Del Besòs al Llobregat

Coses i la Cobla Sant Jordi Foto: Juan Miguel Morales

De tots els articles de Javier Pérez Andújar que he llegit, el que m’ha agradat més es titulava “Muerte de un chamán” i parlava d’Enrique Morente en clau poeticoantropològica. A partir d’un episodi concret –la mort del cantaor de l’Albaicín–, l’escriptor fabulava sobre el poder del cant, una mica a la lorquiana manera. El que m’ha agradat menys es deia “Ser español es de pobres” i em va doldre no per l’estil i el tema, que com sempre eren impecable i interessant respectivament, sinó pel mar de fons que alimentava: els espanyols són obrers i els catalans burgesos. A partir d’una foto concreta –la de dirigents sindicals amb dirigents d’Òmnium Cultural–, l’escriptor s’ho feia venir bé per poder posar un titular llaminer i deixar anar una conclusió implícita que es desencadenava fatalment a la darrera frase del text: ser català és de rics. Això és fals. Aquest article contenia una trampa demagògica gens morentiana.

És urgent que Javier Pérez Andújar escolti el grup Coses, si no ho ha fet fins ara, perquè a tot arreu hi ha cançons escrites amb les lletres que surten del fum de les fàbriques. Per exemple, fàbriques i mines que embrutaven les aigües del Llobregat al seu pas pel Bages. Com el Llobregat, els tres músics de Coses, tres caps d’un mateix cantautor –Jordi Fàbregas, Ton Rulló i Miquel Estrada– també van anar a parar a Barcelona, i allà van treballar allunyats de la Gauche Divine i el glamur progre. M’ho ha explicat alguna vegada Jordi Fàbregas, que cada any anima les Festes de la Mercè amb els Ministrils del Camí Ral mentre el pregoner pregona al Saló de Cent. Els Coses també parlen d’una lluita tangible, pam a pam, batalles per arribar a petites victòries concretes i costoses. Als setanta París, el maig i els grans ideals eren molt lluny. Ho expliquen ells mateixos, els Coses, al llibret del disc que acaben de publicar amb la Cobla Sant Jordi, en un text que té moltíssims paral·lismes amb el llibre de Pérez Andújar Paseos con mi madre. Més: és natural comprovar que els tres discos que Coses van gravar entre 1976 i 1978 i el Despegando de Morente, del 1977, tenen un mateix alè pacifista i llibertari. Escolteu-los i m’ho dieu. Els Coses canten els versos de Martí i Pol perquè la seva poesia, com la de Salvat-Papasseit, és fum de fàbrica, sirenes i matinada. Això es cantava a “Una mica de mort”, amb una música que Xavier Guitó ha recreat ara en una fantàstica sardana:


Cançó catalanista i obrera en tota regla. Poesia popular i política dels segles XIX, XX i XXI. Aquí hi ha aquesta música per qui la vulgui escoltar. I acabem amb un desig i invocant el gran xaman Gato Pérez, que està de moda. Que la turistada no ens buidi el cap i que la Rambla torni a omplir-se de fecunda humanitat. Del Tibidabo al mar i del Besòs de Pérez Andújar al Llobregat dels Coses.