El duet Palmer -conegut anteriorment com a Aina Palmer- busca deconstruir la música folk del País Valencià a través d'elements històrics singulars oblidats per la tradició

Text: Sergi Núñez. Fotos: Xepo WS.

Després del sorprenent, i ple de referències intertextuals, Solatge (autoeditat, 2022), el grup format per la borrianenca Aina Monferrer i el melianer Jordi Palau (exOrxata Sound System) presenta el nou disc Derelicte (Bureo Músiques, 2023), on el folk perd presència per deixar espai a diferents estils de música electrònica de club.



L'anterior disc ja bevia molt de l'electrònica, però en aquest nou disc encara hi aprofundiu més. Per què? 
Ens abellia fer cançons amb temàtiques més intimistes i experimentar amb estils no molt explotats en català que pogueren quadrar amb l'esperit de cada cançó: com el trance, el hardbass, barrejar el synthwave amb el drum'n'bass, l'ambient i la música concreta amb cançons de bressol o el tecno desconstruït més contemporani. 

És una forma de demostrar que tots els corrents de música electrònica, molt lligats a la Ruta del Bakalao, són també una part important de la música popular valenciana?
El bakalao, socialment, té un gran pes històric al País Valencià, però també la cultura rave i de club, que és d'on hem mamat de joves els estils que vertebren aquest últim disc. 

Com ha estat el procés de gravació del disc?
L'hem gravat, mesclat i masteritzat a ca Àlex de Marjal, un productor de Xilxes amb qui treballem des del principi. Amb ell hem fet dues produccions a l'estudi. També han participat Blu Boi en tres cançons (amb ajuda d'Erebo en una d'elles) i Fes Bondat en dues, tots joves amics productors valencians que han arrodonit les nostres paupèrrimes maquetetes! [RIU]. 

La majoria de lletres juguen amb allò que va representar tot el moviment de la ruta, la nit valenciana i l'alt consum de drogues. Però també hi deixeu anar certa crítica social sobre com s'esfondra el món actual.
Sí, les lletres tenen dobles i triples significacions. Ens agrada jugar amb l'ambigüitat i cadascú que pense el que vulga. Les referències a les drogues en Derelicte apareixen com a element autobiogràfic en clau psiquiàtrica, o de forma irònica -com al sample de "The Folklore Is My Drug" en "Xusma"-, no amb una lectura tan literal com en el "Joventut alcaloide" de Solatge. Quant a la crítica social, sí, el món s'esfondra i haurem de prendre posició col·lectivament i actuar en conseqüència.



En el vostre web, dieu que les lletres de 'Derelicte' són més intimistes que en els treballs anteriors. Per què ho són?
Les maquetes de totes les cançons van nàixer, de forma visceral i gens intel·lectualitzada ni premeditada, en un determinat moment de crisi personal i de gran vulnerabilitat. Hem volgut respectar eixa pulsió, i al mateix temps donar-nos temps per poder seguir aprofundint en la investigació del folklore per a futurs treballs. 

El que sí que manteniu -i fins i tot hi aprofundiu- és en fer una música molt ballable. Segueix sent una premissa per a vosaltres? 
Sí, una de les motivacions era que Derelicte fora un disc molt ballable, perquè ens venia de gust tindre un grapat de cançons noves que complementaren el directe en eixa línia. És el tipus de cançons que més gaudim als concerts, tot i que tampoc no és una cosa que hagem forçat. Hi ha excepcions, per això, com és el cas de "Llombriu" o d'alguns passatges més tranquil·lots. Però en general ens agrada ballar i fer ballar.