L'eivissenca Lara Magrinyà i la ganxona Anna Sala són L'arannà, dues pianistes formades a l'Esmuc que van fer un gir a la seva carrera i van formar un duet d'experimentació creativa que ha cridat l'atenció del públic i la crítica. Amb el primer disc, La salamandra (Blau Atzavara, 2024), van donar nova vida als contes de Mercè Rodoreda. I ara amb Turmarí (Bankrobber, 2026) proposen revisar totes les Eivisses del segle XXI, des del turisme de masses fins a la festa infinita, la desigualtat i el luxe, i la que sobreviu, esmena, resisteix i canta en la tradició i la llengua de l'illa. L'àlbum veurà finalment la llum aquest divendres 30 d'octubre i la presentació en directe serà la setmana vinent, el divendres 7 de novembre a l'Auditori de Barcelona. 


 

TOTES LES EVISSES DE L'ILLA

'Eivissa ja no és Eivissa, / a Eivissa tot ha mudat’, cantava l’històric grup local Uc pels volts del 1998. Quasi trenta anys després, la transformació de la Pitiüsa major és fins i tot més radical pel turisme de masses, les exhibicions del luxe més indecent, nòmades internacionals que cerquen experiències de neoxamanisme i megadiscoteques, crisi ecològica i habitacional, substitució lingüística, desigualtats socials, tradicions ancestrals, paisatges encara bellíssims, refugi d’inteŀlectuals, artistes i pàries de tot el planeta, i un intens laboratori de creativitat. Per als poetes espanyols Rafael Alberti i María Teresa León, l’illa va ser on va créixer el seu amor aquell fatal estiu del 1936, i el filòsof jueu i marxista alemany Walter Benjamin hi va provar de trobar la pau mentre fugia de l’ascens del nazisme.

El pintor hongarès Elmyr de Hory s’hi amagava mentre falsificava obres d’art que acabaven penjades a parets dels museus més importants d’Europa, i l’arquitecte barceloní Josep Lluís Sert s’hi va inspirar per dissenyar els edificis del Campus de Harvard als anys seixanta. Al grup anglès Pink Floyd li va servir per compondre More (Columbia, 1969), banda sonora de la pel·lícula homònima, dirigida per Barbet Schroeder i rodada a l’illa, i va ser a Amnesia, la discoteca fundada pel filòsof madrileny Antonio Escohotado i temple de la cultura hippy de joves adinerats, que a final de la dècada dels vuitanta van néixer el balearic beat i l’acid house, que es faria mundialment famós.

Tot això i molt més és Eivissa, si és que hi ha una sola Eivissa o ho ha estat mai, sovint amagada sota la marca Ibiza del capitalisme global, la que cada any atrau milers i milers de turistes i jet set internacional cercant-hi platges precioses, festa sense límits i posts d’Instagram amb postes de sol i l’ampolla de vi més cara que es poden pagar. Tota aquesta complexitat i la multiplicitat d’Eivisses és la que intenten mostrar Anna Sala i Lara Magrinyà, és a dir, L’arannà, al seu segon disc, Turmarí, un treball que revisita la tradició musical folk eivissenca des de l’actualitat, l’electrònica i l’eclecticisme.


“És un disc ben estrany, en realitat –comenta Magrinyà–. Hem intentat fer una cosa que sigui molt nostra, feta des de la nostra perspectiva i amb les nostres eines. Crec que és difícil de posar-li una categoria. Òbviament, hi ha la qüestió de l’arrel, el cant redoblat i els sistemes tradicionals, però després hi ha estils molt diferents. És un treball molt divers, perquè també hi ha cançons que podrien formar part d’un disc de pop, de rock o de boleros.”

La comprensió de la diversitat d’experiències que presenta l’Eivissa actual és l’origen del disc: “Hi ha una Eivissa que engloba totes les Eivisses –diu la pianista i cantant–, perquè quan intentem estirar la corda hi ha moltíssimes capes. És a dir, tothom coneix Ibiza, no?”. I contesta Sala: “Sí, sempre pensem que les dues Eivisses, la que encara coneix el ball pagès i canta cant redoblat, i la Ibiza discotequera, van en paraŀlel i no s’arriben a tocar mai. Doncs d’alguna manera, amb el disc volem aconseguir que dialoguin aquests dos mons. Fer que es trobin els Tur i els Marí –dos llinatges eivissencs molt comuns– amb els que no ho són”.
 

