Oriol Marés & Talal Fayed Quartet a la Fira Mediterrània 2026 Foto: Txus Garcia

Un espectacle ben interessant que va estrenar-se a la passada edició de la Fira Mediterrània de Manresa és Uncivilized. El clarinetista Oriol Marés i el sonador d'ud sirià Talal Fayad lideren un quartet que completen el contrabaixista grec Thodoris Ziarkas i el percussionista andalús Lucas Zegrí. Mentre despleguen una música envolvent que bascula entre les sonoritats mediterrànies, els girs progressius i el jazz-rock, entre ells i el públic s'aixeca un subtil vel-pantalla sobre el qual es projecten els testimonis de persones molt diverses reflexionant sobre els conceptes de civilització i barbàrie, aquests dos pols que van apuntalar-se a Europa en plena expansió imperialista i colonial i que van justificar tants desastres. Les filmacions són obra de la cineasta brasilera Flavia Moraes, i la posada en escena és impactant. En altre moments de l'espectacle, es crea la il·lusió que els músics estan tocant en el fons d'un mar on han naufragat massa persones. Segons els músics, Uncivilized "qüestiona la cultura, la identitat i el significat de 'civilitzat', a la recerca d'una resposta col·lectiva probablement impossible". Des de l'escenari, Oriol Marès, qui per cert s'ha animat a tocar la gralla a més del clarinet, va explicar que ells no tenen cap solució màgica, però que davant de la situació del món cal més empatia i diàleg.

Tot el discurs que batega a Uncivilized m'ha ressonat molt aquests dies, mentre llegia articles i comentaris irats perquè, en els aldarulls de dissabte passat a la plaça Catalunya de Barcelona, van vandalitzar el piano del Concurs Maria Canals. Textos de gent culta extremadament simples, dibuixant un 'nosaltres' de gent civilitzada i desvetllada i un 'ells' deshumanitzador d'animals destructors. Les coses no són tan senzilles, ni de bon tros. No crec que es pugui analitzar el que està passant a les ciutats europees en base a aquesta dicotomia, 'civilització i cultura enfront de barbàrie'. Aquesta és la dicotomia, per cert, que fa servir el nou feixisme.

Jo no sé quines manipulacions hi ha darrera dels aldarulls, ni quins interessos, ni com s'han organitzat exactament, ni quin paper juga en tot això la societat de consum (Partal, de la mà de Bauman, ho explicava molt bé aquí), ni quines respostes s'hi han de donar. Però del que estic plenament convençut és que a molts dels nens i adolescents vestits de negre que fa una setmana van'liar-la' a la plaça Catalunya els agrada la música. Podria ser que, mig intuïtivament, veiessin en el piano el símbol totèmic d'una educació d'una cultura clàssica associada amb les elits que ells no han tingut. O podria ser que no, i que simplement l'ataquessin com qui ataca un contenidor. El pobre piano s'estava allà al mig i va ser una víctima colateral més.

Més que no pas establir una línia infranquejable entre un nosaltres format per persones civilitzades i un ells integrat és clar per bàrbars que ho volen destruir tot, no seria més encertat preguntar-nos que estem fent com a societat perquè hi hagi nens i adolescents que viuen amb nosaltres i que sentin tanta ràbia? La gent culta no hauria de ser capaç d'entendre les circumstàncies dels altres i fugir dels prejudicis i els estereotips simplistes? Perquè hi ha tanta invocació al càstig i la mà dura i no hi ha cap debat sobre les raons de fons i sobre què podem fer perquè això no passi? Els qui fa uns anys van vandalitzar l'estàtua de Franco al Born eren bàrbars? Els qui van guillotinar el rei a la Revolució Francesa i els qui tiraven llambordes al Maig del 68 eren bàrbars? Carles Santos, persona culta i pianista clàssic extraordinari, gran coneixedor i intèrpret de Bach, va decidir forçar els límits de les convencions i la comoditat per apuntar-se als exèrcits de la destrossa i muntar espectacles que eren una barbàritat. Als pianos els va sotmetre a tota mena de tortures! Com el trobem a faltar! I com ens agradaria tenir-lo ara aquí al costat per ajudar-nos a interpretar aquesta realitat tan feixuga i fosca que ens toca mastegar.

Kavafis va escriure un poema que es deia "Esperant els bàrbars". El va traduir al català Carles Riba. Comença: "¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida? / Diu que els bàrbars avui seran aquí". I al final resulta que els bàrbars no venen. S'assembla una mica a la història de "La fera ferotge", aquella cançó que el també enyorat Ovidi Montllor va publicar en el mític any de 1968.

Navega per les etiquetes

Oriol Marés

FEU EL VOSTRE COMENTARI