La revista digital d'Enderrock
- 78
Entre els 10 millors discos de l'any es troben els guardonats als Premis Enderrock 2023 per la crítica
Els millors discos catalans del 2022
Un any més, Enderrock ha tornat a recopilar el més destacat de la collita discogràfica catalana dels darrers dotze mesos, segons l’opinió de 30 periodistes de la revista Enderrock i la crítica especialitzada d’arreu dels Països Catalans. Se n'han seleccionat un centenar publicats entre l’1 de desembre del 2021 i el 30 de novembre de 2022
Text: Redacció. Fotos: Arxiu.
Com sempre –o potser més que mai–, hi trobareu clàssics de llarg abast i propostes debutants, cançó d’autor, pop, rock, rap, folk... i fusions i amalgames en totes les direccions i tots els sentits. Els primers llocs de la llista corresponen als Premis Enderrock al Millor Disc de l'Any, el Millor Artista, el Millor Disc de Pop-Rock, el Millor Disc de Cançó d'Autor, el Millor Disc de Folk, el Millor Disc de Músiques Urbanes i el Millor Disc Revelació.
ARNAU OBIOLS
Mont Cau
(Segell Microscopi)
Després de quatre discos folk, el músic urgellenc Arnau Obiols ha esdevingut, per mèrits propis, un dels principals referents pel que fa a la manera de treballar amb la música popular i sobretot l’experimentació sonora en la tercera dècada del segle XXI. Ara bé, el seu no ha estat un camí fàcil ni la seva proposta surt del no res. El bagatge solidíssim que ha anat treballant al llarg dels anys, tant en l'escena del jazz i les músiques improvisades com en la de la música d'arrel, ha confluït i fructificat els darrers anys en tot de projectes, personals i col lectius, que saben parlar del seu entorn més immediat, els Pirineus, amb una veu antiga i nova. I a Mont Cau, a més, s'aboca a cantar les peces pròpies.
FLASHY ICE CREAM
Aftersun
(Delirics)
Després de l'èxit de Don Gelato (Delirics, 2020), el conjunt de Sabadell ha enregistrat dos nous EPs al llarg del 2022 amb el segell de música urbana Delirics: Hangover i Aftersun. En el cas d'aquest segon, es va presentar com si fos 'el camí a la llum després de tanta foscor'. D'aquí ve el títol d'un disc on inclouen diverses col·laboracions, com ara les de Sexenni ("3/24") o els camarades de companyia, i de ciutat, 31 FAM ("Bona vida"). Es tracta, sobretot, de cançons 'de celebració' que parlen de viure la festa, de passar dies sencers a la platja amb la gent estimada i tornar a la normalitat. Pel que fa la sonoritat, experimenten de ple amb el trap, el reggaeton, l'electrònica i també el pop.
JULIETA
Ni llum ni lluna
(Music Bus)
La barcelonina Julieta Gracián ha bastit el seu alter ego artístic, Julieta, de gran èxit, impacte i ràpida evolució. Després de Juji (Music Bus, 2021), el seu nou disc Ni llum ni lluna té la qualitat de les posades de llarg. Amb una ambició sense límits, que es palpa en l'actitud de cada tall, hi podem escoltar, per exemple, "Trenca'm el cor" o "A les fosques", al servei del ball alliberador, i creades a mida per ser punxades a qualsevol festa o discoteca. I també "L'amor és per a valents", que tanca introspectivament un gran disc. Una artista revelació sense prejudicis, dotada de veu pop i seductora, banyada d’electrònica, que sap jugar amb la sonoritat i la posada a escena de les músiques urbanes.
