‘Si volíeu escoltar / obriríeu la finestra. / Per esglaons de cançó / veritats pugen de pressa.’ Els versos de Salvador Espriu van donar títol al primer àlbum de Marina Rossell –Si volíeu escoltar (CBS, 1977)– i expliquen en bona part tota la seva carrera. Perquè si volíeu escoltar, trobaríeu que l’artista de la Gornal és una grandíssima intèrpret que canta amb el cor a la mà. Des de fa cinquanta anys, totes les seves cançons són pura emoció, proximitat total. Més que cantautora, és cantant. I més que cantant, podríem dir que és cantora, en el mateix sentit amb què Mercedes Sosa reivindicava aquest terme: una veu que fa de mèdium per dur fins al poble les seves cançons. Des d’aquesta perspectiva, tot el seu repertori ressona perfectament rodó i coherent. Com Édith Piaf.



Als escenaris, Rossell va arrencar com a telonera dels pioners de la Nova Cançó. Als estudis, amb un disc elegant, col·lectiu i divulgatiu, Llegendes de Catalunya (Edigsa, 1975), amb lletra de Jaume Picas, música d’Antoni Ros Marbà i les veus de Guillermina Motta i Miquel Cors, a més de la seva. I al llarg de tota la seva discografia, tot i ser una de les veus més singulars, característiques i reconeixibles de l’escena catalana, no ha deixat d’alimentar un esperit popular i compartit.



Des dels seus primers treballs ja es va mostrar com una artista que bevia indistintament i alhora de la cançó d’autor i del repertori tradicional, sempre des d’una perspectiva catalanista, progressista i feminista. Barca del temps (CBS, 1985), publicat al bell mig d’una dècada que ben mirada no va ser tan desastrosa, és el clàssic que culmina els seus primers anys. I des d’aleshores no ha deixat de singlar. Sempre més lluny i sempre cap a casa, com propugnava el poeta Konstandinos Kavafis. Amb bons companys de viatge –Lluís Llach, Josep Tero, Manzanita, Maurici Villavecchia, Eduard Iniesta, Xavi Lloses, Paco Ibáñez, Georges Moustaki...–, ha nedat atansant dues costes. D’una banda, ha restituït himnes majúsculs netejant-los de capes de prejudicis i anquilosament, instal·lant-los en un registre perfectament modern: sardanes tremendes com “La Santa Espina” i “Per tu ploro” i, per descomptat, “La gavina”, havanera escrita per Frederic Sirés el 1924. De l’altra, ha fet un crit de llum invocant velles tonades de combat i resistència, himnes populars i necessaris. Perquè aquest món en què la foscor torna a campar arreu, malauradament, li dona la raó.