Homenatge impactant de Gemma Humet a Violeta Parra a El Molino de Barcelona, en el marc del BarnaSants. La cantautora vallesana va versionar una dotzena de clàssics –sis d'ells, adaptats al català– de la gran cantautora i folklorista xilena.

Gemma Humet Foto: Juan Miguel Morales

Poques figures hi ha tan influents i referencials en la música del segle XX com Violeta Parra. La fragilitat, els traumes i les desgràcies de la seva vida i la seva mort contrasten amb la rotunditat del cançoner que va llegar. Cançons incandescents que transformen el dolor íntim en veritats senzilles i universals, cants invulnerables de solidaritat amb els més pobres, els més marginats, els qui més pateixen... En aquest aspecte, potser només Édith Piaf aguanta la comparació amb el geni de Violeta. 

És per això que, en una edició del BarnaSants que pren el llegat dels grans mestres de la cançó com a fil conductor, l'homenatge de Gemma Humet a Violeta Parra es presentava a priori com un dels plats forts. I les expectatives es van acomplir amb escreix. Una posada en escena fantasmagòrica i ultraterrenal, amb un piano vertical al mig, i una Gemma vestida i maquillada com per invocar l'esperit de Violeta van ajudar a fer presents les cançons en tota la seva atemporalitat. Jugada intel·ligent per part de l'artista, ja que reproduir la interpretació crua de les cançons que Violeta Parra feia amb el cuatro, millor acostar-se al seu esquelet per arribar al moll de l'os emocional des d'un altre instrument, en aquest cas el pianio, amb uns arranjaments torrencials. Tampoc no hi va haver cap parlament, entre cançó i cançó, només algunes gravacions de veus en off, a vegades de la mateixa Violeta, explicant fugaçment episodis de la seva trajectòria i el seu ideari.

Va arrencar amb l'última cançó de la xilena i la més coneguda de totes, "Gracias a la vida", que deu ser també una de les més versionades de la història. Recentment, al seu homenatge a Joan Baez, l'ha enregistrat en català Montse Castellà. La mateixa Baez, i per suposat Mercedes Sosa al seu meravellós Homenaje a Violeta Parra (Philips, 1971), han deixat interpretacions referencials d'una cançó pràcticament perfecta. La versió en català d'Humet, intensa i trepidant, agafa amb el piano un sabor atemporal i tempestuós. Van seguir dues peces on Violeta Parra va fer lluir el ritme tradicional de la cueca i la seva gràcia a l'hora de parlar de les emocions de la gent senzilla: "La jardinera", on canta allò de "las flores de mi jardín han de ser mis enfermeras", i "Casamiento de los negros", una cançó de noces d'humor tan negre que acaba en funeral.

Gemma Humet Foto: Juan Miguel Morales

Humet va deixar el piano i, acompanyada únicament del ritme d'un tambor oceànic, va cantar "Arriba quemando el sol", amb una melodia d'ecos primitius i prehispànics i una lletra de penes molt lligada a la duresa de la vida dels miners. I de tornada al piano, dues noves adaptacions al català, dues mostres més del compromís cívic i social amb què Violeta Parra va tenyir sempre bona part de les seves creacions: "Qué dirá el Santo Padre", escrita amb motiu de l'afusellament del comunista Julián Grimau per part del franquisme, el 1963, i "Viva los estudiantes", escrita el 1962 per als seus dos fills com una carta d'admiració als joves que lluiten per un món millor. 

Aixecada i percutint el piano, amb un tractament més expressionista i experimental, Humet va oferir una composició de Violeta no tan coneguda i més conceptual: "En los jardines humanos". I tot seguit, asseguda al terra i amb un piano de joguina, va invocar l'emocionant "Rin del angelito", cant de consol per la mort prematura dels nens i mostra d'un tipus de cançó de plany molt estesa en les sofertes societats tradicionals, com els velatoris del País Valencià.

En la recta final del concert, van succeir-se quatre de les millors cançons d'amor, patiment i distància de Violeta Parra: "Paloma ausente" –amb una melodia alegre que sobrevola els camins i les cartes endutes pel vent–, "Run run se fue pal norte" –romanç inoblidable sobre l'espera d'un amant que no acaba de tornar mai–, "Volver a los diecisiete" –poema esfereïdor, torbador i dolç, sobre la innocència i el pas del temps, adaptat per Humet al català– i "Maldigo del alto cielo" –agre conjur obsessiu i terapèutic en què una Violeta fastiguejada i traïda ho envia tot a pastar fang, també adaptat al català per Humet en una versió apassionada.

Al final, tancant el cercle d'un espectacle molt pensat i mesurat, Gemma Humet va cantant de nou "Gracias a la vida" en català, però aquest cop intercalant alguns versos gravats en la veu original de Violeta Parra, com en un diàleg a través del temps i els continents entre dues ànimes germanes. Aquest va ser el gran mèrit del concert: invocar i fer presents la figura i les cançons de Violeta Parra. I donar-li les gràcies.

Gemma Humet Foto: Juan Miguel Morales

Navega per les etiquetes

Gemma HumetVioleta ParraEl MolinoBarnasants

FEU EL VOSTRE COMENTARI