El duet martorellenc format per Clàudia Balletbó i Isabel Archs va néixer com a Ölivia Musyk durant el confinament per la necessitat de canalitzar i expressar el dol per la mort de diverses persones pròximes a les dues músiques. Aquell punt de partida va ser el que va propiciar el doble EP 'Clamare - Antich ventura' (Microscopi, 2022), en què la mort, el dol i l'absència eren els tres grans pilars temàtics. Ara, el duet s'ha rebatejat com a Ölivias per publicar un nou i tercer treball, 'Que baixi el cel' (Segell Microscopi, 2024), que vol aterrar i dessacralitzar la mort.

Text: Sergi Núñez. Fotos: Alfonso Blanco Santos

 
Com neix Ölivias?
Clàudia Balletbó (veu): Nosaltres vam començar el 2020, una mica abans del confinament per la covid-19. La Isabel i jo ens havíem trobat diverses vegades i havíem començat a compondre en comú per a plasmar les emocions que ens estaven sortint en aquell moment, que tenien a veure amb diferents dols i diferents pèrdues dintre de la nostra família. Quan ens van desconfinar, vam voler arrencar aquest projecte musical i transformar la nostra amistat en una esfera creativa. Ara, ens seria molt estrany trobar-nos sense que hi hagués un projecte al mig.
Isabel Archs (violí i piano): Vam començar com un procés terapèutic per parlar de la mort i el dol, que ens era difícil de pair. Allà trobàvem l’espai per parlar-ne i que no trobàvem en altres llocs.
 
Per què vau decidir canviar-vos el nom d’Ölivia Musyk a Ölivias?
C.B: Sempre que es comença un projecte, hi ha aquest punt d'anar fent un estira-i-arronsa entre què pot aportar una, què pot aportar l'altra, i amb el que ens anem sentint més còmodes. Aquest darrer any, amb aquesta nova música que forma Que baixi el cel, ens hem adonat que ens hem trobat còmodes en un so, en una atmosfera i en un tipus de forma de fer concreta. I això, crec que ha generat un treball més identitari, de pensar qui som, per què estem fent això, i al final, això ha provocat en aquest canvi de nom. No és que sigui una cosa radicalment diferent, però sí que hi ha hagut una evolució i una transformació orgànica.

En aquest disc hi ha un sentit més unitari que a ‘Clamare - Antich ventura’?
C.B: Segurament hem anat definint a poc a poc els dubtes inicials que teníem. Els dos primers EPs exploraven una mica el dol i com l’expressem, i a Que baixi el cel ja no donem tantes voltes al dol, però seguim indagant en la mort, d’una manera més transversal en la resta d’àrees i aspectes de la nostra vida.
I.A: Els primers EPs parlaven del dol familiar. De fet, Antich ventura porta els cognoms de la iaia de la Clàudia, i Clamare, que vol dir plorar conjuntament, està fet amb diferents col·laboracions. Sempre dic que és com si hi fiquessis un prisma i llencessis una llum, que en realitat és la mort, i tot el que en surt són com els diferents conceptes dels quals parla el disc. 



El títol ‘Que baixi al cel’ vol dessacralitzar la mort?
C:B: L'única forma de poder tenir una conversa cara a cara amb la mort és baixar-la on ens trobem nosaltres i trencar amb aquest dualisme entre el terrenal i el sagrat. La narrativa del disc agafa la dualitat de vida-mort i pretén —tot i que no sé si ho aconseguim— unir-les i posar-les en una mateixa línia, de la mateixa manera que intentem unir atmosferes més orgàniques i les electròniques.
 
Com lliga aquesta idea de trencar la dualitat entre vida i mort amb la portada?
C.B: La portada l’ha fet un amic nostre, l’Emili Argemí. Totes les portades que hem anat traient són seves. Li vam deixar a càrrec seu perquè la fes com volgués després que haguéssim xerrat sobre el concepte que nosaltres teníem pel disc. Al final, va fer una foto en una taula de vidre transparent en què havia deixat aquest os que es veu a la portada, que no sé exactament que és, però que ell havia trobat pel bosc. I en aquesta taula, es reflectia perfectament el cel i vaig trobar que lligava molt amb aquesta fantasia de voler apropar-lo a allò més terrenal. Em va semblar molt interessant la idea que transmet la imatge de confondre les distàncies i de donar a entendre que les coses a vegades no estan amb tan lluny com ens pensem.