XARIM ARESTÉ
Ses entranyes
(RGB Suports)
El cantant rocker, guitarrista i compositor flixanco ho fa tot d'una manera honesta, directa i impecable. Els seus discos són una aposta segura perquè parteixen d'un nivell molt gran de qualitat al qual molts altres només aspiren a assemblar-se. Xarim Aresté és de la vella escola i no es conforma amb fer cançons melòdicament perfectes, sinó que cadascuna de les seves creacions té la lletra ben elaborada i marca distància sobrera amb una de les tendències actuals, la dels temes buits de contingut. I, per si no fos prou, igualment està dotat d'una indiscutible qualitat com a intèrpret, amb una veu i una manera de cantar absolutament personals, i sobretot i de manera especial amb una guitarra que ja ha estat requerida en diversos discos i directes com els de Gerard Quintana, Sopa de Cabra i Sanjosex, entre d'altres. Com a bandautor en solitari, i després d'encapçalar el grup Very Pomelo, els seus versos esmolats i les arrels stonianes s'han mantingut ferms en la proposta. Sumat al segon disc en solitari, La rosada (Bankrobber, 2015), PREMI ENDERROCK 2016 a millor disc de pop-rock, el nou àlbum de l'artista ebrenc es retroba ara amb el punt genial de la incontinència creativa i amb un bon domini dels codis de la tradición rockera. Aresté explota una veta artesanal i, en companyia d'un grup amb denominació d'origen mallorquina, remou les entranyes.
ANNA ANDREU
La mida
(Hidden Track Records)
Podria semblar que les veus més intimes i suggerents de pàtina envitrallada en el pop d'autor melòdic només les poguessin construir els grans orfebres, però aquest segon àlbum d'Anna Andreu llueix tot el misteri de la cantautora de Sant Quirze del Vallès. Si el seu duet anterior havia estat Cálido Home, ara compon al costat de la instrumentista Marina Arrufat per elaborar un disc fet a mida. Des de les seves composicions emergeix una ferida, que s'eleva a "Penyora", auto imposada, que diu que cal pagar per haver perdut el centre... Per culpa de l'amor? Tot i això, Andreu no vol ser explicita en les seves lletres, i per aquest motiu abandona en els llimbs la idea de "La certesa" d'haver perdut la innocència. | entre el somni i la seva vigília situa "Un son", aquell 'angle mort on tu t'amagues. O s'endinsa en "La força i el temps", que assegura que vol apuntar a preguntes i malentesos del nou estat; al mateix temps que autoavalua l'ombra i la fugacitat de la bona estrella a "Hores per dies"; sospesa la llosa de l'amor a "Un gest"; mandreja imaginant agafar "La mida" a tot allò que ha viscut des de petita, i encara és capaç de saltar "El mur" sense barreres. Una joia de disc que ha tingut de nou la producció del guitarrista Jordi Matas, artífex del pop metafísic d'El Petit de Cal Eril i de Ferran Palau, que va rebre el PREMI ENDERROCK 2022 com a millor productor.
ANTÒNIA FONT
Un minut estroboscòpica
(Primavera Labels)
Antònia Font és la historia viva del pop en català. Moltes de les seves cançons formen part de la banda sonora íntima de molta gent d'arreu dels Països Catalans i de més enllà. Per aquest motiu, no va ser gens estrany que l'anunci del retorn aixequés tanta polseguera i tanta eufòria. A més d'una gira de concerts especials a les Balears, Catalunya i el País Valencia, la reunió del grup s'ha materialitzat en un disc amb tot de cançons noves de trinca i marca de la casa. L’àlbum entra suau, amb una emotivitat esvelta, i gràcies al punt joguinaire amb els sintetitzadors de Jaume Manresa i la veu tan enyorada de Pau Debon, amb una humanitat franca, sabem que ia som a casa. El tema titular, "Un minut estroboscòpica", hi posa un pòrtic magnificent, amb la projecció de tot d'imatges naturalistes entre feixos de llum, que ens transporten a una altra realitat. Joan Miquel Oliver i companyia sempre han tingut aquell do per establir un camp magnètic propi, amb una tria de cançons de naturalesa senzilla, enginyosa i captivadora, regida per uns paràmetres flotants i aliens a la vulgaritat terrenal. Tampoc no hi falten les aclucades d'ull a la ciutat fetitxe de París ("Oh la la") ni una peça de relleus filotropicalistes ("Miquel Riera") i plena de fantasia. Un retorn ben sonat, que ja va rebre el reconeixement màxim de millor disc de l'any als PREMIS ENDERROCK DE LA MÚSICA BALEAR.