OBSERVAR L'ILLA D'EIVISSA

La composició i gravació del disc ha suposat per al duet la descoberta d’una de les dues Eivisses, la que manté viva la llengua i la tradició, encoberta i sovint coŀlapsada sota la marca global vinculada a les nits sense fi de drogues i discoteques. Amb tot, ni Lara Magrinyà, nascuda a l’illa però de pares vinguts de fora, ni Anna Sala, de Sant Feliu de Guíxols, pertanyen ni als Tur ni als Marí que evoca el títol del disc. “Tota la història i la importància del cant redoblat me l’han fet descobrir tant la Lara com la meva mare, que sempre està al dia de tot –confessa Sala–. Quan em va ensenyar el catàleg sonor que havia recollit i enregistrat a la mateixa illa Alan Lomax, als anys cinquanta, i després em va portar a veure unes caramelles, vaig flipar.”

Les caramelles eivissenques són una de les formes d’interpretació dels goigs més antigues dels Països Catalans. Es canten per Nadal i per Pasqua, amb el característic ‘redoblat’, un iodle com a forma de cant que es practica al final de cada vers apariat en tots els gèneres vocals pitiüsos. És una expressió que no es pot trobar a cap altre indret de la Mediterrània occidental. L’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax (1915–2002), per encàrrec del segell Columbia Records, va dur a terme un interessantíssim treball de camp i d’enregistraments a Eivissa durant l’estiu de l’any 1952. Entre molts altres documents, va documentar i gravar unes mostres exceŀlents de caramelles amb aquest típic cant redoblat.


Tot i la seva extrema singularitat, la complexa realitat social de l’illa pitiüsa –i les seves múltiples capes– fa que per a molta de gent que hi viu aquest tipus de música tradicional i ancestral sigui ben desconeguda, especialment si no duen el llinatge dels Turs i els Marins ni pertanyen al grup d’eivissencs que prové de tantes generacions enrere. Magrinyà, per exemple, tot i haver nascut a Vila –el nom popular que rep la capital d’Eivissa–, no en sabia res fins que un professor del Conservatori on estudiava ho va comentar un dia a classe: “Jo no havia sentit a parlar mai de les caramelles. I després el professor em va dir: però del cant redoblat, sí, no? I no, tampoc sabia què era cant redoblat. És molt fort!”.

Ara, en canvi, totes dues han sentit la necessitat de tornar a posar en circulació aquesta tradició illenca, com una forma de mostrar una altra Eivissa que un dia va existir i que encara resisteix: “Hi ha algun tema en què directament hem rescatat una lletra del cançoner antic. Segurament forma part d’una narrativa que en altres moments havia estat perfectament vigent i que, en canvi, avui dia estic segura que hi ha moltíssima gent d’Eivissa que no sap ni que forma part del repertori. Amb aquest disc, L’arannà hem volgut mostrar la música tradicional que hi havia a Eivissa, però ho hem plantejat des de la nostra mirada particular”, afirma Lara Magrinyà, que fins i tot admet que ni tan sols parlava en català abans de descobrir tota aquesta tradició de l’illa que la va veure néixer. “Simplement vam topar amb tota l’herència popular d’Eivissa i sobretot amb el cant redoblat, i ens va interessar moltíssim”, afegeix Anna Sala.

L’arannà fa la seva descoberta i reivindicació des de l’actualitat i des de l’experiència acumulada de l’Eivissa del segle XXI, que no és l’ancestral tan mitificada moltes vegades, ni la que va conèixer Lomax el 1952, ni aquella de la qual parlava Uc el 1998. Sala i Magrinyà canten i adapten el cançoner tradicional, però també hi incorporen les problemàtiques socials que es deriven del model de colonització turística que ha convertit l’illa en un referent mundial de l’hedonisme, l’elitisme, la desigualtat i la degradació ecològica.

“Hi ha cançons en què parlem directament de la desigualtat d’una illa on hi ha grans contrastos –detalla Lara Magrinyà–, amb lletres que són de denúncia, com ‘Tanta mar per tan poca illa’. Com pot ser que tinguem les viŀles més luxoses del món i al costat hi hagi un assentament de barraques de la gent que treballa perquè funcioni una màquina turística tan bèstia?” També hi ha, per exemple, una cançó sobre la sargantana de les Pitiüses (“Podarcis Pityusensis”), i com desapareixen aquest tipus de rèptils endèmics. “Si el naturalista anglès Charles Darwin hagués desembarcat a Eivissa en lloc de les Galápagos hauria arribat a les mateixes conclusions, perquè té un valor biològic molt important a causa del seu aïllament. L’illa està quedant soterrada per tot l’imaginari paradisíac que s’ha venut. Per a molta gent l’illa és un miratge, perquè la realitat és molt diferent”, conclou.


