La maquinària promocional s’ha posat en marxa. L’arribada a les nostres pantalles de la nova pel·lícula dels germans Cohen, Inside Llewin Davis, s’ha traduït en abundants pàgines als suplements dominicals, articles i comentaris a dojo. Fins i tot les plomes estel·lars i postmodernes de Quim Monzó i Ramón de España hi han parat atenció i han glosat un aspecte o altre d’aquesta pel·lícula que retrata i mitifica (perquè el passat sempre es mitifica, i més si és el passat dels ianquis) la incipient escena folk del Greenwich Village novaiorquès de començament dels anys seixanta. Posats a recrear, els Cohen han recreat fins i tot els tons gèlidament novaiorquesos de la portada del segon disc de Bob Dylan.
 

Jo espero que la pel·lícula ajudi a ressituar una mica el significat del terme ‘folk’, del qual s’ha abusat els darrers temps en la nostra cultureta. I se n’ha abusat fins que hem arribat a un punt en què ha semblat que fer folk vulgui dir rascar un ukelele o fer posat de joves universitaris que observen com es refreda el cafè amb llet. El resultat és que ara, com passa amb l'amor, ningú no sap ben bé de què s’està parlant quan es parla de folk.
 

L’altre dia Juanjo Ordás deixava anar un exabrupte a la revista Efeeme (¡Que le den al folk!) on atacava les guitarretes amb més exclamacions que arguments. Crec que no l’encerta, perquè cada cop està més clar que el millor Dylan és l’esmolat Dylan folk de guitarra pelada. I Jaume Pla, motor creatiu de Mazoni, declarava a La Vanguardia el passat 20 de gener que el to musical imperant fins ara a Catalunya, “més aviat folk i de lletres costumistes”, ja va de retirada.
 

Però és que les lletres del folk sempre han estat més èpiques que no pas costumistes. Grans riuades, antigues guerres, colossals batalles, macabres assassinats, crisis terribles, vagues heroiques, pluges radioactives, incestos... Els episodis excepcionals, les pors i els tabús que perviuen en la memòria col·lectiva, de les conquestes d’Alexandre el Gran a la Gran Depressió i els gols increïbles de Messi, són els que han nodrit principalment el repertori popular. O el repertori folk, si fem servir l’arrel anglosaxona en lloc de la llatina.
 

Com ‘cançó d’autor’, ‘folk’ no és un terme estrictament musical. Folk pot ser un cant gutural de Mongòlia, un blues dels camps de cotó o una jota de Falset. A mi m’agrada pensar, i així ho vaig escriure fa un any a la presentació del festival Tradicionàrius, que folk és la música que s’identifica clarament amb el seu entorn i que ens desperta la consciència, per contraposició a la música que ens anestesia (que ens aliena, que deien abans).
 

En definitiva, que el folk és més un atribut funcional que no pas un tret estilístic. No cal que hi hagi guitarres acústiques i molt menys ukeleles; folk pot ser igualment una rapsòdia de Béla Bartók i una cúmbia de Pibes Chorros. Folk és una manera de fer servir la música. Amb el folk s’ha de parlar del general Moragues (aquest 30 de gener els festivals Tradicionàrius i BarnaSants li fan un homenatge) i s’hauria de parlar també del preu del metro i dels milers de persones que cada nit dormen als caixers automàtics. Els temps ho demanen i ho exigeixen.