ROSALIA
Motomami
(Sony Music)
A aquestes altures de la pel·lícula, la cantant Rosalia ja ha assolit un estatus d'estrella global que fa difícil calibrar el valor i les qualitats intrínseques de la seva obra. Perquè tot i que canti que la fama és mala amant, és clar que els passos que l'ambiciosa i universal artista de Sant Esteve Sesrovires ha anat fent al llarg de la seva trajectòria van encaminats precisament a incrementar un èxit que no ha parat de créixer de manera exponencial, escampant-se per tot el planeta. Amb aquestes coordenades, és segur que Motomami no sols liderarà les llistes catalanes del millor de l'any, sinó que també encapçalarà els rànquings de la millor música popular de mig món. Estripar-ho tot per sortir-ne triomfant. Aquesta és l'especialitat de la baixllobregatina, i ho proclama sense embuts a la primera cançó del seu tercer àlbum, "Saoko", on exclama 'fuck el estilo, me contradigo, me transformo...' i invoca el patchwork musical com un instrument que se sap perfectament vàlid. Efectivament, la desconstrucció, el collage i el retalla-enganxa és un trencadís sonor que domina d'una manera magistral. Ho va demostrar a Los Ángeles (Universal, 2017), especialment centrada en el flamenc, i després, al conceptual El mal querer (Sony, 2018), empeltat de sonoritats salvatges, salvàticament urbanes. A Motomami hi tornen a aparèixer alguns fils recurrents, com els referents d’estètica japonesa i la creació de l'emblema d'una dona nova, independent i empoderada.
Però tot plegat es fa molt més fragmentari, perquè Rosalia continua mudant de pell al llarg d'un àlbum en qué abraça diversos accents i maneres llatinoamericanes, potser més que mai. Tot un equip de productors i compositors l'acompanyen per tal de construir un disc calidoscòpic. La bachata i el reggaeton apareixen com a batecs principals, que conviuen amb els atrevits tractaments vocals i els jocs de-plans sonors que són marca de la casa. Entremig, també hi ha peces d'impacte immediat, visceralitat carnal i digestió ràpida (Chicken Teriyaky, "Bizcochito"), buleries flamenques més o menys ortodoxes i, perquè no sigui dit, un exercici bolerístic de categoria ("Delirio de grandeza", de Carlos Querol), un altre amb ecos de copla espanyola (*Sakura*) amb un acompanyament de tal orquestral de sabor ranci; una peça més experimental que la resta, "CUUUUuuuuuute", i un passatge especialment intimista que sona gairebé com una pregaria divaylésia envoltada d'orgue (*G3 N15*), amb un final en català de la seva avia parlant de Déu i la família. Menció a part mereix la balada "Henta', amb lletra de referències sexuals i una interpretació vocal corprenedora confrontada amb un bombardeig de metralla electrònica. En moments com aquest, amb el seu cant nu acompanyat al piano, sona com una Billie Holiday del segle XXI, perquè per sota de capes i capes de fama hi ha una gran artista. I com ja se sap, els artistes de veritat són aquells que redefineixen l’estètica i són capaços de dibuixar com sonarà el futur.
MARALA
Jota de morir
(Propaganda pel Fet!)
