‘Nang, nang, nang, toca, toca, toquen/ nang, nang, nang, toca, tocaran/ les campanes de l’ermita/ mai no es cansen de jugar.’ Les cançons tradicionals (i també les d'autor: des del primer gran èxit de Serrat, "Cançó de matinada", fins a l'últim disc de Xavier Baró, passant per les "Campanades a morts" de Lluís Llach) deixen constància de la importància que les campanes i els seus sons han jugat en la vida dels pobles com a mitjà de comunicació.
Des de les primeres feines de l’artesà fonedor, quan comença a ajustar les plantilles i a atiar el foc que endurirà el metall, fins que la campana s’instal·la al capdamunt d’esglésies i ermites, incrustada en el paisatge, amb un so únic, ornamentacions singulars i un nom propi, hi ha tot un procés, ric i complex, que ens ajuda a entendre més bé la història i el ritme vital dels nostres pobles.
Per reivindicar tot aquest patrimoni arquitectònic i sonor, campaners d’arreu s’apleguen cada primavera a Os de Balaguer, en una trobada organitzada per l’Ajuntament i la Confraria de Campaners de Catalunya on no hi falta la mostra de la feina dels antics artesans fonedors, l’esmorzar de germanor, la mostra de tocs i el ball de cloenda.
A banda de la fira d'oficis perduts i el dinar multitudinari, a l'edició d'enguany es fondran dues campanes de 300 i 120 quilos seguint el sistema medieval, en un forn de palla i fang, amb l'únic artesà de l'Estat espanyol que encara avui treballa amb aquesta tècnica, el cantàbric Abel Portilla.
.gif)
