La cantant de Pedreguer Sandra Monfort és una de les tres potes de Marala. Amb el treball 'Jota de morir' (Propaganda pel Fet!, 2022), va guanyar el Premi Enderrock 2023 a millor disc de l'any segons la crítica, però més enllà del trio, Monfort també ha cultivat una trajectòria en solitari paral·lela. El 2021, va debutar amb 'Niño Réptil Ángel' (Hidden Track Records) i a finals d'octubre, publicarà el seu segon treball 'La mona'. Aquest nou treball presentarà deu noves cançons, entre les quals hi ha els avançaments "Pasodoble Maria" i "Pecat mortal"

Text: Èlia Gea i Sergi Núñez. Fotos: Elenea M. Silvestre.

"Pecat mortal" és un reggaeton lent en què la cantant i guitarrista Sandra Monfort descriu les contradiccions d'un desamor, i on se situa poderosa en una posició de xuleria i venjança. A la cançó, malgrat que es reconeix afectada i encara desitjosa de l'altra persona, admet que vol enamorar perdudament l'altre, ser una borde i deixar-lo plantat, perquè "t'he fet la creu, em vas deixar feta una merda".

"És una declaració romàntica i feminista del deliri que comporta el desig per algú que és verinós, que ja t’ha fet mal en el passat i saps que t’ho tornarà a fer, però no pots evitar apropar-te al seu cos, refregar-te en les seues turbulències, seduir-lo, escalfar-lo", explica l'artista sobre la cançó. "Però aquesta vegada ho fas per venjança, per gust, pel plaer de saber que el tens ara menjant de les teues mans i pots fer el que vulgues amb ell".

La idea d'aquest darrer senzill de la pedreguerina ressona amb la frase que llençava la comunicadora Ofèlia Carbonell en un article publicat a Enderrock fa uns mesos: "Som a l’era del despit musical", assegurava. Una era que neix de voler trencar amb els estereotips de gènere i les càrregues de l'amor romàntic: les cançons de dones que ploren desconsolades per un desamor, plenes de tristesa i amagant la ràbia, ja no toquen. Per això, Monfort reivindica que "'Pecat mortal' vol mostrar que les xiques no tenim perquè sostindre amb amabilitat i respecte la irresponsabilitat afectiva i la covardia dels altres i tragar-nos-la com si fos un suquet de préssec. Tenim dret a escopir-la, a transformar la nostra ràbia en joc, en venjança col·lectiva. Ens estem venjant totes tranquil·lament i simpàtica, i ens encanta."

Aquesta actitud que mostra l'artista a "Pecat mortal" confirma un canvi en la seva expressió artística. "El primer disc estava més recollit cap a dins, era més introspectiu", recorda Monfort sobre el seu debut Niño Réptil Ángel (Hidden Track Records, 2021). "Parlava d'abraçar les coses que considerem lletges d'una mateixa i mos fan sentir fràgils i vulnerables, i donar-los un lloc. En este disc he fet un canvi perquè estic en un altre moment: ara sent que no m'ajude tant este recolliment, sinó que em fa sentir més poderosa o forta cantar des d'un lloc més directe, des del dir les coses sense por, amb més lleugeresa i humor, i parlar inclús des de la xuleria o la ràbia". I aquest moviment no està exempt de certa perspectiva de gènere, i és que apareix com a resposta a com se'ns ha dit a les dones que ens hem de comportar en l'esfera pública: "Moltes voltes mos hem tapat a nosaltres mateixes el poderío, la ràbia o la força d'una mateixa perquè mos han dit sempre que hem de ser elegants, senzilles i parlar des de la humilitat". 

Aquest canvi d'actitud no només afecta les lletres del nou disc de Monfort, sinó que també explica el seu canvi sonor -d'un debut més lligat a l'arrel amb deixos d'electrònica a un treball que malgrat no abandonar la tradició, abraça els sons més actuals i festius-, i estètic. En aquest gir, Monfort no dubta a emfatitzar la seva identificació amb la cultura xoni i la ruta del bakalao. Malgrat no arribar a viure la ruta, Monfort reivindica aquesta estètica i el seu esperit en cançons com "Pasodoble Maria", que mescla sense complexos aquesta cultura de carrer amb la d'arrel. Aquesta incorporació de nous referents estètics i culturals, és una resposta a allò que segons Monfort s'ha esperat de les dones durant molt de temps. "Mos han venut el discurs que hem de ser bones, bufones, impol·lutes en tot, a parlar correctament i no dir paraulotes", aclareix.



Precisament, d'aquest nou discurs sorgeix el títol del disc, La mona. "Ve d'un joc de cartes al qual jugava amb ma auela quan jo era xicoteta, que forma part també de l'imaginari valencià tradicional. La mona era el personatge de la sota d'oros, que en alguns llocs es diu també la puta d'oros, i era la carta que ningú volia, l'única que estava desemparellada i qui es quedava amb esta carta, perdia el joc". Ara, la cantant ha volgut agafar el concepte d'aquesta carta i valorar-lo, resignificar-lo i empoderar-se d'ell.

Malgrat aquest gir discursiu, Sandra Monfort segueix posant èmfasi en les cures i destaca que li segueixen semblant molt importants. "Al final, el disc va de saber què et va bé i què no. De tenir mecanismes per a torejar, i allunyar del teu camí lo que no et va bé, i cuidar i tractar amb moltíssim amor lo que et va bé". I com a gran referent d'aquest esperit que posa al centre les cures, l'artista torna a citar la seva àvia com a gran referent. "Ma aüela, inclús ara, cada volta que li passa alguna cosa crida a la seva amiga Milagros i li conta el que li passa.