L’artista palmesana Masé Jara s’estrena amb l’EP de debut 'Petit abisme' (Microscopi, 2022), un treball que combina cançó-jazz i pop amb influències llatinoamericanes i que, sobretot, traspua ‘bonrotllisme’. Ha estudiat Cant Jazz al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, on també ha cursat Pedagogia. Malgrat la passió que sent per la seva feina de professora, per a ella ha arribat ja el moment de descobrir el seu propi projecte musical. En parlem amb ella

Text: Èlia Gea. Fotos: Loida Simarro.

Has estudiat Pedagogia i Cant Jazz al Conservatori! Fer pedagogia era una decisió pràctica, o vocacional?
Va ser una decisió circumstancial, una no-decisió. Va ser per pressió familiar, perquè jo volia estudiar cant jazz d’interpretació des d’adolescent, però sa famili no estava còmoda amb què fos la meva única opció.  Vaig veure aquesta sortida de la pedagogia, que agrupava la música i una cosa que acontentés als pares. La vaig cursar, vaig descobrir que m’encanta ensenyar. No ho faig per necessitar un sou estable, sinó que m’agrada molt de veres.
 
Treballes com a professora, i a més, investigues com afecta els infants la improvisació! Com és això?
Dins el marc del meu TFG de pedagogia vaig voler observar de com improvisar millorava la capacitat creativa dels nins. Vaig adaptar alguns sistemes que ja s’havien fet i en vaig idear un per poder determinar el grau de creativitat d’una peça i establir una relació amb la pràctica d’improvisació. Per culpa del covid, només vaig poder presentar el sistema d’investigació, i és ara que ho estic posant en pràctica.

Ara publiques el teu primer propi EP! Com ho vius? Com ha estat el camí fins a aquí?
Bé! (RIU). Sa veritat és que vaig gravar això perquè vaig trobar que m’agradava fer cançons i que havia de tenir qualque cosa perquè el món ho sentís, però no va ser amb cap sentit comercial, ni d’arribar a molta gent, simplement amb la voluntat que la meva musica estigués disponible. I estic contenta perquè he tingut la participació de músics que admiro moltíssim.

El disc és de cançó jazz, però amb influències de la música llatinoamericana, i fins i tot d’arrel.
Sí, exacte. Té un poquet de jazz, òbviament, i quasi involuntàriament, també té un punt d’arrel de la cultura musical d’aquí, del folklore i l’arrel que jo he sentit. Alhora, les melodies són més aviat pop, o fins i tot, de musical. Són melodies fàcils d’escoltar, però hi ha textures, efectes sonors, i harmonies, improvisació i solos jazzístics.

Una bona fusió! Tens algun referent concret per crear-la?
Escolto una barreja tan gran de música, que no crec begui molt d’un artista concret. No perquè que sigui superoriginal, no he inventat res [RIU].

Sovint, aquesta mena de fusió que fas, acostuma a donar discos més aviat melancòlics, però no és aquest el teu cas: és un disc bastant ‘bonrotller’.
Sí, exacte. És que jo soc una persona positiva i bastant alegre, i sempre estic rient (RIU). Soc una persona superfeliç i sortada, faig feina que m’encanta, i estic rodejada de persones fantàstiques, i la meva música és reflex d’això.
 
El disc comença amb un tema instrumental, “Idees”, a base de piano, bateria i contrabaix. Escoltant-lo, em transmet la sensació d’un despertar.
Exacte! És un despertar, com la sortida del sol o el naixement de primavera. És una peça curiosa: vaig compondre un motiu per a cada músic i quan la vam tocar -perquè tot el disc està gravat en directe-, els vaig dirigir de manera improvisada, construint-ho com si fos un joc. És divertit, i fa que la peça no sigui mai igual.
 
Així, has compost tu totes les melodies i arranjaments?
Sí, m’ho vaig currar un munt. Els músics hi han aportat, però les cançons i els arranjaments són meus. Volia escriure-ho tot jo, perquè es dona per suposat que les dones cantants no escriuen els seus temes. Per això volia publicar alguna cosa que pogués dir que havia fet jo sola i treure tot el que duia dins, encara que podria haver estat millor si m’haguessin ajudat.
 


En un moment en què tothom està més aviat capcot i sembla que tots els discos que surten són més aviat tristots, tu et plantes amb una cançó com “Primavera” en què dones gràcies al món i a la vida.
La vaig fer en el confinament. Crec que hi recullo un poc un sentiment general que vam tenir aleshores d’adonar-nos de com de bé estava tot abans i ni ho sabíem. A vegades, donem per feta certa normalitat, i està bé recordar-nos de valorar el que tenim i alegrar-nos per tenir salut i veure el sol cada matí.
 
Tant a “Primavera” o com a “Petit abisme” hi parles d’havaneres: però cap de les dues ho són.
Això té una explicació. Jo vaig començar a tocar en un grup d’havaneres, i estava un poc estancada com intèrpret: he tingut l’autoestima un poc baixa en aquest sentit, i pensava que el que jo feia no valia la pena. Sempre que em plantejava fer alguna cosa, em posava un llistó tan alt, que mai aconseguia fer res perquè em bloquejava. I en el grup d’haveneres, que són molt senzilles, tots havíem de fer-ne una. Com allà no sentia que havia d’impressionar a ningú, em van sortir cançons, que en realitat no eren havaneres, però en parlaven.


 
“Petit abisme” és la cançó d’amor del disc? Té un punt melancòlic al principi però es transforma.
A lo millor pareix d’amor, però xerra més d’es dubte personal. Jo soc una persona que dubt molt de mi mateixa, i soc un poc depenent, no m’agrada estar sola. Al principi, el dubte té moltes cares, una d’alegre, i una de dramàtica, i la cançó vol englobar tots aquests sentiments, però també la voràgine i l’abisme de no saber si estic fent el correcte.
 
En tot el disc, però sobretot a “Aquelles coses”, hi abunden les imatges naturals. De quina manera formen part del teu imaginari?
Jo soc una persona amb molta sort perquè a la meva família tenim dos foravila, i els meus padrins tenen dues possessions antigues, i m’he crescut entre la natura. Quan vull pensar en una cosa alegre i tranquil·la torno allà. La cançó té un punt naïf i infantil que em transporta a sentir el solet i els ocellets.
 
Tanca l’àlbum “Cançó per a Milo”. És una cançó de bressol?
En Milo és el fill del meu teclista, un nin de dos anys a qui, el 2020, el cor no li funcionava. Li van haver de transplantar i estava molt crític. Quan va complir un any, eren a l’hospital, sense saber què passaria, i sa mare em va demanar que els gravés una cançó d’aniversari. Li vaig voler fer una cançó que fos seva, no cantar-li una versió. Vaig pensar que era apropiat en el tema donar valor a tot el que hagués pogut viure un nin d’1 any, i també que tingués un poc d’esperança. La vaig voler incloure en el disc, tot i que forma part d’un altre univers.