Si me mor no'm dugueu flors que no’m serviran de res
de viu val més sembrar-les que cresquin adins s’hort.
Perquè sé que tot s’oblida com jo he oblidat a mon pare
com ell ho féu amb sa mare com amb mi ho farà una filla
tot lo que se’n va s’oblida…
("Si me mor no'm dugueu flors", 1977)

Nascut el 1945 al barri de s'Hort des Ca (Palma), fill de mare republicana i cantant de tangos i pare sabater, futbolista i pescador de suret, Toni Morlà es va iniciar en el món de la música a principi dels anys seixanta tocant la guitarra amb grups de música pop com el conjunt Els Talaiots, integrat per Ramon Jover (cantant i saxo), Miquel Bonnín (bateria), Toni Tur (guitarra), Honorat Busquets (orgue) i Ricardo (baix), amb qui va gravar set senzills i EP. Abans, havia muntat Els Pops, que assajaven a la fàbrica que distribuïa el Martini i les cerveses Damm a les Balears, i on treballava el seu pare.

Quan va fer trenta anys –i especialment influenciat per l'amistat amb Tomeu Penya– va decidir començar a escriure les seves pròpies cançons. El 1975 va enregistrar el seu debut, Amb sos peus en terra (Drums, 1977), un disc de gran bellesa i amb temes esplèndids que no va aparèixer fins dos anys més tard, amb peces costumistes ("Morir per viure", "Coses d’es camp") i compromeses ("Pescador", "Treballador"), i amb l'aire country que desprenen "Oh, Catalina!" o "A mi que m'és". Posteriorment va fer una breu incursió al folk amb el senzill Temes d’Andratx (BD, 1979), que inclou "Antic Carnaval" i "Es camí de tots", i va publicar un acurat segon treball amb musicacions de Costa i Llobera, Toni Morlà canta les primeres poesies de Miquel Costa i Llobera (Drums, 1981).



El seu àlbum més popular va arribar amb Idò (Blau, 1983), un nou recull amb retrats de personatges populars ("N’Alfons el loter", "En Macià" –en record d’un venedor de joguines del carrer del Socors–, "El Tio Toni" –sobre la història d'un emigrant–, "Vime" –que relata la vida d'un constructor de pipes d'Es Mercadal–), records de la seva infància ("Cançó de bressol", "Mumare") i peces sobre indrets mallorquins ("Molins", "Cala Deià"). El 1984 va tornar a musicar Costa i Llobera, ("L'era d'Escorca"), al disc col·lectiu Lluc i el poble, i va adaptar un poema popular que va interpretar Toni Fuster, per a qui un anys després escriurà diverses cançons per al seu disc en solitari.

La discografia de Morlà es completa amb El vol de la falzia (Blau,1986); un àlbum a mitges amb Salvador López, A mitges (1988). A principi dels anys noranta es va dedicar a la ràdio i la televisió, i al cap d'uns anys va gravar els dos darrer discos, la compilació Cançons per a tu (1995), amb peces cantades i instrumentals, i Pot ser demà (Tumbet, 2006). Entremig va publicar el seu apassionat i interessantíssim ‘diccionari’ de les cròniques viscudes a l'escena musical i cultural dels anys seixanta i setanta a Mallorca, Cròniques d'un busquer (Clayton's Book, 2001).



Van versionar cançons seves Llorenç Santamaría ("Utopia"), Toni Fuster ("Adéu, Marieta"), Els Valldemossa ("Coses des camp") i el mateix Tomeu Penya –que també és Morlà per part de mare– ("Vine cap aquí", una cançó d’amor del seu amic, reinterpretada amb nous arranjaments): “Toni Morlà és un gran compositor, i un amic que ve molt per casa” (Enderrock, núm. 70).

"Vine cap aquí, no m’escriguis més que així no puc viure, es pols me tremola quan toc sa guitarra i te faig cançons"