La trompetista Alba Careta presenta 'Panical' (Segell Microscopi, 2026), el quart disc com a líder del seu propi quartet. La 'jazzwoman' d’Avinyó signa un treball batallador i punyent, de narrativa feminista, amb referències a grans dones de la cançó catalana com Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i Teresa Rebull, i també pinzellades de la música d’arrel

Text: Olga Àbalos. Fotos: Sílvia Poch.

El disc es titula 'Panical', el nom d’un tipus de card de muntanya. Per què has agafat aquesta referència botànica?
El disc està plantejat al voltant de l’espècie vegetal dels cards per trencar amb la idea que fan una flor lletja, ja que per mi no ho és gens. Al contrari, simplement és una flor diferent. Els panicals són més aviat petits i tenen una flor molt maca. A més, els cards costen molt d’agafar, perquè tenen les fulles espinoses i sempre t’acabes punxant.
 
Com has incorporat aquesta idea als temes?
La metàfora m’ha permès parlar de les persones indomables i, especialment, de totes les dones que han fet el seu camí. A la majoria no les han pogut ‘agafar’, els han dit lletges i coses poc agradables o pel simple fet de ser-hi han fet el seu propi trajecte vital i cultural. Penso que totes les dones, només pel fet d’existir, ja es mereixen un gran homenatge.
 
En el teu treball anterior, 'Teia' (Segell Microscopi, 2023), també vas usar un mot de l’entorn natural per titular el disc.
Sí, perquè em sento una persona molt de poble. Vaig néixer a Avinyó, al Bages, i ara visc a Vallmanya de Pinós, al Solsonès, de manera que estic molt acostumada a veure i viure amb la natura. És l’entorn amb el qual més em relaciono i penso que és una font preciosa d’inspiració constant.
 


Al lloc on vius hi ha molts cards panicals?
Sí, n’hi ha molts! De fet, a la sessió de fotos que hem fet per al disc ja n’he volgut deixar constància, però també n’hi ha d’altres tipus, com els cards marians.

'Panical' té passatges molt vigorosos. Com l’has plantejat?
Primer de tot, he de dir que musicalment he tingut molta sort de comptar amb la producció musical d’un dels pianistes que més admiro, l’israelià Shai Maestro. I això ha ajudat molt que la banda anés encara més lluny. Les composicions i els arranjaments són meus, però ell ha acabat de perfilar el disc. Al començar a assajar els temes per a la gravació vaig dir als músics que ja tenia 30 anys i que volia fer un disc relaxat. Però, a mesura que escrivia la música m’anava enfadant i enfadant més, perquè tots els inputs que em venien eren el contrari. El món està molt malament i no ens en podem aïllar. Notícia darrere notícia. Si hagués acabat fent un disc tranquil, no seria de veritat. La música és una forma de canalitzar els meus sentiments, surt com surt, i a vegades tampoc la puc arribar a triar del tot.
 


Quin ha estat el procés de creació per arribar a aquest punt?
A l’hora de compondre soc bastant ràpida, perquè crec molt en les primeres idees i ho sento de manera genuïna. Acostumo a acceptar el primer que toco i a partir d’aquí construïm la resta del tema amb la banda. Això em descarrega de tenir mil idees i després haver de triar. No soc gens teòrica component, sinó més aviat intuïtiva. El que intento, abans de fer un disc, és escoltar moltes referències que m’agradin i amb les quals connecti per tal de nodrir-me i expressar el que vull. En aquest cas, he escoltat molt Ambrose Akinmusire, Avishai Cohen i al mateix Shai Maestro.
 
Si a l’anterior disc ja hi havia Lluís Llach i Toti Soler, aquest cop has inclòs “Elles”, de Maria del Mar Bonet. Per què?
Ja fa temps que versiono peces de la Nova Cançó, però la majoria o les que més havia escoltat eren de compositors com Toti Soler, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que és un superreferent. Però aquesta vegada volia que les versions del disc estiguessin relacionades amb les dones o que les haguessin interpretat veus femenines, perquè elles també hi eren i potser els costava molt més arribar al gran públic. I, en aquest cas, vaig escollir una musicació de la poetessa finlandesa Edith Södergran que va gravar Maria del Mar Bonet.
 


A més, també hi ha dues altres referències a Marina Rossell i a Teresa Rebull.
Sí, en aquest mateix sentit, he inclòs al disc la versió de “Metec”, de Georges Moustaki, que va enregistrar Marina Rossell, una cançó que havia sentit molt a casa, de petita. I l’altra cançó cantada és “Lilliana”, que està inspirada en el mite de les dones d’aigua. He adaptat un fragment del poemari homònim d’Apel·les Mestres, i també faig referència a “Dona d’aigua”, el poema de Josep Sebastià Pons que va musicar Teresa Rebull. Ella la cantava a cappella d’una manera preciosa, i jo la interpreto acompanyada només de la bateria.
 
Ets trompetista de jazz, però a la teva música també hi ha poesia i músiques d’arrel. Com definiries aquesta combinació?
La fusió d’aquests elements m’acosta al que soc. He estudiat jazz, que no és una música pròpia de Catalunya, tot i que hi ha hagut un jazz català molt interessant gràcies a les aportacions de l’Ona Laietana als setanta. I, a més, ara hi ha molts artistes que donen valor a la música arrel. Tenim músiques tradicionals precioses, que em permeten sentir-me còmoda combinades amb el jazz. Quan vaig a tocar a Alemanya, per exemple, m’agrada que el públic pugui escoltar el català i que els pugui explicar referències pròpies del nostre país i la nostra terra. D’aquesta manera, la meva música pren molt més sentit.