Marala és un projecte tricèfal que reuneix tres cantants diferents però complementàries, un triangle equilàter amb un vèrtex amb la mallorquina de Palma Clara Fiol, a l'altre la valenciana de Pedreguer Sandra Monfort i un tercer que situa la principatina de Sant Cugat del Vallès Selma Bruna. Una formació que va sorprendre i va cridar l'atenció pel fet que tres dones joves, cadascuna d'una regió diferent dels Països Catalans, s'unissin per a un projecte d'indubtable gust tradicional i alhora d'una sonoritat perfectament actual. El seu segon disc llarg, Jota de morir, confirma i amplia les bones sensacions que ja va provocar l'edició, ara fa dos anys, del debutant A trenc d'alba (U98 Music, 2020), un àlbum que ja va ser guardonat amb el PREMI ENDERROCK BALEAR de la crítica a l'artista revelació de l'any. Aquesta vegada s'han endinsat en un aspecte molt concret -i molt més ampli- del repertori tradicional com són les cançons que fan referència a la mort. Aquest és un dels grans temes, no tan sols de la música universal, sinó també de la literatura, de la pintura o del pensament, i a més a les deu cançons d'aquest treball la dona també és la dramàtica protagonista, ja que en totes la mort la visita, ja sigui per endur-se-la a ella o per endur-se'n el seu fill acabat de néixer. En aquest sentit, el trio Marala reivindica el poder del cant i demostra que una cançó composta fa dècades o segles pot servir per retratar l'actualitat i denunciar la impresentable onada de crims masclistes que encara està a l'ordre del dia.
Tot i això, Jota de morir és més que un recull de cançons sobre un mateix tema, ja que cada peça aporta un punt de vista diferent. No es tracta d'una recopilació de rèquiems ni de cançons depressives. Al contrari, hi ha cançons alegres i fins i tot ballables com romanços cançons de batre, danses de vetllatori, jotes o cançons de bressol que són una manera de desdramatitzar la mort. Amb tot, la lectura de les Lletres no produeix la mateixa sensació d'assossec. El contrast entre lletra i música es complementa amb un altre contrast també molt interessant que és un embolcall modern per a un contingut ancestral. La feina dels productors Pau Vallvé i Jordi Casadesús és, en aquest sentit, impecable, i salpebra cada cançó d'una sonoritat diferent, algunes vegades més orgànica, altres acostant-la moltíssim a l'avantguarda de la música urbana actual. Jota de morir es fruit d'un resultat reeixit, sens dubte, i representa la confirmació d'una potencialitat extraordinària si segueixen treballant juntes. Per força cal plantejar-se si cadascuna de les tres integrants optarà per fer de Marala un projecte prioritari o si farà nous camins. El seu valor és que totes tres són artistes creatives i inquietes, i això es alhora també el seu punt més feble, ja que les ganes d'afrontar nous reptes poden fer que dispersin el seu talent en altres projectes soles o amb altres companyies. Cal recordar que totes tres tenen carreres personals paral·leles. La resposta només la sap el vent.
La votació dels Premis Enderrock 2023 de la crítica ha recopilat les llistes de 30 periodistes musicals d’arreu dels Països Catalans vinculats a les publicacions del Grup Enderrock i també a mitjans independents: Ferran Amado (Enderrock - Sona9), Jordi Bianciotto (Enderrock - El Periódico), Anna Biendicho (Enderrock), Maria Ferre (Enderrock), Marc Ferrer (Enderrock), Maria Folqué (Enderrock), Èlia Gea (Enderrock), Lluís Gendrau (Enderrock), Jordi Martí Fabra (Enderrock - 440 - Sons), Helena Morén Alegret (Enderrock), Jordi Novell (Enderrock), Sergi Núñez (Enderrock), Marc Serrano (Enderrock), Sandra Tello (Enderrock), Joaquim Vilarnau (Enderrock), Manuela Alandes (ÀPunt - Territori Sonor), Xavier Aliaga (El Temps), Joan Arenyes (Ràdio 4), Didier Auzy (Grup Flaix), Laura Bertran (Ràdio Arrels), Josep Vicent Frechina (Caramella), Violeta Gumà (ACN), Joan Josep Isern (crític literari), Blai Marsé (Catalunya Ràdio), Helena Martín (periodista), Albert Miralles (Catalunya Ràdio), Consol Sàenz (Ràdio 4 - RNE), Sergi Sánchez (Els 40), Lluís Soler (Europa FM), Joan Trias (IB3 Ràdio).
