Pep Gimeno 'Botifarra' va presentar el passat 26 de febrer les seves Cançons oblidades amb la Banda Municipal de Barcelona. Va ser brillant, impactant, espaterrant. Què bé que sonen les veus mediterrànies quan s'atansen amb naturalitat als terrenys simfònics i a formacions orquestrals afins!

Botifarra, Pau Chàfer i la Banda Municipal de Barcelona a L'Auditori Foto: Josep Tomàs / Tradicionàrius

Deia el socarrat Raimon que som el gran fum de la terra. La Mediterrània ha sigut rica en veus poderoses i tel·lúriques, cants a gola oberta que, com si fossin fum de la terra, són expressió del dolor i la joia, els patiments i els anhels de les comunitats en què han crescut. I moltes d'aquestes veus, que han sigut estimades i brandades com emblema de pobles sovint maltractats, han assolit a més un nivell artístic portentós quan s'han recolzat en formacions orquestrals posades al seu servei. És la veu profunda d'Um Kulzum saltant fronteres i cantant des del Caire llarguíssimes cançons d'amor embolcallada en mil violins. És Camarón, tot intuïció, deixant-se la pell a "Soy gitano" amb la Royal Philharmonic Orchestra a Londres. És un joveníssim i irrepetible Faudel duent a límits increïbles l'èxit de rai-pop "Tellement n'brick", en directe a París, amb tota una orquestra egípcia al darrere. És el visionari Lebrijano reconstruïnt ponts musicals amb l'Orquestra Andalusina de Tànger.

A l'altura d'aquestes veus, amb la mateixa intensitat i emoció, sona la del socarrat Pep Gimeno 'Botifarra' quan s'enfila pels melismes de la Petenera de Xàtiva, l'U d'Antella o la Malagenya de Barxeta envoltat de tota una Banda Municipal de Barcelona –dirigida per Rafael Pascual-Vilaplana, de Muro d'Alcoi–, una petita rondalla i el pianista Pau Chafer, que és el responsable a més dels arranjaments de l'invent.     

Des que va començar a trencar els límits de la música tradicional amb el disc Si em pose a cantar cançons (Temps Record, 2007), Botifarra no ha deixat de col·laborar amb tota mena de músics i formacions. Així, hem anat trobant la seva veu, que proporciona un fil directe amb l'autenticitat de la terra, en tota mena de contextos. L'aliança amb una de les agrupacions més característiques i entranyables del País Valencià, la banda, també s'ha anat fent robusta. El 2009, quan va presentar el seu segon disc al Gran Teatre de Xàtiva, va reunir a l'escenari les dues bandes de la ciutat, fins aleshores irreconciliables, la Nova i la Vella. El 2012 va publicar el disc Botifarra a Banda (autoeditat), amb la seva rondalla d'aleshores i la Unió Músical la Nucia. Al llarg dels anys, són incomptables els pobles que l'han convidat a cantar amb les bandes locals. A Barcelona, el desembre del 2016, va omplir el Centre Artesà Tradicionàrius amb la Societat Musical del País Valencià i un altre dels seus col·laboradors habituals, el violinista Ahmed Touzani.      

Darrerament, ha estat el pianista Pau Chafer –fill de Vicent Chàfer, amb qui un jove Botifarra va començar a cantar cançons de tradició oral en el si del grup Sarau– un dels músics que més intensament ha treballat amb el cantaor. Fa uns anys van presentar plegats l'espectacle A un home que ve del poble... i van atrevir-se a adaptar el repertori botifarresc no només per a banda i rondalla, sinó també per a orquestra simfònica. El projecte va plasmar-se als escenaris i també al disc Simfònic (RC Studio, 2019) amb la Bratislava Symphony Orchestra. 

Botifarra i banda Foto: Josep Tomàs / Tradicionàrius

A L'Auditori, on van recuperar el format per a banda i rondalla de la mà de la històrica formació titular de la ciutat de Barcelona, les més de dues hores de concert van passar en un suspir. Els trams de peces cantades amb tota l'espectacularitat de la banda es van alternar amb trams instrumentals –en forma de petites suites simfòniques sobre boleros, el Velatori, la Muixeranga– i altres de més despullats, per exemple, amb un cant de batre amb el sol acompanyament de la guitarra, o amb unes breus coples que, als bisos, van recordar, amb el sol acompanyament del piano, la mala experiència de Xàtiva durant la Guerra de Successió. També va ser sorprenent l'aparició de la jove cantant Sarah per interpretar la clàssica "Havanera del peix enamorat", d'Eliseo Parra i Vicent Torrent.

El que ja no és cap sorpresa, perquè ens l'ha ensenyat mil vegades, és la capacitat de Botifarra per encisar el personal amb un enfilall infinit de dites, embarbussaments i velles anècdotes impagables de la comarca de la Costera i els voltants. A L'Auditori, el cantaor va estar especialment inspirat recordant diverses historietes del tio Gustino, a qui agradava el traguet. En aquesta faceta no estan a l'altura de Botifarra ni Camarón ni Faudel ni Um Kulzum.


Rafel Pascual Vilaplana i Pep Gimeno 'Botifarra' Foto: Josep Tomàs

Navega per les etiquetes

Pep Gimeno 'Botifarra'

FEU EL VOSTRE COMENTARI