari. Va començar com un divertiment, com una cosa molt puntual que ens van encarregar en aquell moment. Al principi només fèiem versions d'Els Pets a la carta, però després la cosa va anar creixent de manera molt orgànica. Ens ho passàvem molt bé, rèiem molt i vèiem que el format tenia moltes possibilitats per a improvisar i jugar.

Per a tu Joan-Pau, què suposa aquest duet?
Joan-Pau Chaves: Per a mi és especial perquè Els Pets van ser la banda sonora de la meva joventut. Jo vaig ser al concert del Sant Jordi del juny de 1991 i tenia el vinil del Calla i balla! (DiscMedi, 1991). Qui m'hagués dit que 10 anys més tard acabaria tocant amb ells. Amb això vull dir que les cançons d'Els Pets, i molt en concret les del Lluís, sempre me les he fet molt meves. En el moment que fem l'espectacle de concerts a la carta, hi ha moltes cançons d'Els Pets que jo no he tocat, malgrat que porto més de 20 anys amb ells. Si sumes totes les gires, crec que gairebé n'he tocat la meitat... Això fa que els concerts a duet siguin molt especials, perquè ens demanen cançons que en Lluís no toca des del primer disc i ell les comença a cantar i jo hi vaig al darrere.



És un directe molt espontani i improvisat?
J.P.C: Sí, està lleig dir-ho, però no hem assajat gaire...
L.G: No ho diguis, això, home!
J.P.C: La nostra filosofia és que quedem per no assajar. 
L.G: Sí, en aquest format juguem, juguem molt. I això fa que tot sigui més imprevisible. A mi m'ajuda molt perquè em treu de la meva zona de confort. Així com amb Els Pets tot està més pautat, en aquest format s'agafa una mica amb pinces i mai se sap per on anirem. A més, al principi, el repertori estava absolutament basat en cançons d'Els Pets, però a poc a poc hem volgut que no semblés una espècie de còpia o de succedani. I crec que ara ho hem aconseguit, ja que amb el format de Sona la cançó incorporem també cançons de molts altres artistes.

Ara, heu decidit publicar la primera cançó com a duet: "Meva". Com vau tenir clar que aquesta havia de ser una cançó per aquest projecte i no una cançó d'Els Pets?
L.G: Un dia mentre tocàvem, en Joan-Pau em va ensenyar una cançó seva i ell va ser el culpable de tot plegat. La vaig sentir i me'n vaig enamorar. És tan senzill com això. Li vaig dir: "hem de fer alguna cosa amb això, si no et sap greu, en faig una lletra i la tirem endavant". No va ser ni premeditat, ni pensat. Teníem aquest espectacle, funcionava bé i vam veure que si hi afegíem alguna cançó pròpia encara tindria un caràcter més particular. Així que la vam anar a gravar i estem molt contents del resultat. De fet, estem tan contents que vam enregistrar-ne una altra, tot i que per ara només n'ensenyem una.

D'on venen la melodia i els acords de la cançó, Joan-Pau?
J.P.C: Em dedico a moltes coses que m'encanten dins de la música, però una de les vessants que més m'apassionen -i és a la que menys em dedico- és la de compositor. Tinc un calaix amb moltes idees desades. I amb aquest format amb en Lluís, en què jo vaig tocant el piano, la guitarra i el baix, un dia vaig començar a rascar la cançó amb la guitarra. I un altre dia, vam veure que la podíem treure d'aquest format acústic i fer-la només a piano i veu, i la lletra que va fer en Lluís va donar-li aquest punt molt sensible.
 
La lletra té una mirada femenina i molt lluminosa. Vas partir d'algun concepte?
L.G: Va ser molt màgic. Normalment, quan fas una cançó, tens la melodia i et falta el text, i per omplir la melodia, dius el primer que et passa pel cap. I en el cas d'en Joan-Pau, quan me la va ensenyar, hi havia una primera frase: "les coses venen i se'n van". A mi em va fascinar molt aquesta frase i vaig veure que podia ser un bon inici. A partir d'aquí, vaig començar a treballar en la lletra i la idea bàsica era que hi hagués tres instants molt puntuals d'una relació i que la protagonista havia de ser una dona.

Per què una dona?
L.G: Segurament el meu psiquiatre algun dia m'explicarà per què tinc aquesta obsessió... Però a mi m'ajuda molt fer lletres a partir del punt de vista femení, perquè m'allibera molt a l'hora d'explicar les coses i no haver de mirar-me al melic, de ser tu el protagonista de totes les coses que expliques a les cançons.

Per altra banda, la cançó també parla molt de l'amor tòxic.
L.G: Sí, planteja aquesta xacra de l'amor possessiu que confon la relació sentimental amb un acte de voler-ho controlar tot. Un esperit controlador que acostuma a ser molt patriarcal i molt masculí, i que a vegades es menja la relació. Però en comptes de fer un final dramàtic, busco una resolució lluminosa en la qual ella es desempallega d'aquesta relació que l'ha fet plorar tant, però que també l'ha fet créixer, i s'adona d'una cosa tan bàsica com és que l'única manera sana de relacionar-te amb una altra persona és sent tu mateix.

Per últim, recentment, molts grups han anunciat que pleguen o que s'aturen durant un temps. Amb Els Pets porteu quasi 40 anys ininterromputs fent cançons. Quin és el secret per a mantenir la il·lusió i l'ambició per a fer cançons?
L.G: Quina pregunta! T'explico la meva experiència, que no crec que sigui extrapolable a tothom. A mi, el combustible que m'ha fet durar tants anys està format a mitges per dues coses. Per una banda, per la meva passió per la música, la meva fal·lera gairebé irracional per escoltar cançons, per empassar-me-les, per engolir-les, per reciclar-les, per compartir-les... I, per altra banda, un públic que s'ha fet seves totes aquestes cançons que he fet. Si el públic no s'hagués implicat tant en el nostre cançoner no hauríem durat tants anys. A vegades tens moltes coses a dir, però no hi ha ningú que les vulgui escoltar. I això és així de cruel, però és així de real, i en el meu cas jo he sigut senzillament un afortunat. Conec molta gent que fa cançons mil vegades millor que les meves, però que per aquest misteri de la música no han acabat d'arribar a la gent. Tot i això, vull desdramatitzar el fet que la gent plegui. És normal, també. No ets el mateix quan comences, que deu o quinze anys més tard i, per tant, és fàcil tenir motivacions diferents que fan que decideixis buscar altres camins.