7. MILLOR DISC DE FOLK
ARNAU OBIOLS
Mont Cau
(Segell Microscopi)
Després de quatre discos folk, el músic urgellenc Arnau Obiols ha esdevingut, per mèrits propis, un dels principals referents pel que fa a la manera de treballar amb la música popular i sobretot l’experimentació sonora en la tercera dècada del segle XXI. Ara bé, el seu no ha estat un camí fàcil ni la seva proposta surt del no res. El bagatge solidíssim que ha anat treballant al llarg dels anys, tant en l'escena del jazz i les músiques improvisades com en la de la música d'arrel, ha confluït i fructificat els darrers anys en tot de projectes, personals i col lectius, que saben parlar del seu entorn més immediat, els Pirineus, amb una veu antiga i nova. I a Mont Cau, a més, s'aboca a cantar les peces pròpies.
6. MILLOR DISC DE MÚSIQUES URBANES
FLASHY ICE CREAM
Aftersun
(Delirics)
Després de l'èxit de Don Gelato (Delirics, 2020), el conjunt de Sabadell ha enregistrat dos nous EPs al llarg del 2022 amb el segell de música urbana Delirics: Hangover i Aftersun. En el cas d'aquest segon, es va presentar com si fos 'el camí a la llum després de tanta foscor'. D'aquí ve el títol d'un disc on inclouen diverses col·laboracions, com ara les de Sexenni ("3/24") o els camarades de companyia, i de ciutat, 31 FAM ("Bona vida"). Es tracta, sobretot, de cançons 'de celebració' que parlen de viure la festa, de passar dies sencers a la platja amb la gent estimada i tornar a la normalitat. Pel que fa la sonoritat, experimenten de ple amb el trap, el reggaeton, l'electrònica i també el pop.
5. MILLOR DISC REVELACIÓ
JULIETA
Ni llum ni lluna
(Music Bus)
La barcelonina Julieta Gracián ha bastit el seu alter ego artístic, Julieta, de gran èxit, impacte i ràpida evolució. Després de Juji (Music Bus, 2021), el seu nou disc Ni llum ni lluna té la qualitat de les posades de llarg. Amb una ambició sense límits, que es palpa en l'actitud de cada tall, hi podem escoltar, per exemple, "Trenca'm el cor" o "A les fosques", al servei del ball alliberador, i creades a mida per ser punxades a qualsevol festa o discoteca. I també "L'amor és per a valents", que tanca introspectivament un gran disc. Una artista revelació sense prejudicis, dotada de veu pop i seductora, banyada d’electrònica, que sap jugar amb la sonoritat i la posada a escena de les músiques urbanes.
4. MILLOR DISC DE POP-ROCK
XARIM ARESTÉ
Ses entranyes
(RGB Suports)
El cantant rocker, guitarrista i compositor flixanco ho fa tot d'una manera honesta, directa i impecable. Els seus discos són una aposta segura perquè parteixen d'un nivell molt gran de qualitat al qual molts altres només aspiren a assemblar-se. Xarim Aresté és de la vella escola i no es conforma amb fer cançons melòdicament perfectes, sinó que cadascuna de les seves creacions té la lletra ben elaborada i marca distància sobrera amb una de les tendències actuals, la dels temes buits de contingut. I, per si no fos prou, igualment està dotat d'una indiscutible qualitat com a intèrpret, amb una veu i una manera de cantar absolutament personals, i sobretot i de manera especial amb una guitarra que ja ha estat requerida en diversos discos i directes com els de Gerard Quintana, Sopa de Cabra i Sanjosex, entre d'altres. Com a bandautor en solitari, i després d'encapçalar el grup Very Pomelo, els seus versos esmolats i les arrels stonianes s'han mantingut ferms en la proposta. Sumat al segon disc en solitari, La rosada (Bankrobber, 2015), PREMI ENDERROCK 2016 a millor disc de pop-rock, el nou àlbum de l'artista ebrenc es retroba ara amb el punt genial de la incontinència creativa i amb un bon domini dels codis de la tradición rockera. Aresté explota una veta artesanal i, en companyia d'un grup amb denominació d'origen mallorquina, remou les entranyes.
