Estem com una cabra

El trio de Saeid Shanbehzadeh, durant el seu concert a Olot Fotos: Adriana Calisaya

Cabreta, criatura verda, coixinera, buna, bot, gaita, cornamusa, xeremies, sac de gemecs... Si mesurem la popularitat d’una música per la quantitat de calés invertits en aparèixer als mitjans de comunicació i en ‘posicionar-se’ a les xarxes socials –se’n diu així, ara?–, la música tradicional no és gaire popular. Si prenem com indicador la varietat de denominacions que genera un instrument arreu dels pobles, o la quantitat de variants amb què una cançó es modifica i s’adapta a cada lloc, aleshores, amics, no hi ha color. La música tradicional és la més popular de totes.

 

Posicionem-nos. A mi, ja em perdonareu, la primera peça que va tocar Saeid Shanbehzadeh al seu concert de dissabte passat a la sala El Torín d'Olot em va sonar més moderna que tot el Sónar junt. L'actuació d'aquest simpàtic iranià, representant de la música que es fa a Buixehr, ciutat portuària a la vora del Golf Pèrsic, era un dels plats forts del Cornamusam, el festival internacional de cornamuses que es fa des del 1992 a la ciutat dels volcans adormits.

Després de la fantasiosa introducció del sacaire Shanbehzadeh, van aparèixer els seus dos companys de grup, un percussionista i un sonador de kamancheh els noms dels quals renuncio a escriure, i van desplegar una mostra de ritmes sofisticats i melodies encantadores. Van fer gala d'aquella manera de fer dels músics orientals, tan vivencial i desestressada, que sembla que t'agafin del coll i et treguin del temps. A la presentació, Joan Josep Mayans va explicar que el Cornamusam ha sigut internacional des del principi, però que mai no haguessin somiat en dur un músic asiàtic d'aquest calibre. Sigui com sigui, l'impacte del concert va ser tal que aquests dies camino pels carrers taral·lejant una cançó d'amor iraniana, "Hajiuni Choupi Chaki".