El 16 d'abril passat, Alba Careta i Henrio van posar el punt i final a Udolç. Van oferir per darrera vegada el seu concert al voltant de les cançons de bressol, amb alguns convidats especials i amb emoció continguda, després de tres anys de presentacions, en el que ha sigut la tercera producció del Càntut.   

Tots els participants al darrer concert d'Udolç Foto: Alter Sinergies 

… Qui sap els somnis, on viatgen? Ni quin ball balla, l’esperit? S’ho pregunta Enric Casasses al poema “De nit”, escrit al llibre El nus la flor (Edicions Poncianes) i dit al disc Udolç (Segell Microscopi, 2023), entre sorollets de capsa de música. El poeta l’havia de recitar també aquest passat 16 d’abril al CAT, en el darrer vals i els darrers udols d’Alba Careta i Henrio i el tercer home –Santi Careta–, el punt i final a la tercera producció del Càntut, especialment passejada pels escenaris i exitosa.

Casasses no hi va poder ser per motius de salut, però sí que van ser benvinguts i van passar, passar, els dos duos protagonistes dels dos muntatges anteriors del Càntut: Paula Grande i Anna Ferrer, que van recuperar “La mare” del disc Vega (Bankrobber, 2020), i Carles Belda i Sanjosex, que van oferir una versió extremidora de “La dida”, de la qual ja n’havien versionat una altra variant al disc Càntut (Bankrobber, 2016), així com la tendra "Flors de baladre", dels primers Uc. Tampoc no hi van faltar Griselda Juncà i Tomeu Amer, d’Hotel iocandi, que van posar la nota de circ i la direcció escènica en una tarda especialment ensomiadora.

Alba Careta (veu i trompeta), Henrio (veu i guitarra) i Santi Careta (guitarres) han pouat en les cançons de bressol tradicionals gravades pels néts als iaios i guardades a l’arxiu del Càntut, les han treballades i les han fet rodar per carreteres i teatres. I amb això, igual que abans Anna Ferrer amb Paula Grande i Belda i Sanjosex, han donat sentit al comentari de l'insigne Jaume Arnella, quan va dir nosequan a nosequí que totes aquestes velles tonades no serveixen de res si no es tornen a cantar ara i aquí.

En el cas d’Udolç, l’obra que n’ha sortit és fascinant. Perquè les cançons de bressol no només han de ser dolces i amoroses, també poden ser inquietants, fer dormir o desvetllar, sostovar els sentits o desfermar la imaginació. I Udolç demostra, també, que en el nostre microcosmos musical hi poden ressonar referents d’arreu. Les melodies hipnòtiques i orientalitzants –orientalitzants per antigues– de les cançons de bressol tradicional no estan pas tan lluny del jazz modal, i per això la trompeta d’Alba Careta, quan enfila aquest repertori, pot recordar les sinuositats d'Ibrahim Maalouf. Quan xiulen tots tres músics acompanyant les guitarres sembla que s’atansin a alguna banda sonora d’Ennio Morricone. Poden idear un introit per a “El noi de la mare” en forma de malson a l’estil desvallestat de Tom Waits. I poden conduir la bella melodia de "La mare de Déu quan era xiqueta" cap a un saborós terreny de bolero-blues, tal i com havia fet dècades enrera Xavier Cugat enmig d'una balada de Frank Sinatra. En Cugie, com els del Càntut, sabia que el més preciós i inspirador està endins d'un mateix. En el més íntim i proper. Potser en el que et cantaven de ben petit perquè et vingués la son.

Navega per les etiquetes

CATHenrioAlba CaretaUdolçCàntut

FEU EL VOSTRE COMENTARI