El proper 10 de gener, el 38è Festival Tradicionàrius s'inaugurarà amb una revisió del concert Mar Mur, quinze anys després de la seva estrena. Aprofitant l'avinentesa, recuperem l'entrevista que vam fer a Sons de la Mediterrània a dos dels seus protagonistes, Jordi Fàbregas i Joan Soler i Amigó.

Estrena de Mar Mur a la Fira Mediterrània del 2009 Foto: Carles Rodríguez  

[Entrevista publicada originalment al número 14 de la revista Sons de la Mediterrània, el gener de 2010]

Tothom ha estat nouvingut en algun indret alguna vegada. El mar Mediterrani, després de ser durant segles una via de comunicació, sembla avui un mur infranquejable per a moltes persones que busquen un futur millor. Aquestes són dues de les idees que mouen Mar Mur, espectacle basat en lletres de Joan Soler i Amigó amb un grup de músics encapçalat per Maurizio Martinotti, Toni Torregrossa i Jordi Fàbregas. Després d'haver-se estrenat a la passada Fira Mediterrània, Mar Mur es representarà el 22 de gener al CAT de Barcelona, en el marc del XXIII Tradicionàrius.

L'any 2005, les paraules de l'escriptor Joan Soler i Amigó i la música del català Jordi Fàbregas (El Pont d'Arcalís), el valencià Toni Torregrossa (Urbàlia Rurana) i el piemontès Maurizio Martinotti (Tendachënt) es van reunir a Pau i Treva, un espectacle que prenia com a argument les assemblees promogudes per l'Abat Oliba davant la violència feudal, i que va plasmar-se també en el corresponent disc (Ethnosuoni, 2006). Els mateixos protagonistes plantegen ara Mar Mur, que aprofundeix en la fórmula –reelaboració de músiques tradicionals i lleters d'autors– però que gira entorn d'un espai menys amable del que se sol dir, el mar Mediterrani, i d'una experiència vital, la migració en busca d'un futur millor, que ha marcat els homes des de l'antiguitat.

Com neix la idea de Mar Mur?
Joan Soler i Amigó: La idea neix d'en Fàbregas, en Martinotti i en Torregrossa. Em van telefonar amb aquest projecte a les mans, i jo feia molts anys que reflexionava i havia fet xerrades i articles sobre el tema de les migracions.
Jordi Fàbregas: Però la relació amb ell ja ve de Pau i Treva, i d'abans...

A Mar Mur oferiu una visió literària i musical de les migracions, sobretot al Mediterrani, que posa l'accent en l'experiència i els sentiments del que es veu obligat a marxar.
J.S.A: Sempre he intentat donar una visió de les migracions no simplement sociològica ni política, sinó des d'un punt de vista humà, des de perspectives molt diferents. Per exemple, s'ha d'explicar que els que se'n van d'un lloc no són els que estan pitjor, sinó més aviat gent jove i activa, amb poc present però amb molt de desig de futur. Una altra reflexió és que la població del lloc des d'on s'emigra envelleix, el país s'autora. En definitiva, la migració és un fet complex que repercuteix en diverses direccions. Per exemple, jo sóc de Badalona i vaig veure com va canviar el paisatge radicalment. Els llocs on ho anava a passejar, camps de garrofers i oliveres, es van convertir de sobte en barris plens de blocs i barraques.

Jordi Soler i Amigó, Toni Torregrossa, Jordi Fàbregas i Maurizio Martinotti Foto: Carles Rodríguez

Com va sorgir la imatge i el títol de Mar Mur? 
J.F: Vam fer unes quantes trobades, i anàvem apuntant idees i frases entre tots. Un d'aquests inputs era 'Mar Mur', i ens va semblar que era interessant perquè dóna la imatge contrària a la que es té moltes vegades del Mediterrani. Sempre l'hem volgut presentar com un punt d'intercanvi de cultures. I en realitat res de res. Hi ha un munt de problemes; en aquest suposat centre de comunicació s'estan esfonsant les esperances, les vides i les il·lusions de molta gent.
J.S.A: Històricament, les cultures viatjaven per mar i no per terra. Per a grecs i romans, el mar era un lloc de comunicació i no de barreres. Després, amb la irrupció de l'Islam, Europa es va tancar. I avui veiem el fenomen de les pasteres, embarcacions precàries que no tenen quilla, amb el fons pla, que prenene el nom de les pasteres per fer pa.

L'emigració és un tema molt present a la literatura i a la cultura popular.
J.S.A: El tema sempre hi és. A les rondalles, per exemple, sempre hi ha migracions: històries de les filles que es queden a casa, i els fills que se'n van a buscar fortunes i a casar-se amb altres filles que s'han quedat en altres cases. Després hi ha les grans rutes comercials, com les de la sal; les croades, les peregrinacions... Hi ha hagut grans moviments humans que han marcat la cultura. Als catalans ens pot semblar ara que els que deixen el seu país són els 'estranys', però entre nosaltres era normalíssim marxar a Amèrica. Amb la diferència que les migracions europees han estat per explotar altres territoris.

