El jazz d'inspiració valenciana vola ben alt amb Xaloq. El quintet del saxofonista Pau Jordà acaba de publicar Quan veja que ja no cante (Temps Record, 2025), on improvisen de manera arrauxada i propulsen fantasies sobre patrons tradicionals. Aquests dies el presentaran en diferents escenaris.

Xaloq

Els Països Baixos, i la ciutat de Rotterdam especialment, és tot un viver on joves músics d’arreu aprenen i posen en comú els seus bagatges respectius, sovint amb el jazz com a llenguatge comú o tauler de joc des d’on desenvolupar projectes força engrescadors. Allà hi trobem, per exemple, el clarinetista gironí Oriol Marès, que va entusiasmar el públic a la passada Fira Mediterrània de Manresa i que és a punt de publicar el seu primer disc juntament amb el sonador d’ud sirià Talal Fayad.

I a Rotterdam hi trobem també el saxofonista alcoià Pau Jordà, que reconstrueix amb el projecte Xaloq les arrels populars valencianes i propulsa tota la seva càrrega simbòlica i identitària cap a nous cims, amb la rauxa del free-jazz, el jazz modal i el postbop com aliats principals. Fa uns anys ja van presentar una lectura del "Bolero de Guadassuar" i ara acaben de publicar el seu primer disc, Quan veja que ja no cante (Temps Record, 2025).

En aquest treball no només reformulen la música tradicional, sinó que li injecten una càrrega crítica i llibertària notable. Com si invoquessin l’esperit llibertari dels grans treballs de Charlie Haden amb la Liberation Music Orchestra, en el seu primer disc entomen el material tradicional com a himnes revolucionaris i transmissors de memòria història. Això es fa especialment evident en el “Romanç de 1873”, que funciona com una gran balada d’esperit coral, amb tots els músics cantant i tots els instruments ambientant la Revolució del Petroli que, durant cinc dies, va instaurar un govern anarcosindicalista a la ciutat d’Alcoi.

Cròniques del ferrocarril, cançons de bressol i velatoris, pasdobles, cants de batre i cant d’estil alimenten la resta d’un repertori que creix i creix en intensitat i en exuberància instrumental, de la mà de músics joves i competents: a més de Jordà, trobem la violista barcelonina catalana Laia Escartin –que també presta la veu principal–, el contrabaixista turc Baris Ofluoglu, el pianista valencià Fran Acàmer i el polifacètic percussionista andalús Lucas Zegrí –a qui vam sentir també en el conjunt d'Oriol Marès–. Junts fan avançar un àlbum que no para de fluir, desembocant en la llarga peça final, que dóna títol al disc i que atresora un crescendo de ritmes i modes orientals absolutament fascinant.

Xaloq va presentar el disc el passat 1 de març a la Unió Musical de Llíria i actuarà els propers dies a l'IVAM d'Alcoi (5 de març), a La Xarranta de València (6 de març), al Teatre del Casal de Cambrils (8 de març) i al Tante Nino de Rotterdam (15 de març).

Navega per les etiquetes

XaloqTemps RecordQuan veja que ja no cante

FEU EL VOSTRE COMENTARI