3. MILLOR DISC DE CANÇÓ D'AUTOR
ANNA ANDREU
La mida
(Hidden Track Records)
Podria semblar que les veus més intimes i suggerents de pàtina envitrallada en el pop d'autor melòdic només les poguessin construir els grans orfebres, però aquest segon àlbum d'Anna Andreu llueix tot el misteri de la cantautora de Sant Quirze del Vallès. Si el seu duet anterior havia estat Cálido Home, ara compon al costat de la instrumentista Marina Arrufat per elaborar un disc fet a mida. Des de les seves composicions emergeix una ferida, que s'eleva a "Penyora", auto imposada, que diu que cal pagar per haver perdut el centre... Per culpa de l'amor? Tot i això, Andreu no vol ser explicita en les seves lletres, i per aquest motiu abandona en els llimbs la idea de "La certesa" d'haver perdut la innocència. | entre el somni i la seva vigília situa "Un son", aquell 'angle mort on tu t'amagues. O s'endinsa en "La força i el temps", que assegura que vol apuntar a preguntes i malentesos del nou estat; al mateix temps que autoavalua l'ombra i la fugacitat de la bona estrella a "Hores per dies"; sospesa la llosa de l'amor a "Un gest"; mandreja imaginant agafar "La mida" a tot allò que ha viscut des de petita, i encara és capaç de saltar "El mur" sense barreres. Una joia de disc que ha tingut de nou la producció del guitarrista Jordi Matas, artífex del pop metafísic d'El Petit de Cal Eril i de Ferran Palau, que va rebre el PREMI ENDERROCK 2022 com a millor productor.
2. MILLOR ARTISTA DE L'ANY
ANTÒNIA FONT
Un minut estroboscòpica
(Primavera Labels)
Antònia Font és la historia viva del pop en català. Moltes de les seves cançons formen part de la banda sonora íntima de molta gent d'arreu dels Països Catalans i de més enllà. Per aquest motiu, no va ser gens estrany que l'anunci del retorn aixequés tanta polseguera i tanta eufòria. A més d'una gira de concerts especials a les Balears, Catalunya i el País Valencia, la reunió del grup s'ha materialitzat en un disc amb tot de cançons noves de trinca i marca de la casa. L’àlbum entra suau, amb una emotivitat esvelta, i gràcies al punt joguinaire amb els sintetitzadors de Jaume Manresa i la veu tan enyorada de Pau Debon, amb una humanitat franca, sabem que ia som a casa. El tema titular, "Un minut estroboscòpica", hi posa un pòrtic magnificent, amb la projecció de tot d'imatges naturalistes entre feixos de llum, que ens transporten a una altra realitat. Joan Miquel Oliver i companyia sempre han tingut aquell do per establir un camp magnètic propi, amb una tria de cançons de naturalesa senzilla, enginyosa i captivadora, regida per uns paràmetres flotants i aliens a la vulgaritat terrenal. Tampoc no hi falten les aclucades d'ull a la ciutat fetitxe de París ("Oh la la") ni una peça de relleus filotropicalistes ("Miquel Riera") i plena de fantasia. Un retorn ben sonat, que ja va rebre el reconeixement màxim de millor disc de l'any als PREMIS ENDERROCK DE LA MÚSICA BALEAR.
