La música folk és un pou sense fons. Una cova dels tresors on s'amaguen sorpreses enlluernadores i descobriments fascinents. I veus úniques com la de l'anglesa Shirley Collins, protagonista d'alguns discos entre rars i preciosos que, als anys seixanta, van assenyalar camins futurs per la música d'arrel.  

Shirley i Dolly Collins

Shirley Collins va néixer a Sussex, al sudest d'Anglaterra, en el si d'una família de classe treballadora. Tant ella com la seva germana gran Dolly Collins van aprendre a estimar les cançons tradicionals a casa, i també al veïnat. De ben jove, després de deixar l'escola i establir-se a Londres, Shirley va ser col·laboradora d'Alan Lomax. L'havia conegut quan ella tenia tot just 20 anys i el musicòleg i folklorista texà s'havia establert a la capital anglesa fugint de la cacera de bruixes del senador McCarthy. El 1959, Shirley Collins arribaria a viatjar pel sud dels Estats Units amb Alan Lomax recollint cançons, i temps després recolliria l'experiència al llibre America Over the Water (SAF Publishing, 2004). 

Segons explica ella mateixa, la feina amb Lomax recollint la música de les maltractades comunitats negres del sud profund dels Estats Units va ser una experiència decisiva. Un aprenentatge que va coincidir a més amb l'inici d'una carrera discogràfica no gaire prolífica, però sí influent i substanciosa.
El 1958 Shirley Collins va gravar els seus primers discos, acompanyant-se d'un banjo de cinc cordes com el que feia servir Pete Seeger i interpretant velles tonades angleses. Es van publicar poc després: Sweet England (Topic, 1959) i False True Lovers (Folkways, 1960, amb notes de presentació del mateix Alan Lomax).

Aquests primers treballs no tenen l'encant ni l'originalitat dels que gravaria poc després, però ja s'hi respiren els trets característics de la seva veu, plana i esmolada com un ganivet, amb un punt fantasmagòric i un altre angelical. I també hi aflora, molt clarament, un dels valors intranferibles de la música folk en general: la interpretació de la veu al servei de la història que s'està narrant, la manca d'exhibicionismes gratuïts i la consciència que el cantador no és res més, ni res menys, que un mediador entre l'oient i segles acumulats de vivències i melodies. És així com Shirley Collins afrontava un repertori que pot entendre's com la cara B de la grandiloqüent història imperial britànica: senzilles històries d'amor, llegendes populars i sobretot les desgràcies de joves reclutats per la força que s'embarcaven per anar a morir lluny de casa al servei de la principal potència naval del planeta.


Folk Roots, New Routes

El primer treball realment diferencial i influent de Shirley Collins arriba el 1964. Es diu Folk Roots, New Routes (Decca), i el signa amb el guitarrista Davey Graham, un altre protagonista destacat de l'escena folk anglesa. El treball s'obre amb "Nottamun Town" -peça tradicional sobre la melodia de la qual Bob Dylan va edificar, en la mateixa època, el seu salvatge "Masters of War"-, i a partir del primer compàs tot sona fresc i nou. La veu lacònica de Collins contrasta i comparteix protagonisme amb una guitarra voraç, eclèctica, oberta de mires, capaç de vestir d'orientalismes peces com "Pretty Saro" i l'instrumental i veloç "Rif Mountain", i també d'amarar-se de blues i vents americans a "Blue Monk", també instrumental.

 
The Sweet Primeroses

Uns anys després, el 1967, arriba una altra fita. Grava amb la seva germana teclista el disc The Sweet Primeroses (Topic). Les cançons tradicionals del sud d'Anglaterra prenen amb l'acompanyament d'un orgue portàtil, amb el qual la seva germana Dolly havia estat treballant. L'efecte és màgic i el resultat és eteri. L'orgue portàtil de la seva germana sona com si un grup de flautes joglaresques abracessin la veu fina de Shirley. Al disc hi ha espai també per peces amb el banjo de cinc cordes o la guitarra,  a capella (la delicada "The Bird in the Bush") i altres acompanyada amb cors vigorosos, com la versió de "The Rigs of the Time" o en la tenebrosa "The Cruel Mother". Al costat de les històries de la vella Anglaterra, i especialment de les tonades escoltades als seus amics i mestres dels camps del sud, hi apareixen també danses d'Irlanda i melodies arrelades entre els colons anglesos dels Apalatxes, a Nordamèrica. De dalt a baix, tot transmet en aquest àlbum un gust exquisit i, sobretot, una estima incondicional pel patrimoni propi i la pròpia identitat.


Anthems in Eden

Amb el treball Anthems in Eden (EMI Harvest, 1969), arriba la tercera obra mestra de Shirley Collins. Aquest cop el nom de la seva germana Dolly ja apareix a la portada, i s'hi afegeixen els Early Music Consort amb els seus instruments de música antiga. Com un camí paral·lel al que en aquells mateixos temps estaven fent els integrants de The Incredible Band, amb aquest àlbum es mira al passat i al futur alhora, i s'obren les portes al folk progressiu dels anys setanta que practicaran grups com The Fairport Convention. La veu i l'orgue es troben en aquest disc amb tot d'instruments preclàssics, abordats amb molta imaginació i amb cap convencionalisme, donant com a fruit una exuberància fresca i d'aires progressius per a la música foll. El treball s'obria amb una llarga suite de vuit peces tradicionals, i després hi havia referències, entre altres, del poeta escocès Robert Burns i del multinstrumentista de The Incredible String Band, Robin Williamson. 

Amb el treball següent, Love, Death & the Lady (Harvest, 1970), segueix col·laborant amb la seva germana, que aquest cop l'acompanya també al piano i el clavecí, sense abandonar el característic orgue portàtil. I entre el repertori, trobem una solemne interpretació de l'antiquíssima i tradicional "Geordie", que Roger Mas -via Fabrizio de André- versionaria en català com a "Jordi", mig segle després, al seu disc Parnàs (Satélite K, 2018).

A No Roses (Pegasus, 1971), Shirley Collins s'acompanya de The Albion Country Band, formació nombrosíssima amb diversos músics de l'escena del folk progressiu anglès (entre altres, el seu segon marit i exintegrant de Steeleye Span, Ashley Hutchings). Amb aquest acompanyament fa un gir cap al folk-rock marcat de bateria, baix i guitarra elèctrica. I en la mateixa línia va anar el disc següent, Adieu to Old England (Topic, 1974). 

Després de recuperar la suite que la dècada passada havia gravat a Anthems in Eden i retrobar-se amb la seva germana a Amaranth (Harvest, 1976), grava un disc nou, For As Many As Will (Topic, 1978) i el torna a signar amb la seva germana, que per primer cop apareix també retratada a la portada. Shirley Collins decideix aleshores que és hora de retirar-se, fent feines diverses, i alternant aparicions esporàdiques amb conferències sobre música tradicional.

El 2016 va tornar a gravar, publicant el disc Lodestar (Domino), i el 2020 va presentar més material nou, amb l'àlbum Heart's Ease (Domino, 2020), que inclou a més algunes recuperacions de peces que havia cantat de jove. El 2021, finalment, va publicar Crowlink (Domino), on recita poemes enmig d'ambientacions naturals d'ocellets i sintetitzadors. 

Navega per les etiquetes

folkShirley Collins

FEU EL VOSTRE COMENTARI