Ara fa 30 anys, Escalarre, al Pallars Sobirà, acollia un esdeveniment històric de la música catalana. Després de dues dècades —des del Canet Roc de 1978— sense un macrofestival mainstream a Catalunya, el 12 de juliol arrencava la primera edició del Doctor Music Festival, que redoblava l'aposta del Canet amb 72h de música i un cartell amb artistes de renom internacional, com David Bowie, Iggy Pop, Lou Reed, Patty Smith, Blur, Sepultura, Suede, Bad Religion…, però també de catalans, com Ja T’Ho Diré i Umpah-Pah. 

El 'festival de la vaca' tindria noves edicions el 1997 i el 1998, i el 2000 faria una de darrera a La Morgal, Astúries, i finalment arribaria a Barcelona en un format reduït el 2003 amb el Doctor Music Day. El 2019 va voler tornar a Escalarre, però el festival finalment no va poder celebrar-se. Recordem com van ser aquells primers dies de l'emblemàtic festival amb una crònica que en van fer els fundadors d'Enderrock, l'enyorat Xavier Mercadé, Ferran Amado i Lluís Gendrau, i que es va publicar en el número 20 de la revista.

 

DOCTOR MUSIC FESTIVAL... I LES VAQUES BOGES

 
Per fi no vam haver de crear fronteres per poder viure amb tota intensitat un macrofestival. El resultat de tres dies de rock, suor i pols va ser quasi perfecte. Els horaris es van complir amb puntualitat, l’organització i l’accés van funcionar amb correcció, però els serveis van ser insuficients. És el preu que es va pagar per ser la primera edició.
 
El Doctor Music Festival va convertir-se en una ciutat-càmping amb música per a més de 25.000 persones. Els sis escenaris eren el plat fort del festival. Pel dance van passar Àlex Martín, Moloko, A Guy Call Gerald o els Parafunk per mostrar les noves tendències ballables. L’Acoustic Club va ser insuficient per acollir Albert Pla i Pau Riba. Pels escenaris bessons, Esterri i Alt Àneu, es van poder veure propostes tan interessants com ara Ja T’Ho Diré, Peanut Pie, Paradise Lost, Dr. Calypso, Orange, Dog Eat Dog, Psilicon Flesh, ASP, Alius o els encara verds Es Encantats del Pallars. A l’escenari La Guingueta, el nivell pujava amb grups tan sorprenents com Fun Lovin’ Criminals, Moby, Sleeper o els decebedors Galliano i The Mission, deixant per la nit els moments més bèsties del festival amb Sepultura i Bad Religion, que després d’arrassar l’escenari, va ser envaït pel nou so d’avantguarda i ballable d’Underworld, The Shamen i Massive Attack. Un punt i a part es mereix l’escenari Espot perquè s’hi van celebrar els concerts estrelles del festival:
 
DIVENDRES 12 DE JULIOL
Dues de les bandes més interessants del nou pop britànic, Echobelly i Suede, van transmetre al nombrós públic congregat tota l’electricitat que feia falta perquè el festival comencés a funcionar tot sol. La banda de Breth Anderson (Suede) va fe run gran concert ple de glamour i savoir faire, que va acabar de rematar el ‘Duc blanc’ David Bowie, que una hora més tard trepitjava el mateix escenari. El show de Bowie va ser realment sensacional i cal destacar que al repertori actual ha inclòs temes seus que han popularitzat altres músics com ara “Under Pressure” (Queen), “Lust for Live” (Iggy Pop) i “White Light / White Heat” (Velvet Underground).
 
 
DISSABTE 13 DE JULIOL
Umpah-Pah van trencar el gel en un escenari que els venia gran. Tot i els esforços d’Adrià Puntí els gironins van passar amb més pena que glòria. Un Lou Reed més accessible que mai (es va atrevir a saludar el públic i a donar les gràcies!) va omplir la gran esplanada central del festival i va recordar a tothom perquè continuar sent únic. “Sweet Jane” va retronar al cervell de la gent com si es tractés d’un coet. Iggy Pop, ‘la Iguana de Detroit’, gat vell en això dels festivals, va sortir a matar. La seva actuació serà recordada per molta gent perquè va estar plena de força i d’espectacularitat, va llançar-se al públic diverses vegades i el va fer pujar a l’escenari per ballar i cantar amb ell. Aquesta va ser la tendència d’una actuació inoblidable. Tal com estava l’ambient, Blur ho van tenir molt malament per pujar el llistó que va deixar Iggy Pop, però els britànics van estirar dels seus èxits més rotunds i van oferir un concert correcte, tot i les seves limitacions.
 
 
DIUMENGE 14 DE JULIOL
Per l’escenari Espot van passar les dues dones més esperades del festival. Neneh Cherry, que contràriament al que mols esperàvem, va rockeritzar el seu repertori i va mostrar molt força escènica, i Patti Smith, que va ser una altra història. Només per poder-la veure passant-s’ho bé dalt d’un escenari valia la pena desplaçar-se fins a Escalarre. Amb el públic a la butxaca molt abans de sortir a l’escenari, Patti no va dubtar a fer el que li va venir de gust: va treure el seu fill perquè és recreés amb una versió de Deep Purple, “Smoke on the Water”, va ser una de les cançons més emblemàtiques, “People Have the Power”, recitada i sense acompanyament musical, i va aconseguir que un històric del rock com Tom Verlaine (Television) l’acompanyés a la guitarra. A la part final del concert, Michael Stipe (cantant de R.E.M), al baix, va pujar a l’escenari per interpretar juntament amb Patti Smith una versió del clàssic “Horses” que es va enllaçar amb l’esperada “Gloria” de Van Morrison.