Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 16/11/2021

L'arbre ja ha crescut i ha florit

Entrevista amb el sacaire vallenc Francesc Sans

El disc L'infinit (Segell Microscopi, 2021) és important per diverses raons. Per la qualitat que atresora i pel que representa per al sac de gemecs i la música tradicional a Catalunya. Parlem d'aquest àlbum enlluernador, i també d'alguna cosa més, amb el seu autor, el músic vallenc Francesc Sans.
Francesc Sans

Fa molt de temps que treballes en diversos fronts al voltant de la música popular, però fins ara no havies publicat un disc com a 'sacaire solista'. Com és això?
Diguéssim que sí, que és cert que ha passat molt de temps. L'infinit és el projecte més personal que he fet fins ara. És una mica el disc que m'hagués agradat fer des de sempre, però també és veritat que abans de fer un àlbum així, hi havia d'haver un cert recorregut. Tot ha hagut de madurar i posar-se a l'alçada: jo com a músic, l'instrument, i també el país quant a coneixement d'aquestes sonoritats. I crec que ara, després de molts anys, ha sigut el moment de materialitzar-ho. Ho podria haver fet abans? Segurament, no. Tot ha de seguir el seu ritme, m'agrada veure aquest procés com un arbre que s'ha hagut de plantar, regar... i ara ja el tenim, ja en podem recollir els fruits. És cert que en altres llocs tenen ja arbres ben forts, però aquí en aquest camp anem endarrerits.

L'inifinit es tanca amb una versió que canta Heura Gaya de "Dimanche la nueit", del disc Ulysse, le second voyage (Al Sur, 1997), del sacaire i musicòleg occità Eric Montbel. Què significa per tu aquest músic i aquest treball?
Eric Montbel és un músic fantàstic i un dels personatges clau en el que podríem dir 'moviment no celta'. És a dir, per mi és una persona que, a finals dels vuitanta, quan tot en el món de les cornamuses venia dels Alan Stivel i tots aquests fenòmens i referents tan potents de l'àmbit cèltic, em va fer descobrir un instrument proper i em van fer plantejar una altra lectura de la música. Vaig veure que el nostre àmbit és el mediterrani. És un camp o espai sonor segurament més difícil de trobar, però és el nostre. Jo soc dels que penso que tenim un potencial musical brutal, però que no hem sabut explotar aquesta marca.   

El disc Ulysse situava el sac de gemecs en un context plenament mediterrani, com fas amb L'infinit.
Absolutament. Ara vinc de participar en un festival itinerant que reunia cornamuses de la península Ibèrica, i davant del públic gallec hem tingut una acceptació brutal. Cada músic actuàvem un quart d'hora, però el públic passava ràpidament del desconeixement al gaudi total. No sabien que existís aquesta tradició, i quan la coneixen agrada molt, perquè la família de les cornamuses és la mateixa, però és tot un altre color al que ens tenen acostumats gallecs, escocesos, etc. Ara bé, costa desmarcar-se d'aquest àmbit, suposo que perquè en el món celta s'ha treballat molt bé i la gaita té una gran acceptació. I aquí, doncs, no tant...

L'inifinit és un disc que signes tu, però té un esperit coral perquè hi participa molta gent. I un marc geogràfic molt clar, el dels Països Catalans.
Sí, ja m'agrada que sigui així, però no és una cosa gaire feta a posta, o en tot cas no l'he fet així com una militància forçada, sinó des de la naturalitat. Al cap de tants anys tocant i treballant com a músic coneixes molta gent, i el meu àmbit d'acció i de feina sempre han sigut els Països Catalans. He fet classes a Muro d'Alcoi, he anat a la trobada de xeremiers de sa Pobla pràcticament des del principi... aquest és el meu espai. I a partir d'aquí he mirat que participi el màxim de gent possible, i els músics idonis per plasmar les idees que tenia. Per descomptat, que hi soni la veu única d'Apa o que en Pep Toni Rubio hi toqui la flauta, per mi és més que un honor. Després de tenir una relació d'anys amb tota aquesta gent, què més vols?  

Al disc, entre altres, toques pals molt arrelats i vitals, com la jota, o la rumba que fas amb Rafalito Salazar i Carles Belda, que sonen molt frescos i nous. 
Jo diria que el punt de partida, com a norma general, és fer el que t'agrada. I a mi aquests gèneres m'agraden. Dit això, m'interessa pensar com fer-los amb un punt de contemporaneïtat sense desvirtuar-los. I no sempre és senzill. Per descomptat, podem crear noves jotes o rumbes contemporànies, però alhora penso que està bé no perdre la continuïtat dels seus troncs i moure't dins del que t'admet tota la continuïtat com a cultura que tenim. Cada època aporta la seva visió, però té en compte l'anterior. És com tenir els peus ben clavats a terra per poder moure els braços ben lliurement.
 
