La bantautora de Barberà del Vallès Elena García debuta amb el guitarrista Pol Ishanda i el bateria Òscar Chic, després del projecte com a Lenand. El seu primer EP, Wabi sabi (Oso Polita, 2024) cerca la bellesa en la imperfecció a través d’experiències dures i intenses, i ho fa fusionant el pop d’autor amb el flamenc, l’electrònica i el rock alternatiu

Text: Marc Ferrer. Fotos: Juan Miguel Morales.

'Wabi sabi' és una categoria estètica japonesa que fa referència a les coses que tenen un acabat rústic, i en certa forma, imperfecte. Quina relació hi ha amb el teu debut en solitari?
Elena García: Jo feia ceràmica a Tarragona i a l’hora de fer una peça sempre passàvem del món de les idees –sobre com ens agradaria que fos una peça– al món real. I en aquest procés, sempre hi havia alguna esquerda, o la forma o el color no eren exactament com volíem. I llavors dèiem que era un wabi sabi, perquè té a veure amb el concepte de la bellesa basat en la imperfecció. I, a l’hora de titular el disc, vaig pensar que les quatre cançons també tenien una part de wabi sabi. Al principi volíem fer una cosa, però al final n’ha sortit una altra. A més, les experiències que expliquen les cançons també parteixen d’aquest mateix concepte.

Com a semifinalista del Sona9 havies tingut un duet anomenat Lenand, amb Andreu Peral. D’on venen les noves cançons?
E.G: Les cançons venen d’una altra banda... Després de Lenand vaig crear el trio actual, amb Pol Ishanda i Òscar Chic, i vam decidir engegar un nou projecte. A més, en aquest procés també ha anat evolucionant la sonoritat i l’estil. Les meves lletres parlen d’experiències dures, relacionades amb la pèrdua de la innocència i l’acceptació d’una realitat diferent de l’esperada.
Pol Ishanda: Algunes de les cançons ja tenen un any i mig o dos, però des del moment inicial de la composició fins a la gravació del disc hi ha hagut una evolució bastant notable.



El disc és un recull de cançons on t’obres i expliques sentiments durs i intensos. Com t’has enfrontat a les lletres?
E.G: La gent em diu que soc una persona alegre i simpàtica. I crec que soc així perquè em serveixo de la música per expressar les meves frustracions i tristeses a través de les cançons. En realitat soc una persona trista, però clar, no vinc voldria fer una entrevista i posar-me a plorar. El que tinc clar és que la introspecció m’ajuda a ser una persona dins aquest món. Tot i això, trobo que en general la música comercial en l’àmbit català està copada per històries més banals. En aquest sentit, també m’estic esforçant a escriure algunes cançons més alegres que les que acostumo a fer, i això m’està costant la vida. Les cançons de Wabi sabi m’han servit per reflectir algunes de les situacions difícils de la meva vida, i ja està.

Tots tres formeu o heu format part d’altres grups. Quin ha estat el 'leitmotiv' del projecte?
P.I: L’Òscar i jo som de Lleida, tot i que fa set anys que visc a Tarragona, que va ser on ens vam conèixer amb l’Elena. Ella em va ensenyar les cançons i em va dir si volia ajudar-la a donar-lis forma. Un cop en vam tenir algunes de definides i les vam haver de defensar en directe, com que ja havia anat de gira amb l’Òscar en altres projectes, no vaig dubtar a trucar-lo i demanar-li si volia tocar amb nosaltres.
E.G: De fet, ens van obligar a incorporar una tercera persona al grup per tal de poder presentar-nos a un concurs. I com que va funcionar tan bé i ens vam sentir tan còmodes tots tres, vam decidir consolidar el trio actual.
Òscar Chic: Quan m’ho van proposar vaig ser molt clar i sincer. Els vaig dir que els ajudaria però que volia veure com rutllava el projecte, sense cap compromís, perquè –parlo per mi i també per en Pol– aquest estil de música encara no l’havíem interpretat mai fins ara. Per nosaltres és tot molt nou.



Com definiríeu l’estil que feu?
E.G: La meva definició preferida és pop d’autora independent amb tocs electrònics, amb girs flamencs i ritme moderat.

Què diríeu que aporteu d’original a l’escena?
P.I: La proposta és un repte absolutament original, perquè nosaltres no escoltàvem ni consumíem aquest estil de música. Jo vinc del garatge, la psicodèlia i el rock’n’roll, i l’Òscar ve del rock urbà i la psicodèlia. Per tant, cada cançó ens transporta a un univers completament nou, sense les assimilacions prèvies que tindria si controlés les referències de l’estil. En realitat, al començament d’arranjar les composicions de l’Elena vam anar provant cosetes des de la ignorància. I aquesta manera genuïna de treballar segurament ens ha ajudat a diferenciar-nos d’altres propostes existents a l’escena.

Per això vau decidir que la producció participés Carlos Dueñas, que ja ha treballat amb grups i artistes 'indie'?
P.I: Nosaltres vam arranjar les cançons per entrar a gravar i després hi va intervenir el Carlos, que els ha acabat de donar el color definitiu. Hem treballat molt a gust amb ell.
E.G: Jo tenia clar que volia gravar un disc, tot i que hi havia cançons acabades i altres que estaven superdespullades. El Carlos ha fet una gran feina en el resultat final de l’EP i estem molt contents amb el resultat. Per això, a partir d’ara, volem implicar-nos molt més en el procés i poder cuidar tots els detalls.
O.C: Com més inputs hi ha en un procés creatiu és molt millor. Quan l’Elena porta una idea en brut i l’exposa al Pol ja es produeix la primera interacció. Després al local, quan ho treballem tots tres, ja n’hi ha una altra. I més tard, quan hi intervé el productor, s’acaba de rematar. Cada opinió aporta un nou valor a la cançó, són visions que no estan viciades i això ens permet anar millorant.