1. MILLOR DISC DE L'ANY
ROSALIA
Motomami
(Sony Music)
A aquestes altures de la pel·lícula, la cantant Rosalia ja ha assolit un estatus d'estrella global que fa difícil calibrar el valor i les qualitats intrínseques de la seva obra. Perquè tot i que canti que la fama és mala amant, és clar que els passos que l'ambiciosa i universal artista de Sant Esteve Sesrovires ha anat fent al llarg de la seva trajectòria van encaminats precisament a incrementar un èxit que no ha parat de créixer de manera exponencial, escampant-se per tot el planeta. Amb aquestes coordenades, és segur que Motomami no sols liderarà les llistes catalanes del millor de l'any, sinó que també encapçalarà els rànquings de la millor música popular de mig món. Estripar-ho tot per sortir-ne triomfant. Aquesta és l'especialitat de la baixllobregatina, i ho proclama sense embuts a la primera cançó del seu tercer àlbum, "Saoko", on exclama 'fuck el estilo, me contradigo, me transformo...' i invoca el patchwork musical com un instrument que se sap perfectament vàlid. Efectivament, la desconstrucció, el collage i el retalla-enganxa és un trencadís sonor que domina d'una manera magistral. Ho va demostrar a Los Ángeles (Universal, 2017), especialment centrada en el flamenc, i després, al conceptual El mal querer (Sony, 2018), empeltat de sonoritats salvatges, salvàticament urbanes. A Motomami hi tornen a aparèixer alguns fils recurrents, com els referents d’estètica japonesa i la creació de l'emblema d'una dona nova, independent i empoderada.
Però tot plegat es fa molt més fragmentari, perquè Rosalia continua mudant de pell al llarg d'un àlbum en qué abraça diversos accents i maneres llatinoamericanes, potser més que mai. Tot un equip de productors i compositors l'acompanyen per tal de construir un disc calidoscòpic. La bachata i el reggaeton apareixen com a batecs principals, que conviuen amb els atrevits tractaments vocals i els jocs de-plans sonors que són marca de la casa. Entremig, també hi ha peces d'impacte immediat, visceralitat carnal i digestió ràpida (Chicken Teriyaky, "Bizcochito"), buleries flamenques més o menys ortodoxes i, perquè no sigui dit, un exercici bolerístic de categoria ("Delirio de grandeza", de Carlos Querol), un altre amb ecos de copla espanyola (*Sakura*) amb un acompanyament de tal orquestral de sabor ranci; una peça més experimental que la resta, "CUUUUuuuuuute", i un passatge especialment intimista que sona gairebé com una pregaria divaylésia envoltada d'orgue (*G3 N15*), amb un final en català de la seva avia parlant de Déu i la família. Menció a part mereix la balada "Henta', amb lletra de referències sexuals i una interpretació vocal corprenedora confrontada amb un bombardeig de metralla electrònica. En moments com aquest, amb el seu cant nu acompanyat al piano, sona com una Billie Holiday del segle XXI, perquè per sota de capes i capes de fama hi ha una gran artista. I com ja se sap, els artistes de veritat són aquells que redefineixen l’estètica i són capaços de dibuixar com sonarà el futur.
1. MILLOR DISC DE L'ANY
MARALA
Jota de morir
(Propaganda pel Fet!)