Ha estat complicat encaixar textos i música?
J.F: Hi ha textos previs sobre els quals s'ha fet la música, i a l'inrevés. Però en Joan és molt prolífic, i no li fa res adaptar-se a les necessitats d'una melodia. Amb ell estem molt de sort, perquè des dels anys seixanta ha treballat molt el món de la cançó, sent escriptor. De vegades, els escriptors i els poetes són molt rígids, i els costa entendre que les cançons també tenen les seves lleis internes, com els poemes. Ell, en canvi, és el culpable que es cantin moltes cançons que ja són pràcticament del costumari, i que la gent no sap que són de Joan Soler i Amigó.

Al repertori reelaboreu versos d'Espriu, de Cernuda, de Kavafis, de la Divina Comèdia...
J.F: Més aviat hem agafat les seves idees, com ara referències que queden per fer textos nous, amb una lectura diferent. Hem tingut el gran avantatge de poder treballar amb molta sintonia amb en Joan, tenint en compte el poc temps que teníem.
J.S.A: Els músics aneu a rauxes...
J.F: Anem a rauxes perquè toquem moltes tecles. Vam començar a parlar d'aquest projecte el 2007, però en aquell moment no es va poder fer. Tots estem implicats en mil històries... En Toni Torregrossa amb Tramús, en Maurizio Martinotti amb Ethnosuoni, jo al CAT... De tota manera, la tecnologia facilita les coses: ara mateix s'està treballant en el disc de Mar Mur a Itàlia, i després en farem una altra part aquí.

Joan Soler i Amigó té una llarga trajectòria unint literatura i música popular. 
J.S.A: Home, sí, des de les adaptacions dels espirituals negres, "L'amor que vindrà" –adaptació de Jacques Brel que van cantar Guillermina Motta i Joan Manuel Serrat–. Però em quedo amb quatre discos: Eròtica monàstica (Tram, 1994), de Jaume Arnella; Mascaró de proa (DiscMedi, 2005), un treball de l'Esbart de Sant Cugat i Joan Figueres que representava un viatge per la Mediterrània; Pau i Treva, i el futur Mar Mur. Els quatre discos tenen una unitat, i m'agraden molt perquè parteixen de músiques majoritàriament tradicionals com a base, i incorporen lletres noves i arranjaments actuals, on es pot combinar el so estrident de les tarotes amb instrumetns com la bateria o la guitarra elèctrica. Són músiques amb les quals la gent expressava la seva forma de vida, i nosaltres seguim fent el mateix.

Creieu que la figura del lletrista no s'ha desenvolupat prou a la música en català?
J.S.A: Crec que, en general, el que ha passat amb els cantautors és que són bons cantants i bons músics, però no tan bons lletristes, en molts casos fins i tot dolents amb les lletres. Això ve de lluny. A Oriol Martorell, per exemple, li interessava molt la música, però les lletres, mentre pogués cantar la coral, li eren igual.
J.F: Aquí discrepo una mica. En el món de la música tradicional no hi ha hagut un procés de creació de lletres contextualitzades, a diferència del que ha passat per exemple al País Basc, on Oskorri ha marcat un camí per fer música tradicional amb lletres modernes o poemes. Aquí, tret d'Al Tall i alguna cosa de La Murga o l'Orquestrina Galana, no s'ha fet, durant molts anys ens hem centrat a fer recerca de la temàtica tradicional estàndard, seguint paràmetres més de començaments del segle passat o noucentistes. Últimament, en canvi, sí que crec que hi ha un pilot de grups de música folk nous i joves que expliquen el que passa ara amb lletres contextualitzades. Però potser no hi ha hagut un procés tan continuat com seria desitjable.
J.S.A: És que som un país sincopat. Un altre fenomen que ha incidit en això és l'orfeonisme. Quan Lluís Millet va agafar les cançons que havien recollit Manuel Milà i Fontanals o Jacint Verdaguer i les va adaptar a les corals, les va dignificar, però també les va essencialitzar. Aquestes cançons originalment eren llargues, explicaven històries, problemàtiques socials... El que va passar amb els orfeons és que totes les cançons es van quedar a la quarta estrofa i es va perdre tota la part més popular i crítica. Després va venir el franquisme, i quan sorgeixen Els Setze Jutges i la Nova Cançó tota aquest repertori s'oblida. Quan reapareix el folk, el CAT... tot això es va perfilant de nou. Aquesta seria una història interessant d'explicar...
 
  

Navega per les etiquetes

Joan Soler i AmigóJordi FàbregasMar Mur

FEU EL VOSTRE COMENTARI