Aquest 5 de gener ha mort Antonio Samuel Rodríguez (Sevilla, 1952), més conegut entre els amants de la música popular com a Antoñito Smash. Va ser un dels principals pioners de la fèrtil tradició del rock andalús amb arrels. El recordem amb l'entrevista que li va fer fa poc més d'un any Juan Miguel Morales.   

Antoñito Smash Foto: Juan Miguel Morales

Vas començar amb 15 anyets amb Smash. Quina banda! Com hi vas anar a parar?
Bé, recordo que abans ja duïa un temps tocant amb un grup anterior a Smash que es deia Foren Dhaf, i en aquell grup estàvem Julio Matito, que després també seria baixista d’Smash; un cantant que es diu Carlos, el guitarrista Miguel Lobato i jo. Aleshores solíem tocar per Sevilla, pels locals que funcionaven per als grups. I hi havia un lloc que era el Club Yeyé, on tocàvem a vegades. I en un racó a baix de l’escenari vèiem una persona molt seriosa que ens observava, vestida de negre, amb els cabells una mica a l’estil Small Faces, que no era que anés a l’estil Small Faces, sinó que estava fent la mili. Vam veure aquell paio un parell de cops i ens resultava curiós. Venia, s’estava una estona escoltant els Foren Dhaf i marxava. Resulta que aquell paio era Gualberto.

I com continua la història?
Una de les vegades que estava allà al Club Yeyé va quedar-se fins el final de l’actuació. I en baixar de l’escenari vam saludar-nos. No recordo exactament com va anar, però aquell dia vam estar xerrant. Coincidíem molt en els gustos musicals, i en aquell temps entre músics parlàvem de música més que res. Ens va invitar un dia a assajar junts una estona. Ens vam divertir, vam repetir i aleshores Gualberto ens va proposar de fer un grup. Ell comptava amb una persona que podia fer-se càrrec dels instruments, i també amb una espècie de mànager, Gonzalo García Pelayo. Teníem bon feeling entre nosaltres. Jo aleshores tenia 15 anys, quasi 16.

I fèieu música garatgera, música que tampoc no s’estava tocant per aquí en aquell moment, oi? Al menys no al nivell en què ho feieu vosaltres.
Potser sí que hi havia un fenòmen a Catalunya i a Sevilla. Diguem que era dins d’un rock experimental i de psicodèlia. Aleshores aquí a Sevilla hi havia una base americana molt a prop, la de Rota, per on entraven molts discos inèdits a l’Estat Espanyol. I molts d’aquells discos arribaven al nostre germà Gualberto a través de Gonzalo García Pelayo, que tenia un club i també tenia amistat amb gent de la base de Rota. En aquell club solíem escoltar música que s’estava fent fora. Suposo que un dels llocs de l’Estat Espanyol on es va començar a escoltar abans que en altres aquest tipus de música va ser Sevilla, per això de la bases americanes. També hi havia algun programa de ràdio interessant, com el de Joaquín Salvador, que era un locutor força estimat entre els músics perquè era un melòman molt potent. Al seu programa de ràdio també posava música inèdita, que suposo que li arribava a través dels americans.

L’any 1978, quan pràcticament Smash havia desaparegut, vau llançar aquell disc amb Manuel Molina que és una referència: Vanguardia y pureza del flamenco (Chapa Discos, 1978, compartit amb Agujetas i Manolo Sanlúcar). Quan surt aquest disc ja hi ha Triana –que ha publicat El patio (Fonomusic, 1975)–, ja hi ha Lole y Manuel –que ha fet Nuevo día (Movieplay, 1975)–, i s’acaba de publicar Veneno (CBS, 1977)…
Sí, però abans ja havíem anat avançant coses d’aquell disc, com per exemple el senzill del “El garrotín”, i altres coses que havíem anat fent amb Manuel Molina. Vanguardia y pureza del flamenco va ser en realitat com una recopilació de coses que havíem anat fet. De fet, quan va sortir el disc Smash ja no existia. Per això et dic que era anterior a Triana i a Lole y Manuel. Manuel Molina va crear Lole y Manuel després de Smash. Aquest disc tenia dues cares molt contrastades: la nostra, més avantguardista, i l’altra, amb Agujetas acompanyat a la guitarra per Manolo Sanlúcar.