Per tant, el disc vol unir o situar en un mateix pla elements i coses que a vegades ens semblen dicotòmiques o contraposades però que en realitat no ho són tant?
C.B: Entenem que tant la vida com la mort són l'única propietat que tenim i volem observar les seves característiques, que per molt diferents que puguin ser, formen part d'una mateixa unitat.
I.A: És la idea que tot pot conviure en un mateix espai i que tot pot ser un engranatge d’un element més gran.



Un exemple d'això podria ser la cançó “La cova de sal”, en què es combina la suavitat i la violència en un mateix pla?
C.B: És com una prosa poètica que vaig escriure fruit d'unes migranyes horroroses que tinc de tant en tant. Un cop començo a escriure i a pensar en tot aquest imaginari que tenim entreobert, entre vida i mort, tota la poètica que escric va inevitablement cap a la idea de trencar aquesta dicotomia. O si trobo dicotomies en l'escriptura, pensar com fusionar-les perquè formin part d'una mateixa capa. En aquest sentit, “La cova de sal” no deixa de ser una metàfora d'un espai desconegut, com pot ser una cova, un espai que potser ja ha estat poblat per totes aquestes coses que ara percebem de forma dicotòmica, però que temps enrere havien habitat conjuntament sota el mateix sostre.
 
A “Good Lord”, reescriviu la lletra de “Down to The River to Pray”, una cançó popular de gòspel. Com va sorgir la idea?
C.B: Ens coneixem d'anar a l'escola juntes i, com que l’escola tenia una vinculació religiosa, això et fa estar en contacte amb coses i músiques que potser si vas a una escola laica no trobes. Les cançons eclesiàstiques formen part d'aquest bagatge que tenim, i aquesta ens va ressonar especialment perquè també apareix a la pel·lícula O Brother, Where Art Thou?, que hem visionat juntes. I ens va semblar una bona idea rescatar-la d’una manera irònica i fer-la entrar en contradicció canviant-li el missatge. Justament, aquesta cançó l'utilitzàvem de pont per acabar una cançó del primer EP d'Antich ventura, que es diu “Ella tranquil·la”, que acaba dient: “els àngels no hi són ni Déu no hi és, però que somiïs amb els angelets”.
 
Tanca el disc “Sad Bach”. Quina relació té el tema amb Johann Sebastian Bach?
I.A: Volíem acabar el disc amb una cançó molt terrenal i dolça, petita i amb menys producció. Que fos un comiat tranquil. I Bach va entrar en joc en aquesta cançó, en el moment en què ens vam adonar que, com a músiques, moltes vegades ens toca fer una cosa que és terrible com tocar en enterraments de familiars i amics de gent del nostre voltant. Quan es va morir l'àvia de la Clàudia, em va demanar de tocar i vaig tocar l'Arioso de Bach. Temps després, vam parlar de com és de bèstia haver de posar música en un enterrament de gent a la qual estimes, ja que molts cops tu no estàs per això. I quan la Clàudia em va ensenyar la lletra de la cançó, em va ressonar aquella actuació i em va semblar una bona idea incloure-hi una petita progressió de Bach al mig de la peça.

Quin és el procés creatiu per a fer les cançons?
C.B: Sol ser un procés conjunt. Cadascuna aportem de les branques que més dominem. La Clàudia escriu, ha fet moltes coses de poesia i jo vinc del món clàssic i estic acostumada a compondre i a fer arranjaments. La novetat d’aquest disc és que hem començat a jugar també amb les eines de producció. Ha estat una cosa molt maca perquè ja no només pensàvem en sonoritats, harmonies o melodies, sinó que les dues juntes havíem d’enfrontar-nos a un nou món i investigar llibreries de sons i veure com casaven amb la nostra música. De fet, algunes cançons s'han fet a partir d'aquestes produccions i sons que ens eren més desconeguts.
I.A: Som persones superanalògiques i fins fa dos anys, en què vam decidir que aquest disc ens l’autoproduiríem nosaltres, no teníem per la mà ni els sistemes de producció ni llibreries... Ha estat un procés d’aprenentatge molt intens perquè passar de ser només instrumentista a fer tota la producció és un gran canvi.
 
On presentareu el disc?
C.B: El concert de presentació és el 25 d'abril al Pumarejo (L’Hospitalet de Llobregat) i també tocarem aquest diumenge 7 d’abril a showcase de Niu Mgmt a Vic, i el 27 d’abril, al Festival Macroclima. El format del concert serà només nosaltres dues amb veus, loopers, bases, piano i violí. A vegades, si hi ha pressupost, també tenim un percussionista experimental que ens ajuda i ens permet poder fer totes les percussions electròniques. A més, també volem incorporar un pad electrònic per llençar les bases més fàcilment.