Després de dos anys de feina, el cantautor de Sant Esteve de Palautordera Miquel Lloret ‘Poggioli’ presenta l’àlbum Com ho fèiem abans (Delirics, 2026), amb la col·laboració de Lluc, Xicu, Meri Prata o Galgo Lento, que ha fet la producció amb Gela. En parlem amb ell.



Com sorgeix ‘Com ho fèiem abans’?
Jo vinc de fer molta feina, musicalment parlant. Vaig començar amb el grup Massaviu fa uns anys i en solitari he tret dos discos en dos anys i diversos senzills a banda. Però també m’agrada innovar, provar coses noves i aprendre dels treballs que faig. Volia fer un projecte gran que estigués un temps llarg preparant, un disc llarg que tingués un concepte molt marcat, moltes cançons, i que aquestes passessin per diferents productors, a més d’incloure diverses col·laboracions. Així que em vaig proposar fer això, i que musicalment em resultés un repte.
 
El títol, que també duu una de les cançons, és un clam per què la gent no s’allunyi tant dels seus orígens musicals per fer el que fa tothom?
En realitat el disc és una càpsula per al meu jo del futur, perquè d’aquí a uns anys pugui escoltar i recordar com era la meva vida i quina música feia el 2026. No està pensat com una mirada al passat sinó al futur, i per sentir-me orgullós d’haver estat fidel al meu estil. Crec que, si els artistes seguim les modes, d’aquí a uns anys ens farà vergonya escoltar la nostra pròpia música.
 

Has comentat que t’agrada aprendre amb cada disc que fas. Què t’ha aportat ‘Com ho fèiem abans’?
Quan era adolescent, rapejava molt amb els meus amics. Sempre m’ha agradat això del rap freestyle, i crec que musicalment he trobat un lloc entre el rap i el cant en el meu projecte. Però mai m’havia posat a rapejar professionalment, i vaig pensar que aquest disc era una bona oportunitat per estudiar bé aquest gènere. He escoltat mot rap durant aquest temps, i he rebuscat tota la part tècnica que hi ha darrere per afrontar el repte. L’altra cosa que he après, ha sigut la paciència. El disc el vaig començar amb en Galgo Lento, i després es va unir en Marc Gelabert ‘Gela’ (Iglú), i va suposar un gran aprenentatge poder treballar tots els temes tècnics, sobre estructures, amb ells. He fet molta autocrítica també, i m’he dit que no hi havia pressa per treure el disc, que ningú estava esperant res. Aquest crec que és l’avantatge principal de no ser ningú.
 
Parlant de rap, el disc inclou un 'freestyle', “Santesteve freestyle”. Per què posar un tema així?
Sense voler ser extremadament nostàlgic, sí que és veritat que el concepte d'aquest disc és tot el meu camí i la meva relació amb la música. Jo soc de Sant Esteve de Palautordera, i al poble, com comentava abans, havíem començat a escoltar rap amb els amics, i això ens havia portat a rapejar junts. Així que vaig pensar que la millor manera de representar aquesta part de la meva vida, era fer un freestyle homenatjant el meu poble. Estrictament parlant, no és un freestyle, perquè vam quedar per anar a l’estudi, i ja dúiem escrites les barres, però representa tota aquesta estètica que ha format part de la meva vida i, a més, hi col·laboren dos amics de tota la vida amb qui rapejava aleshores.
 

En canvi, a la “Sintonia” te’n vas més cap al pop, i al disc també hi ha temes més experimentals, amb punts més electrònics. Ets una barreja de molts ingredients?
Els gèneres són un tipus de llenguatge, perquè canvien segons què vull dir i m’ajuden a expressar el que tinc a dins. Per exemple, sempre he fet música trista o nostàlgica, però ara estic en un millor moment, de més actitud, i per això he apostat pel rap, que m’aporta un nivell més alt d’autoestima. Sempre he intentat fer servir els gèneres musicals en relació amb el que vull dir.
 
El disc inclou una col·laboració amb Lluc, “Xecs”, però no és la primera que feu.
En Lluc és del mateix poble que jo, i quan vam començar amb el projecte Massaviu, vam treballar junts en la producció dels seus temes. És un dels primers artistes amb qui vam confiar, i fa molts anys que treballo amb ell. A més de fer música junts, també és molt amic meu, i ara mateix estem compartint pis a Barcelona. Per això, sempre ha sigut natural en nosaltres fer música junts, i de totes les cançons que tenia, vaig pensar que a “Xecs” hi encaixava molt bé.
 
Però aquesta connexió musical no només és amb Lluc; teniu una xarxa amb Vittara, Galgo Lento, Gela, Xicu o Jovedry. És un grup d’amics o d’artistes amb qui treballar?
Per mi la música, i l’art en general, sempre ha sigut molt comunitària. Amb tots ells tenim projectes molt diferents, però tenim una mentalitat tant amb el nostre projecte com amb la música en general, molt similar. Així que acabem orbitant molt els uns al voltant dels altres, i això acaba convertint-se en col·laboracions i en compartir escenaris. Però no només és musical, hi ha una amistat real darrere, hi ha una connexió, i això es reflecteix en aquest disc, que és molt col·laboratiu, però tot amb gent amb qui m’hi entenc molt.
 

A “No em poden” fas una crítica a la indústria musical. Per què?
El repertori del disc és un balanç entre l’amor i la violència, i aquest tema és el gran exemple de la segona. La lletra va sorgir de la meva frustració artística en veure molts Tik Toks d’artistes i inevitablement comparar-me amb ells. Això m’ha fet veure que a Catalunya el que funciona en el mainstream és la música de revetlla, i com la major part del públic ho valora com un art inferior, com si la música fos un divertiment i res seriós. I aquest és un problema estructural que serà molt difícil d’arreglar.
 
Aleshores, el que falta a l'escena o a la indústria és més diversitat estilística.
Més enllà dels problemes que pugui tenir la indústria musical, hem de ser conscients, per sobre de tot, que nosaltres parlem i cantem en una llengua oprimida. Estem sota les ordres d’un país que no és el nostre i no tenim els pressupostos culturals que té Espanya, o França o qualsevol altre estat gegant. Llavors, no només estem lluitant per fer-nos un lloc dins d’una indústria musical molt petita, també lluitem per poder cantar en la nostra llengua.
 
Al disc menciones diverses vegades el català i la seva importància. Tens clar que el teu projecte només pot ser en català?
Considero que l'art i la cultura són molt importants per al desenvolupament d'una societat i de les persones com a individus. La música, i també el cinema, m’han acompanyat des de sempre i formen part de la meva vida, han afectat la meva personalitat i com jo em sento i veig el món. Per altra banda, la llengua és essencial a l’hora d’estructurar la manera en què pensem i com ens sentim. Per això la reivindico en un lloc tan important com la meva música. Però no ho faig com un acte polític, encara que ho acabi sent. Simplement, ho faig perquè és la meva llengua i ja està.