El bandautor cambrilenc Ivan Herzog presenta un segon àlbum, Disco de cristal (Halley Records, 2026), que conté els seus dos temes més populars en català, “Et prometo” i “Des de lluny”. Després de gravar Disco de oro (ONErpm, 2024) i de donar-se a conèixer gràcies a la viralitat de les xarxes, les noves cançons ajunten temàtiques que van de l’apatia a la intensitat artística cantant en primera persona.
El teu treball de debut es va titular 'Disco de oro', i ara aquest porta per nom 'Disco de cristal'. Tenen algun aspecte en comú?
Al principi tot era una broma i vaig voler jugar amb el títol. El primer àlbum volia que la gent l’anomenés “el disco de oro”, perquè em feia gràcia. I quan encara no havia sortit, ja estava preparant el següent. Només em faltava mesclar-lo i produir-lo millor... però em vaig adonar que quan llegia les lletres, de manera automàtica, em venien al cap les característiques pròpies del vidre, tant per la incandescència com pel fet que és un material que es pot ratllar més fàcilment. I el títol ja va sortir sol...
Has pensat que el tercer disc també vagi en aquesta línia?
Ha sortit la brometa, i per què no? Podria fer un disc de bossa nova que es tituli Disco de arena, o gravar un disc de rock que sigui el Disco de piedra.
Parlem de l’obertura, "De cristal". En aquest tema parles de la teva generació i de les contradiccions en què us trobeu sovint.
Tenia moltes ganes d’enfrontar-me a la gent que critica la nostra generació de cristall, perquè l’únic que fem és mirar de sobreviure. La lletra planteja conceptes, tant positius com negatius, sense condemnar ni lloar ningú en cap moment. Només parlo de conceptes, i la nostra generació som aquí al mig sobrevivint.
Després hi ha un bloc de cançons atributives com "Bicho raro" i "Flipao"... Parles en primera persona?
“Bicho raro” va sorgir de la manera com la gent ens menciona pejorativament a algunes persones. He conegut moltíssima gent increïble que intenta atenuar la manera de ser per encaixar en la societat, i quan intento conèixer-los millor, veig que tenen un munt d’arestes precioses que intenten llimar.
Tu també has hagut de llimar la teva personalitat?
Sí, musicalment em passa molt, sobretot abans que el meu producte ‘funcionés’. Em trobava que els productors volien simplificar les meves idees, quan jo les volia fer molt més grans. Em deien que eliminés acords, que així la meva música seria més fàcil i que el públic ho entendria millor. I jo em veia havent de rebaixar la meva personalitat per unes qüestions que em semblaven absurdes.
I després arriba l’antítesi per flipar-ho?
Sí, també soc aquest flipao, no me n’amago. Soc una persona intensa i cursi, i no vull dissimular-ho.
D’on surten cançons com "Orangután" i "Macaco"?
Van sortir totes soles, però encara no sé què em va agafar amb els micos! “Macaco” parla del cansament, de dir prou, i “Orangután” té una temàtica molt més profunda i interessant. Estem acostumats a pensar que el contrari de la felicitat sigui la tristesa, en canvi a mi m’afecta molt més l’apatia, perquè quan estic baix d’energia res no em motiva. Quan tinc ganes de sentir alguna cosa i demostrar que estic viu canto “Me he pillado los dedos y hasta me ha hecho ilusión”.
De ser un personatge apàtic a ser una persona flipada. Com has encabit tot això en un sol àlbum?
De manera orgànica. Si entra en el cap d’una persona i en les mateixes 24 hores, no em discutiré si també cap en un disc.
Creus que també cap dins el pensament del teu públic?
Crec en la meva música com un testimoni. Les cançons són fruit de l’escriptura automàtica, perquè em passen les coses que explico i canto. I si després algú s’hi sent identificat, meravellós.
També hi has inclòs una balada romàntica en català, "Et prometo". D’on sorgeix aquesta faceta?
Quan era més jove treballava amb el grup Portobello i aquesta balada la vaig escriure per a ells, però al final es va acabar convertint en un tema de sonoritat reggae. En realitat, jo l’havia parit per ser més romàntica i per reflectir la idea de parlar literalment del cor i del t’estimo. I al final vaig fer aquesta combinació cantant-la en català i trobant-li un punt més cursi. Estic molt orgullós d’aquesta cançó i em poso molt nerviós quan la canto.
Com la rep el teu públic espanyol?
És increïble! Fa un any, en un concert davant 1.200 persones a Madrid, la gent es va posar a cantar “Et prometo” en català. Senzillament, crec que el públic s’estima aquesta cançó com si fos seva, encara que la llengua no els sigui pròpia.
Se’t fa més natural cantar en català o en castellà?
Segurament en castellà, perquè hi tinc més tendència. De fet, el meu estil és semblant la música melòdica espanyola que he escoltat. Tot i això, varia segons la temàtica de la cançó, perquè si he de parlar com a “Et prometo”, em surt inevitablement en català.
L’altra cançó en català, "Des de lluny", és un segon capítol o una continuació d’aquesta balada?
Totalment! Volia fer-hi un apèndix, agafar les mateixes frases i donar-los una volta, perquè si ens hem estimat no deixarem de fer-ho perquè tinguem un nom diferent.