“A més hi ha tota aquesta part de la música tecno discotequera i de la festa, que ens mirem amb certa gràcia –puntualitza Anna Sala–. Tenim la cançó ‘Eren pesants, els gots’, que directament està feta amb una base tecno, ja sigui com a denúncia o com a referència, perquè és una altra realitat que també té la seva història i el seu valor. Cal protestar pel problema de habitatge, tot el que faci falta, per la llengua i per la Podarcis, però no per la música electrònica.” Per a Magrinyà, és obvi que l’electrònica de ball “és una cultura que també està associada amb aquesta altra Eivissa”, i com a tal, al 2026, cal integrar-la i posar-la en valor des de l’esmena al model Ibiza que s’ha implantat: “Hem intentat posar-nos en aquesta pell amb diferents ulleres, i hem arribat a la conclusió que volem mostrar l’Eivissa que existeix ara mateix”.

RESSONAR LA TRADICIÓ

Fa vint anys, el grup Ressonadors, impulsat per Joan Barbé i Omar Gisbert, va irrompre en l’escena musical catalana des d’Eivissa per reactualitzar el llegat d’Uc i del folk pitiús en versió pop i rock. I aquesta mateixa idea d’actualització de la tradició és la que, dues dècades i unes quantes generacions després, s’entreveu al disc Turmarí. “La veritat és que al nostre disc el joc amb la música electrònica hi té molta presència, perquè és un llenguatge absolutament estès. Però, en el seu moment, Ressonadors va fer el mateix agafant estils diversos i incorporant al projecte artistes que els donaven un color diferent”, comenta la pianista, cantant i compositora evissenca, i hi afegeix: “En el nostre cas, som com dones orquestra que ho hem fet tot des de la nostra imaginació i hem produït el cent per cent de les cançons. Algunes canvien força quan les toquem en directe, però al final és un ressò que va d’acord amb l’actualitat”. La pianista, cantant i compositora ganxona va més enllà: “La principal diferència és que nosaltres centrem gran part de la nostra feina en l’experimentació i, en canvi, Ressonadors va agafar les tonades i les va portar a la seva sonoritat pop-rock per fer-les més modernes i actuals, tal com ho segueixen sent. Crec que L’arannà volem fer un pas més en la renovació sonora, de manera que cada cançó agafa una direcció diferent”.

Aquest tipus d’experimentació, que combina folk i modernitat –no només electrònica–, ha configurat una escena pròpia i distintiva dins la música catalana. Arreu dels Països Catalans han aparegut nous projectes sobretot de dones joves que reinventen o aprofiten la tradició per cercar nous sons, nous llenguatges i nous temes, que parlen del relleu generacional o la crisi ecològica, així com dels conflictes de l’habitatge, la llengua o la massificació turística. Des de les més veteranes Maria Arnal o Joana Gomila fins a Marala –ja dissoltes– passant per Tarta Relena, Magalí Sare, Anna Ferrer, La Maria, Alidé Sans, Mar Grimalt, Júlia Colom, Maria Hein, Alosa, Laia Vallès o Pitxorines, formen una consteŀlació de projectes liderats o integrats per artistes femenines que fan ressonar la tradició des de la rabiosa actualitat que viuen, com a joves i com a dones, arreu del país. I en aquesta geografia encara hi faltava Eivissa.

“Formem part d’aquesta escena –admet Sala–, però no ho hem anat a buscar. És cert que és impossible que sigui una casualitat perquè nosaltres al capdavall vivim on vivim i escoltem el que escoltem, i és evident que hem tingut una vinculació amb Tarta Relena o Marala.” Per la seva banda, Lara Magrinyà anota que explorar no ha estat una decisió que hagin pres de manera prèvia, sinó que ha estat part del procés de formació i creació de la seva proposta artística: “Com que havíem acabat els estudis de piano clàssic a l’Esmuc, el fet d’haver de decidir a què volíem dedicar-nos ens va obligar a centrar-nos en algun projecte que ens interessàs per intentar esprémer al màxim la idea. La intenció, com hem dit, ha estat estirar un fil que ens ha interessat moltíssim”, reflexiona.

L’arannà es va donar a conèixer fa un parell d’anys amb el disc La salamandra, excepcionalment original, inspirat en els contes de Mercè Rodoreda. Res a veure amb l’exploració sobre Eivissa i la seva tradició que proposen ara amb Turmarí. “No tenim ni idea del que vendrà més endavant. No es pot saber ara mateix i ja estic preocupada”, fa broma Magrinyà. El que tenen clar és que serà una nova mostra d’originalitat, mescla i experimentació, marca de la casa: “Turmarí és un disc de folk, però també hi ha molts elements que no ho semblen. Per a nosaltres, la gràcia és intentar descatalogar la música d’arrel. No per res, sinó perquè ens surt així”, conclou de manera definitiva i reveladora Lara Magrinyà.