A les festes Decennals de Valls, que s'haurien d'haver fet el 2021 però es faran a prinicipis de l'any vinent, hi participaràs amb Roger Mas i la Cobla Sant Jordi.
Les festes Decennals, com que es fan cada deu anys, sempre tenen un punt extraordinari, i en aquest cas, al concert de Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi, hi participaré com a col·laborador local, incorporant temes amb accent vallenc i participant també en alguns temes del Roger. Ara hi estem treballant. Fins ara no havíem coincidit mai a l'escenari, i no cal dir que serà tot un honor. També és una manera d'anar normalitzant el sac de gemecs, fer-lo sonar en contextos nous... això és una mica el que hem intentat també amb el disc.

En aquestes Decennals, on participes com a integrant d'una de les comissions, també es reintroduirà el Ball de Cavallets al corpus festiu.
Sí, serà un ball que es recupera o reinterpreta, com es ve fent al Camp de Tarragona, a partir de constàncies històriques. Com deia abans, les Decennals han de ser extraordinàries i sempre serveixen per aportar coses de patrimoni a la ciutat. I en aquesta ocasió es reintroduïrà un Ball de Cavallets.

Aquest 2021 has estat declarat sanjaoaner per part de la ciutat de Valls, com ho vas viure? 
Fa il·lusió, tu diràs. Ara, les coses tampoc no les fas perquè et donin cap premi. Simplement vas fent i  treballant seguint les teves inquietuds, i un bon dia aixeques el cap i t'adones que n'has fet unes quantes. Estic molt content d'haver pogut fer aportacions el repertori cultural de la ciutat i sempre fa il·lusió aquest reconeixement. Quan van convocar-me per dir-m'ho, em pensava que anava per alguna reunió d'alguna comissió... i em vaig trobar l'alcaldesa que m'ho va comunicar. Va ser tota una sorpresa.

Un dels debats presents a la passada Fira Mediterrània de Manresa és com es poden reactivar les associacions de cultura popular i la festa al carrer després de la pandèmia. Des de la teva perspectiva, creus que ja podem treure alguna conclusió de com quedarà afectat aquest camp, o encara no? 
En qualsevol cas, podem comentar les sensacions que tenim ara. I la meva percepció és que amb la pandèmia s'han modificat els comportaments. A nivell individual de seguida ens oblidarem de tot això, i les coses que són negocis de seguida s'han reactivat i tot rutlla de nou, per descomptat. Ara bé, en l'àmbit de la festa al carrer, de l'associacionisme, de coses que necessiten més pòsit i que demanen un ritme més lent, crec que pot costar molt tornar a la manera de fer que teníem. Costarà tornar a engrescar i trobar gent... perquè hi ha un fil que s'ha perdut, i potser ara ens n'adonem que aquella estabilitat que vivíem en realitat era més fràgil del que ens semblava. Ara toca anar recomposant i tornar a picar molta pedra. 

Com creus que ha evolucionat l'ensenyament i el prestigi del sac de gemecs des que tu vas començar a tocar-lo?
Hi ha més oferta que mai quant a ensenyament, construcció, escoles... sí que és veritat que ara hem notat un estancament, segurament a causa de la pandèmia. Però hi ha hagut avenços importants. L'altre dia ho parlava amb en Carlos Núñez: quan ell va publicar fa 25 anys el disc A irmandade das estrelas (Sony, 1996), se'm va multiplicar la gent per fer classes. De la mateixa manera que quan va aparèixer Obrint Pas es va multiplicar la gent que volia tocar la gralla o la dolçaina. L'any passat vam obrir al Conservatori de Vilanova i la Geltrú el grau professional de sac de gemecs. En aquest sentit, hi ha unes bases posades. Ara bé, en altres aspectes, ho veig més estancat. Falta trencar els límits de la música tradicional i acabar d'obrir-se a àmbits més diversos. I això va lligat amb el prestigi de l'instrument. Encara hi ha molta gent que no té gens clar que una persona es pugui educar musicalment a través d'un instrument tradicional. És obvi que el creixement musical es pot fer amb aquests instrumetns. Encara hi ha molts de prejudicis. Presentant el disc, hi ha una cosa que m'ha sobtat i que alhora em fa molta ràbia. Al final sempre em trobo amb gent que em diu que el concert li ha agradat molt, però que si a priori li haguessin dit que anava a un concert de sac de gemecs no hi hauria anat. I aquesta gent, quan ve, fins i tot acaba comprant el disc! Això demostra fins a quin punt estem estereotipats. Ara mateix, preparant els concerts de l'any vinent, trobem més interès per part dels programadors fora de Catalunya que a dins. Quan la gent escolta la nostra música agrada, el problema és que molta gent no l'escoltarà mai. 

En aquest cas és simptomàtic que vagis al Palau de la Música Catalana de Barcelona... com a convidat als concerts que cada Nadal fa Carlos Núñez. 
Clar. Costa molt d'entrar en segons quins àmbits. Quan vaig amb en Carlos, la resposta del públic sempre és molt bona. Aleshores penses: per què hem de quedar cicumscrits? Caldria una mica més d'obertura de mires per part de programadors regulars, auditoris, teatres... Els que fem aquestes músiques hem de poder arribar a més gent, no som bitxos raros. Però bé, no deixarem de fer el que ens agrada, i ho farem amb alegria.

Navega per les etiquetes

VallsFrancesc SansRoger Mas

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]