El FIMPT 2025 va arrencar aquest dijous amb dues sessions de filigranes mediterrànies. Rachele Andrioli i L'Arannà: filigranes vocals fosforescents, exhibició d'instruments genuïns i ultralocals i una manera moderníssima de reivindicar el patrimoni més primitiu i salvatge. De la Pulla a les Pitiüses.

Rachele Andrioli Foto: Ray Molinari

Des de fa alguns anys, el Festival Internacional de Música Popular i Tradicional (FIMPT) de Vilanova i la Geltrú ha consolidat un esquema de programació força estable: un cap de setmana intens amb concerts diversos alternant-se a la plaça del Port, a més de cercaviles i la trobada de sacaires i lutiers a la plaça Font i Gumà. I, com a pòrtic, una vetllada a la plaça de l'Assumpció, al cor de la Geltrú, amb propostes més intimistes i recollides. Les d'enguany, aquest dijous 10 de juliol, van ser dos tresorets, amb les veus mediterrànies i els patrimonis musicals fràgils i preciosos com a denominador comú: la cantant de la Pulla Rachele Andrioli i el duo catalano-eivissenc L'arannà.

Andrioli freqüenta els escenaris dels Països Catalans d'un temps ençà, especialment des que va publicar un disc que és pura fantasia, Leuca (Finisterre, 2022). Al FIMPT es va presentar tota sola, multiplicant la seva veu amb loops, i alternant les cordes d'un modest cuatro –a l'estil Violeta Parra– amb un arsenal de panderos i panderetes amb el qual fa tremolar el terra i expurga penes i dimonis, a l'estil de l'antic ritual de la pizzica i la taranta al sud d'Itàlia. No és estrany que l'artista llueixi a l'espatlla esquerra el tatuatge d'una aranya, el símbol de tot aquest món musical i terapèutic.

Però Raquele Andrioli va més enllà, i a tot aquest substrat tradicional hi superposa una creativitat que amplia les mires, solidaritzant-se amb els migrants que creuen el Mediterrani o evocant els somnis que tenia quan era nena i va descobrir que la veu era un magnífic instrument per viatjar amb la imaginació i fer volar coloms. 

Rachele Andrioli a la plaça de l'Assumpció Foto: Ray Molinari

Rachele Andrioli té peces, com per exemple la "Preghiera del capo", autènticament estremidores, en què la veu llançada a l'aire i el pandero sembla que desfermin una força sísmica. En altres, com "L'amareggiata", es bressola i imagina una dona de Mali que arriba a les costes italianes en busca d'un futur millor. A "Leuca" va superposant veus amb el looper per construir un cant de lament que s'enfila amb tristor cap al cel, i a "Tutt'eguale song'e criature" canta que tots som iguals amb un joc rítmic encantador i una col·locació de la veu tan genuïna i virtuosa que és impossible no pensar en els camps del sud de la Península itàlica. És el que tenen les músiques populars, que convoquen en la distància, elles soles, tot un paisatge concret i viscut.    

L'arannà Foto: Ray Molinari

Aquesta invocació d'un món concert és una mica el que persegueix el duo L'arannà amb el seu nou projecte, Turmarí, que van preestrenar al FIMPT en la segona part de la jornada inaugural. Aquest és un projecte que es va cuinant a foc lent. Forma part de l'Obrador d'Arrel de la Fira Mediterrània de Manresa i al FIMPT, a més de presentar-se a l'Assumpció, va poder-se treballar amb una residència d'una setmana a l'Auditori Eduard Toldrà.

L'arannà –Lara Magrinyà i Anna Sala– s'han capbussat en la música tradicional de les Illes Pitiüses, un món cultural riquíssim que, com en tants altres racons del món, ha sigut minoritzat, bandejat, oblidat o directament menyspreat per les tendències uniformitzadores de la globalització i una modernitat mal entesa. A Eivissa i Formentera hi ha hagut –i hi ha, per tothom que s'hi interessi– una música autòctona fabulosa, amb expressions genuïnes com el cant redoblat i instruments com la flaüta, les grans castanyoles, el flabiol i tamborí, l'espasí...  El 18 de juliol de 1952, a Sant Josep, Alan Lomax va quedar enlluernat amb tot aquest panorama i va gravar i fotografiar uns quants eivissencs en acció –Antoni Riera, Vicent Ribas, Catalina Marí Ribas, Maria Ribas Tur...–, deixant-nos un material valuosíssim. Tres dècades més tard, els UC van recollir tot aquest bagatge i el van instal·lar en l'estètica del folk revival i la riproposta. I un dels integrants d'UC, Isidor Marí, va reivindicar la força del cant redoblat a "Eivissa, petit bocí", una cançó èpica inclosa al seu disc Ansa per ansa (Discmedi, 2006).

Tots aquests fils han estirat les joves integrants de L'arannà, i els han prolongat encara més enllà. El més primitiu és el més modern –ja ho deien i ho practicaven Picasso i Enrique Morente–, i aquest és el camí que transita L'arannà en un projecte que va creixent a cada passa.

L'arannà Foto: Ray Molinari

La tradició oral pitiüsa està plena de versos que són petits tractats de saviesa popular. Per exemple, "Del món ningú ha pres sa mida", la tonada amb què L'arannà va obrir la seva actuació. Amb la història d'una "Caseta", van criticar irònicament la pressió immobiliària i turística a què es veuen sotmeses les Pitiüses. I també van rescatar dues de les peces més destacades del seu projecte anterior, La salamandra, basat en l'univers literari de Mercè Rodoreda.

Van presentar també la seva versió del "Cant de la Sibil·la", amb els coneguts versos mil·lennaris prolongats amb altres adaptats a un present en què hi ha massa inferns: incendis, guerra, precarietat...
Un panorama més aviat fosc enfront del qual es miren de plantar emblemes de la cultura i la natura més pròximes. Així, amb la mateixa força que la figura de la Sibil·la amb la seva espasa, altres símbols que L'arannà homenatgen i reivindiquen a les seves noves cançons són la sargantana de les Pitiüses, la Podarcis pityusensis, animal simpàtic però en perill d'extinció, o l'arbre de la figuera, amb una fruita que ha pres tradicionalment molts sentits i significats.   

El final del concert va ser preciós. Lara Magrinyà i Anna Sala van caminar entre el públic cantant el "Truli truli trà" mentre feien sonar dos espasins –instrument metàl·lic de percussió que emet un so brillant i ric en harmònics–, per acabar reunint-se a l'escenari i acomiadant-se a cappella amb "De jo et vas despediguent", una de les meravelloses cançons populars que els UC van popularitzar al seu primer disc, Cançons d'Eivissa (Edigsa, 1974).

L'arannà Foto: Ray Molinari    

Navega per les etiquetes

Rachele AndrioliL'arannàVilanova i la GeltrúFIMPT

FEU EL VOSTRE COMENTARI