Antoñito Smash Foto: Juan Miguel Morales

Al cap d’un temps es va començar a parlar del Rock Andalús. Tu has fet una carrera llarga en solitari però també has participat a projectes referents com el de Pata Negra i altres. Què en penses, d’aquesta etiqueta?
Al Rock Andalús hi posaria Alameda, Triana, Medina Azahara, una sèrie de grups. Era interessant, cada grup tenia el seu so personal. Triana sona a Triana, Alameda sona a Alameda. I bé, d’allà se’n deriven una sèrie de grups com Medina Azahara i tal. Pero Smash... Jo crec que estava més en el pla del rock experimental i progressiu. Vam ser prou curiosos a l’hora de fer una fusió amb Manuel Molina i el seu bagatge flamenc.

Tant Smash com Lole y Manuel li deuen molt a Ricardo Pachón.
I tant. De tot això fa molt de temps. Deixa que faci memòria. Crec que Julio Matito –guitarrista d’Smash – i Pachón tenien amistat, i en Ricardo coneixia a Manuel Molina. Vam quedar en veure’ns tots un dia i allà va sorgir una espècia d’esperit inquiet com per poder crear alguna cosa a nivell experimental. I com que en Ricardo coneixia a Oriol Regàs –promotor cultural barceloní– i aleshores la cosa va anar creixent, I vam quedar en gravar amb Alain Milhaud com a productor. De manera que la cosa en aquest aspecte es va posar seriosa. Després, nosaltres no coincidíem amb les intencions comercials que tenien ells. Ni nosaltres, la part rockera, ni en Manuel, que era un artista d’un caràcter molt inquiet. Tots coincidíem en què havia de tenir més pes l’interès artístic que el merament comercial, saps? No ens feia gràcia que es comerciés amb el que nosaltres fèiem.

Com vau gravar “El garrotín”?
Va ser com un experiment que va sorgir a un assaig. Estava Alain Milhaud, Ricardo Pachón, i va sorgir allò. Recordo que la part en anglès va ser una composició de Julio Matito. Assajant i experimentant, vam arribar allà, i va tenir un resultat comercial positiu. El que passa és que després la casa de discos pretenia que seguíssim fent coses iguals a “El garrotín”. I nosaltres allà ja no estàvem conformes.

Què volíeu fer vosaltres?
Nosaltres preteníem seguir-li donant corda a la imaginació i oferir coses noves on prevalgués el sentiment i la cosa purament artística. Fins que ja vam començar a no estar els uns amb els altres i vam acabar per separar-nos.

Per Smash també va passar tot un personatge de la Sevilla més inquieta, Silvio, com el definiries?
Un personatge que ha quedat mític per a tothom, com un dels grups que va tenir (Barra libre) tenia barra lliure allà on anés. Va tocar en una època amb Smash i després jo vaig tocar amb ell a Luzbel. Era un artista d'escenari total, molt enginyós i amb molt sentit de l'humor. Va començar amb la bateria, quan jo era molt jovenet i encara no el coneixia ja anava a veure'l. I després, com vaig riure amb ell! A més de músic, era un gran animador. Recordo quan anava amb les seves congues amb rodes passejant-se entre el públic.

Després d’Smash, amb Manuel ‘Imán’ Rodríguez formeu Goma i feu un LP fabulós: 14 de abril (Movieplay, 1975).
I tant! Inclús en vam fer una nova versió recent, d’aquest disc: 14 de abril. Manuel Imán Revisited (Gong, 2022). Aquesta revisió va ser una idea de Manuel Imán. Va proposar tornar a fer el disc per tornar a posar-lo en circulació. No som els Goma del principi, però hi col·laborem el saxofonista, Pepe Sánchez, i jo. La primera cara és més fidel a l’original, i la segona és amb altres músics més joves. Va ser una producció de Manuel Yáñez, i a mi em em va semblar interessant. A una cara toco la bateria jo i a l’altra està Marcos Gamero.

Antoñito Smash Foto: Juan Miguel Morales

Què et sembla l’escena sevillana del rock actualment? Hi ha bandes interessants?
La veritat és que avui dia estic com molt centrat en el que faig. I només surto per coses molt puntuals, per assajar, per treballar… Però fa temps que no em barrejo amb l’ambient. Vaig poc als llocs on es reuneix la gent, però segur que hi seguirà havent músics interessants. Hi ha un noi que es diu Daniel Escortell, que toca el baix amb el grup Glazz i fa una fusió molt interessant.

I no deixes de penjar noves composicions i discos.
El que faig és que un cop tinc el disc acabat, el segell de Madrid Rock CD me’l distribueixen a les plataformes digitals, i si l’he de treure en físic també acostumo a fer-ho amb ells. Normalment vaig jugant, presentant temes, veig com funcionen, deixo que passi un temps… El disc que faré ara – Viéndolas venir (5 Lunas, 2025)– és elèctric, i pràcticament hi he tocat tots els instruments. A “Entrañas”, per exemple, hi he tocat bateria, piano, sintetitzadors, baix, guitarres elèctriques i veus.

