Per Xavier Baró
La música popular, quan arriba a formar part de les cèl·lules d’un artista, és quan es torna interessant. A partir d’aquell moment, agafa formes tan diverses com els núvols, colors nous, i es renova. És quan muda la vella pell i esdevé un ésser nou. Ramón Godes no només la porta a la sang, sinó que pensa que s’ha d’adquirir al preu que sigui. Un cop la tens, has de posar a prova el teu talent i oblidar-la. I aquí és on comença el camí del compositor. No has de tancar-te en un estil, ja el faràs tu. Has d’assimilar tot el que puguis i deixar que parli per tu.
L’estiu de 2003 me’n vaig anar al Mas de Flors, un llogarret aprop de Castelló, per gravar Cançons del temps de destrals. Allà, en una vella casa de pedra, al galliner, Ramón Godes i Alejandro Royo havien muntat un senzill estudi de gravació per enregistrar aquest Misterios de nuestra selva, un disc sense fissures ni moments baixos, meravellós, que creua com un raig de llum verda el cosmos de la música popular. Harmonitzant perfectament sonoritats valencianes, nord africanes, tangos, free jazz, el duet va enregistrar una col·lecció de vuit composicions magistrals de Ramón Godes (guitarra elèctrica, llaüt, acordió, sintetitzador, dolçaina), executades per ell mateix i Alejandro Royo (bateria, percussió, vibràfon).
Música popular valenciana de carrer i tango són el nucli de cada una de les composicions, l’arrel d’on surt, no un arbre, sinó una selva frondosa. Cada cançó és com la mateixa natura: per molt que te la miris, mai no resulta igual, sempre et mostra un camí en què vas descobrint meravelles, escenes estrafolàries, una alegria amb irisacions de tristesa que et fa caure en el somieig; tal és el seu poder d’evocació, com una llumeta que t’arriba d’un carreró solitari de qualsevol port del Mediterrani. Hi ha, demés, una rara nostàlgia que planeja per tot el disc, i moments de bellesa intemporal amb dosis de fantasia i imaginació, inusuals en els discos de per aquí.
Com un llibre d’estampes, el disc comença amb un festiu acordió que invita al ball. La cançó es diu “Corazón libertario”. Després d’uns compassos animats, entra una melodia nostàlgica, arrossegada, amb aires de tango portuari que l’acordió i la guitarra elèctrica toquen, en un delicat diàleg, acompanyats per la caixa, com si fossin una banda de carrer. Llavors, sona un gong que torna a canviar l’ambient mitjançant una fràgil melodia de guitarra. I torna l’acordió per tocar-ne una altra encara més sentimental, si cap, entre la marxa valenciana i el tango. I tot seguit, torna a canviar, desenfrenada, cap a un frenètic ball popular conduït pel llaüt i l’acordió amb tocs de sintetitzador. De sobte passen moltes coses, som al carrer i està ple de vida. I com venint de lluny, torna la melodia tanguera que du la cançó fins al final.
I així és tot el disc, imprevisible, fantàstic. Mai no cau en llocs comuns, mai no perd la tensió. La nostàlgia és l’alegria de la tristesa, no? És per aixó, doncs, que Misterios de nuestra selva et provoca aquesta classe d’estat entre el somni, l’anhel i el sospir. Cançó a cançó et sacseja dolçament traien-te de l’inhòspit dia a dia d’aquest únic carrer d’avui. Les altres peces? “Tres minutos de alegria”, la monumental “Chimaera monstruosa (Dança macabra)”, que amb una tètrica dolçaina gemegant sobre les notes paoroses del vibràfon, desemboca en una salvatge improvisació de guitarra que mai no toca notes gratuïtes en els quasi cinc minuts de desenfrenament.
La bella “Canción para Nafisa”, inclou una cita d’una cançó d’Idir. Llaüt, sintetitzador i darbuka, aires magribins.. es pot percebre l’olor dels tarongers perfumant la calma, l’amplitud del mar que deu mirar la noia i que s’estén dins dels seus ulls. Així mateix, he de destacar els més de sis minuts de la pinxa “Marcha dramática”, una cercavila de marginats que recorrere els carrers del port. O “Rios de lágrimas”, una oda a la tristesa tocada dins d’un tuguri del mateix barri dels solitaris. I la monumental joia arquitectònica, un poema que agradaria a Albéniz i a Gardel, a Piazzolla i a Sonny Sharrock, “La antigua fiesta portuaria”. Catorze minuts d’alegria pura on el llaüt esdevé el bufó i l’animador de la festa; que més tard, quan la guitarra elèctrica se li uneix… esclata la disbauxa. Tot acaba girant en espiral, és una orgia desenfrenada de llibertat i música que et fa venir ganes de cridar. Un cim. I amb calma sinuosa, la sensual “Recuerdos de nuestra selva” s’encarrega de fer caure el teló.
No sé si deuen quedar gaires còpies d’aquest disc. Aquí va passar desapercebut, com tantes altres coses. És igual, una obra així sempre ronda per algun lloc, i no és estrany que alguna vegada passi per on tu t’estàs. Només és una altre petit tresor per als exploradors del misteri.
Capítol anterior:
Pau Riba, Jo, la donya i el gripau