La 42a edició del FIMPT va acollir aquest dissabte 8 de juliol a la nit l'actuació del seu cap de cartel, Lila Downs. Pocs artistes com l'explosiva i eclèctica cantant d'Oaxaca encarnen el tarannà que mou aquest festival: les músiques populars i tradicionals. Les que es fan i es gaudeixen amb un sentit comunitari.

Lila Downs, a l'escenari del FIMPT 

En la seva ja llarga història, el FIMPT les ha passat d'uns quants colors. Però sembla que el model establert des de fa alguns anys –un cap de setmana de juliol amb la major part de la programació centralitzada al port i amb accés lliure–, l'està situant altre cop com el referent que havia sigut: el d'un esdeveniment on anar a descobrir artistes d'arrel, diversos i de qualitat. I això, en un panorama de festivals que tendeix sempre a la uniformitat i a esgotar els mateixos quatre noms, no és poca cosa. Valgui com exemple la nit de dissabte d'aquesta edició. Abans i després de la cap de cartell, els programadors van ubicar una proposta de màxima proximitat i una altra de risc oriental: ROS, des de la comarca veïna del Baix Llogregat, va animar l'escenari de la Fimpteca amb un folk que reivindica el sac de gemecs i la terra malmesa, i Marina Satti, des de Grècia, va coronar la nit amb la seva singular fusió de ritmes hel·lènics i elèctronica. Això és el que històricament ha fet diferent el FIMPT: l'ambient dels melòmans vinguts expressament combinat amb els passavolants curiosos i els músics vinguts de molt lluny al costat dels que viuen ben a prop.

I la Lila? Doncs com sempre que ve per aquests verals, va triomfar com la cocacola. O més ben dit, com el mezcal. És cert que hi ha puristes a qui la vistosa Lila Downs no els fa el pes. Però també és innegable que la cantant sap fer de cada concert una festa major panamericana. En poc més d'una hora, es posa diversos barrets i recorre paisatges sonors del sud i del nord de Mèxic, aquest país on sempre es canta i es beu com si hi anés la vida i la mort. Però també abraça sense manies la cúmbia, aquest ritme traquetejant germinat a Colòmbia i que ja és de tot arreu, que travessa tot un continent de dalt a baix com la carretetra Panamericana. Per aquesta carretera que connecta sons de tot un continent és per on Lila Downs ha arribat a la cançó que ha esdevingut una de les bombes infalibles del seu repertori des de fa ja uns quants anys: "Cariñito", cúmbia-huayno escrita el 1979 per Ángel Aníbal Rosado i interpretada amb el seu grup, els llegendaris peruans Los Hijos del Sol. 

En la mateixa ona cumbiera, Lila Downs va desplegar una bateria dels seus hits: "Cumbia del mole", amb què reivindica el paper silent però fonamental de les dones a les comunitats americanes; "Zapata se queda", sobre la vigència del conegut revolucionari que va atrevir-se a dir que la terra és de qui la treballa; la cançó desesperada de cors cansats "Urge", i l'estàndard altermundialista de Manu Chao "Clandestino". També hi va haver espai per la coneguda ranxera "En el último trago", de José Alfredo Jiménez, i un altre clàssic,"Cucurrucucú Paloma", en aquest cas per fer honors al repertori huapango del litoral caribeny.

Del seu anunciat proper disc va fer algun tast. Per exemple, una composició dedicada a la natura en temps de pandèmia. I també "Vas de salida", una ranxera plena de despit, guitarrades ia acordions, que va cantar als bisos amb un barret negre del nord. Va ser just abans de la darrera, "Mezcalito", en què va brindar ruixant amb una mica de mezcal el terra de Vilanova i la Geltrú i va convidar a ballar a l'escenari la seva filla de sis anys. Així es bressolen els artistes.

Navega per les etiquetes

Vilanova i la GeltrúFimptLila Downs

FEU EL VOSTRE COMENTARI