Marala és un projecte tricèfal que reuneix tres cantants diferents però complementàries, un triangle equilàter amb un vèrtex amb la mallorquina de Palma Clara Fiol, a l'altre la valenciana de Pedreguer Sandra Monfort i un tercer que situa la principatina de Sant Cugat del Vallès Selma Bruna. Una formació que va sorprendre i va cridar l'atenció pel fet que tres dones joves, cadascuna d'una regió diferent dels Països Catalans, s'unissin per a un projecte d'indubtable gust tradicional i alhora d'una sonoritat perfectament actual. El seu segon disc llarg, Jota de morir, confirma i amplia les bones sensacions que ja va provocar l'edició, ara fa dos anys, del debutant A trenc d'alba (U98 Music, 2020), un àlbum que ja va ser guardonat amb el PREMI ENDERROCK BALEAR de la crítica a l'artista revelació de l'any. Aquesta vegada s'han endinsat en un aspecte molt concret -i molt més ampli- del repertori tradicional com són les cançons que fan referència a la mort. Aquest és un dels grans temes, no tan sols de la música universal, sinó també de la literatura, de la pintura o del pensament, i a més a les deu cançons d'aquest treball la dona també és la dramàtica protagonista, ja que en totes la mort la visita, ja sigui per endur-se-la a ella o per endur-se'n el seu fill acabat de néixer. En aquest sentit, el trio Marala reivindica el poder del cant i demostra que una cançó composta fa dècades o segles pot servir per retratar l'actualitat i denunciar la impresentable onada de crims masclistes que encara està a l'ordre del dia.
Tot i això, Jota de morir és més que un recull de cançons sobre un mateix tema, ja que cada peça aporta un punt de vista diferent. No es tracta d'una recopilació de rèquiems ni de cançons depressives. Al contrari, hi ha cançons alegres i fins i tot ballables com romanços cançons de batre, danses de vetllatori, jotes o cançons de bressol que són una manera de desdramatitzar la mort. Amb tot, la lectura de les Lletres no produeix la mateixa sensació d'assossec. El contrast entre lletra i música es complementa amb un altre contrast també molt interessant que és un embolcall modern per a un contingut ancestral. La feina dels productors Pau Vallvé i Jordi Casadesús és, en aquest sentit, impecable, i salpebra cada cançó d'una sonoritat diferent, algunes vegades més orgànica, altres acostant-la moltíssim a l'avantguarda de la música urbana actual. Jota de morir es fruit d'un resultat reeixit, sens dubte, i representa la confirmació d'una potencialitat extraordinària si segueixen treballant juntes. Per força cal plantejar-se si cadascuna de les tres integrants optarà per fer de Marala un projecte prioritari o si farà nous camins. El seu valor és que totes tres són artistes creatives i inquietes, i això es alhora també el seu punt més feble, ja que les ganes d'afrontar nous reptes poden fer que dispersin el seu talent en altres projectes soles o amb altres companyies. Cal recordar que totes tres tenen carreres personals paral·leles. La resposta només la sap el vent.
CONSULTA EL TOP 100:
La votació dels Premis Enderrock 2023 de la crítica ha recopilat les llistes de 30 periodistes musicals d’arreu dels Països Catalans vinculats a les publicacions del Grup Enderrock i també a mitjans independents: Ferran Amado (Enderrock - Sona9), Jordi Bianciotto (Enderrock - El Periódico), Anna Biendicho (Enderrock), Maria Ferre (Enderrock), Marc Ferrer (Enderrock), Maria Folqué (Enderrock), Èlia Gea (Enderrock), Lluís Gendrau (Enderrock), Jordi Martí Fabra (Enderrock - 440 - Sons), Helena Morén Alegret (Enderrock), Jordi Novell (Enderrock), Sergi Núñez (Enderrock), Marc Serrano (Enderrock), Sandra Tello (Enderrock), Joaquim Vilarnau (Enderrock), Manuela Alandes (ÀPunt - Territori Sonor), Xavier Aliaga (El Temps), Joan Arenyes (Ràdio 4), Didier Auzy (Grup Flaix), Laura Bertran (Ràdio Arrels), Josep Vicent Frechina (Caramella), Violeta Gumà (ACN), Joan Josep Isern (crític literari), Blai Marsé (Catalunya Ràdio), Helena Martín (periodista), Albert Miralles (Catalunya Ràdio), Consol Sàenz (Ràdio 4 - RNE), Sergi Sánchez (Els 40), Lluís Soler (Europa FM), Joan Trias (IB3 Ràdio).