A La Pegatina molt sovint els han mirat per sobre de l’espatlla amb condescendència. Qui són aquesta colla de xavals de barri? ¿L’enèsima fórmula del mestissatge-de-bon-rotllo que van patentar al seu dia Manu Chao, Ojos de Brujo i companyia? O potser algun diamant en brut encara per descobrir? El temps, que per a La Pegatina passa molt i molt ràpid –només fa quatre anys del seu primer disc, Al carrer! (autoeditat, 2007)–, ha posat les coses al seu lloc. A data d’avui el grup de Montcada i Reixac és una de les formacions catalanes amb més projecció internacional. I en aquest moment tan dolç editen el seu tercer disc, Xapomelön (Kasba Music, 2011), en el qual no han escatimat esforços ni recursos.
El tercer disc de La Pegatina, que surt a la venda el 15 de març –curiosament, el mateix dia que el de Manel–, inclou 21 cançons gravades a Music Lan i editades a set països diferents, inclòs el Japó. El cantant del grup, Adrià Salas, explica: “No volíem demostrar res a ningú, però havíem de fer un disc de nivell. Fa dos o tres anys no l’hauríem pogut fer, és el resultat del creixement que hem experimentat com a banda”. Aquesta colla no es tanca a res: ranxera i merengue s’alien amb l’efectiva rumbeta amestissada, s’atreveixen amb la música disco i fins i tot amb el hip-hop, amb la col·laboració d’In*Digna a “Janoneva”, una cançó sobre l’autocensura. “Per primer cop parlem de la nostra experiència com a artistes, un món on hi ha moltes coses que no ens agraden”, declaren. Al disc també hi col·laboren Joan Garriga, de La Troba Kung-Fú, i Amparo Sánchez (Amparanoia). "Són la gent que va fer que ens decidíssim a agafar una guitarra per primer cop i pujar a un escenari", expliquen.
.gif)