Com descriuries la música que estàs fent ara?
És difícil. El concepte de rock és molt ampli. Quan vaig començar, de la música que ens arribava de fora nosaltres consideràvem que era rock tant Jimi Hendrix com Simon & Garfunkel, els Everly Brothers, els Doors… en aquella època la imaginació estava a flor de pell. Hi havia inspiració, molta inspiració. Però els Kinks i els Doors són coses molt diferents, tot i que estiguin dins d’una mateixa moguda del rock. Jimi Hendrix i els Hollies, o els Beatles i els Rolling Stones, són coses diferents. I els Who, que acollonen, serien tota una altra cosa. Però tots junts conformen una època màgica i una forma d’expressió universal. Per això, jo vinc una mica d’aquí. Com t’ho diria? Jo estic dins del rock. Quan es parla de Rock Andalús, o de Rock Gallec… Jo considero el rock una expressió universal, no a la frontera. És el que es desprenia de part del missatge d’aquest tipus de rock del que estem parlant. Això és el que jo captava, inclús en moltes lletres.

Què creus que es volia amb el rock?
Diguem que hi havia una certa ingenuïtat en voler canviar un món que penso que no canviarà mai. Aquest món és el que és i cadascú som el que som. De manera misteriosa, tu tens una condició, jo en tinc un altra i aquell d’allà una altra… i difícilment tu pots expressar-te i tenir influència en altres perquè t’escoltin per a bé. Però ho provem.

Home, a molta gent la cultura diguem que ens ha salvat la vida. Sobretot a molta gent de la classe obrera, la música ens ha ajudat molt.
Sí, exactament. I amb tot el que està passant ara mateix és important. Tampoc no és res que no hagi succeït a través dels anys i dels segles. El que passa és que ara hi ha més informació, però estem com repetint cicles de fa cent anys. Estem veient com torna el racisme. Quan aquest tipus de música va sorgir, Chuck Berry, Elvis Presley, els Beatles, al final el que transmeten, al menys a mi, és llibertat. A l’hora de crear i a l’hora de fer. Sense que t’hagin d’etiquetar de cap manera. Amb Smash, volíem treballar amb llibertat i amb certa coherència, i seguir en la fusió amb el flamenc. Amb Manuel Molina coincidíem en això. En Manuel era un artista de molt de pes, molt autèntic. Ell també tenia aquest sentit de no voler veure’s reduït ni limitat. I al cap dels anys, jo he procurat seguir així.

És cert que Santiago Auserón va animar-te a emprendre una trajectòria en solitari?
Això va ser en una gira que estàven fent junts Kiko Veneno, que presentava Échate un cantecito (Ariola, 1992), i Santiago Auserón, que havia deixat enrera Radio Futura i tot just engegava el projecte de Juan Perro. I jo anava de bateria. També hi eren Luís Auserón, Raimundo Amador... Estàvem cada nit tocant dues hores i escaig tots junts. I allà va ser quan em va animar a fer-ho. Quan assajàvem a vegades jo cantava lletres meves en anglès. I Santiago Auserón em deia: "M'agrada molt el que fas, però ho podries fer en castellà". I amb el temps he anat fent les meves lletres, i acostumant-me a treballar amb mi mateix. Però a l'últim disc n'hi ha una feta amb la col·laboració de Kiko Veneno. Quin lletrista, en Kiko!

En quin moment comences la teva carrera en solitari?
Crec que cap al 2000. El 2001 va sortir el meu primer disc, Jardín secreto (La Huella Sonora, 2001),
amb algunes lletres d'en Santiago. Ell em va recolçar molt amb aquell disc, i de fet el vaig treure amb el seu segell. Des d'aleshores he fet quatre discos i ara estic presentant el cinquè, Viéndolas venir .

Que diferencia el teu treball actual del que has anat fent anteriorment amb els grups?
D'entrada, que últimament ho estic fent tot, la producció, la composició, també toco diversos instruments... fins i tot n'hi ha que les toco tots. Però en un sentit més profund, ara tinc una experiència adquirida amb els anys i em puc deixar endur pel que m'arriba al cor. Escolto molta música i molt diferent. Tinc una influència bastant potent de la música que movia el món quan jo vaig començar, però després he seguit escoltant i escoltant...

Antoñito Smash va mantenir-se actiu fins al final. El 2 de gener, va donar la benvinguda al 2026 participant en l'homenatge al guitarrista Pedro García Mauricio, a la sala Even de Sevilla.

Navega per les etiquetes

Rock andalúsAntoñito Smash

FEU EL VOSTRE COMENTARI