En idear les composicions de Divisa, Adrià Grandia ha defugit el virtuosisme per buscar l'emoció i la senzillesa immediata. El repertori és tot propi (tret d'una versió dels alemanys Kraftwerk) i elaborat únicament amb els sons de la viola de roda, transformats i processats electrònicament. D'aquesta manera es plantegen nous camins expressius per a un instrument ben antic però que, a casa nostra, no ha tingut gaire difusió més enllà dels grups de folk. Darrerament, però, les coses comencen a canviar gràcies a la feina d'intèrprets com Marc Egea o el mateix Grandia, a qui podem escoltar també al grup Tazzuff (els guanyadors del III Concurs Sons), fent costat a Astrud i el Quartet Brossa o posant música als poemes de Laia Noguera a l'espectacle Carboncle.
La mateixa nit de dijous, la música seguirà al CAT amb Oda al folklore, l'espectacle experimental del grup Tarannà compartit amb el pianista Agustí Fernández i els instruments de la cobla. Per cert, entre ells hi trobem Marc Egea, però no amb la viola de roda, sinó amb el flabiol.
.gif)
