La revista digital setmanal d'Enderrock
- 8
Avancem dues cançons del nou disc: "La fília i la fòbia" i "Els amigos"
Joan Colomo entre l'amor i l'odi
.jpg)
.jpg)
Sense etiquetes ni cotilles, el bandautor vallesà Joan Colomo fuig de qualsevol catalogació. Assegura que li agrada divagar en tot el que sap fer millor: cantar i tocar la guitarra. El seu quart disc, 'La fília i la fòbia' (BCore Disc, 2014), està fet en solitari igual que el primer, 'Contra todo pronóstico' (BCore Disc, 2009), però és molt més elèctric gràcies a l'exhibició de guitarres i sintetitzadors. Parlem amb Colomo i a #EDR8 estrenem dues de les cançons que formaran part de l'àlbum que presentarà la darrera setmana de febrer.
Text: Helena Morén. Fotos: Juan Miguel Morales i xavier Mercadé
EDR: Comences el disc cantant “La fília i la fòbia”. Qui guanya?
JOAN COLOMO: Pensar que 'els nostres són els millors’ em genera fòbia. És com votar els de casa, l’estaticisme conservador del que és nostre. Amb les cançons intento no ser pessimista, perquè ja en sóc molt, veig les coses negres, però la idea era fugir del discurs que tot està fet una merda.
EDR: Com t'ho fas?
J.C: Quan vaig al metro i miro les persones, penso: 'Que puto bicho es el ser humano!'. O quan vaig de vacances i veig la gent amb els fills i dic: Joder, quin plan... Però és un sentiment que intento compensar. Tot plegat també va lligat amb la idea que la mort pot ser molt propera: l’únic que puc fer els dies que em queden és moltes coses! I el que sé fer és cantar i tocar la guitarra.
EDR: A la cançó “Dona negra” el teu estil es reconeix a l’instant amb la veu.
J.C: La veu va lligada amb la idea que he tingut sempre al cap de ser dona i negra, pel rebuig a l’home blanc i ric. M’hauria agradat ser una cantant de jazz negra i beure whisky. És el meu estil... també pel que fa a la veu. Com que no tinc clar quin és el meu registre, ni tampoc tinc cap registre com a persona, no sé ni com sóc ni com vull ser, intento fer el que puc.
EDR: A qui està dedicada la cançó “Els amigos”?
J.C: És una lletra molt cursi per dedicar-la als amics, i hi he volgut jugar amb el bilingüisme. És una manera de presentar ‘el meu amigo’ quan ens fa por dir en ferm, per exemple, ‘és la meva nòvia’. I també té a veure amb la nostra cita anual al Sant Feliu Fest, on anàvem més que per veure els grups, per trobar-nos amb tota la gent d'arreu de l’Estat amb qui havíem estat tocant: el col·lega d’Astúries, el de Jaén... Potser només has estat dues nits amb ells, però te'ls vols trobar i xerrar-hi. I evidentment també hi ha gent que et satura, i com més gent coneixes, més n'hi ha amb qui no tens coses en comú.
EDR: Qui són els amics de debò?
J.C: De vegades aquestes relacions que semblen superficials són més profundes i intenses que altres relacions de tota la vida... que al final resulten del tot supèrflues. El que més m’agrada d’aquests cercles és relacionar-me amb éssers humans que són semblants a mi, o no, i que per això són interessants.